Tornen Els Joglars, capitanejats per Ramon Fontseré, al Teatre Apolo amb Señor Ruiseñor. Em fa il·lusió. Els joglars van ser la primera presa de contacte que vaig tenir amb el teatre amb Operació Ubú. En aquell moment desconeixia la realitat política i el que em va fascinar era l’esperit clownesc. Se’m va quedar gravada la imatge de Joaquim Cardona, alter ego d’Ubú-Jordi Pujol, assegut en un gronxador gegant pendulant l’ample espai dissenyat per Fabià Puigserver, amunt i avall, envoltat per les seves comparses interpretades per -no us ho perdeu- Anna Lizaran, Lluís Homar o Pepe Rubianes entre altres, al Teatre Lliure de Gràcia dirigits per Albert Boadella. Era l’any 1981 i tu encara no havies arribat al grup.

En aquell moment no tenia ni idea que faria teatre. Vaig acabar la mili i poc després em vaig apuntar a l’Institut del Teatre a Vic però ho feia per fer alguna cosa. No tenia massa idea de quin seria el meu futur. L’adolescència és una etapa que la vaig passar una mica joiosament sense preocupar-me massa de res. No tenia cap ambició concreta de fer un ofici. Era molt mal estudiant. És una cosa empírica. Suspenia tot. Començava a tenir vint-i-pico d’anys però segurament havia començat a fer alguna cosa a l’Institut del Teatre de Vic. Però allò que comences una cosa en la que penses que duraràs uns mesos i ja veuràs…

D’Operació Ubú em vaig assabentar quan vaig entrar a Els joglars. Posteriorment. Però tampoc era un tio massa d’estar a les últimes amb estrenes. Jo soc de Torelló. No tenia accés fàcil als teatres com tenia la gent de Barcelona que tenien més a mà els espectacles.

Ets de la Plana de Vic i artista com Rusiñol.

Ha, ha, ha. Ja m’agradaria ser el Rusiñol.

Ell és artista plàstic i tu escènic. I coincidiu en aquest punt àcrata.

És una cosa que he meditat molt. He pensat en l’adolescència i la joventut, una etapa trista perquè no ets ni carn ni peix. Has de ser un “tio” però tampoc ho ets. Aleshores quan ets un “tio” vas perdut. Sempre he pensat que si hagués de repetir aquesta etapa hagués estudiat més o hagués llegit més. Hagués aprofitat més el temps.

Aleshores potser estaries treballant ara en un banc.

Poder sí.

Què et va fascinar de Rusiñol?

Un home molt dotat. Tot el que tocava triomfava. Era dibuixant. Va ser periodista. Escrivia llibres, novel·les, obres de teatre, col·leccionava quadres antics, era pintor, també tocava la guitarra, era humorista, era enginyós, era un tipus molt i molt dotat.

Però el modernisme tenia molt artistes molt dotats i inquiets. Casas, Utrillo, Romeu… i no parlem dels arquitectes. Però et vas fixar en Rusiñol.

Pel personatge. Per influència del Pla, quan parlava d’ell. Per aquell llibre de Màximes i mals pensaments, escrit per Rusiñol, un resum que l’autor tenia de la vida. Una visió escèptica. És un home que tocava de peus a terra. Moltes de les coses que Rusiñol diu en el llibre, si les hagués dit avui dia a les xarxes socials hauria estat crucificat. És clar que era una altra època.

Personatge divertit, amb moltes anècdotes. Viatjava en carro per Catalunya en una època, durant el Modernisme, que començaven a aparèixer bicicletes i automòbils. Ell preferia viatjar en carro, una forma lenta. S’aturava per caçar, ballar, cantar, veure els pobles. I aquesta vida a mi m’atrau. Ho porto pensant des de jove. Ell i Ramon Casas eren de casa bona. Burgesia. S’ho podien permetre. Casas era, a més, un sportman, a més de ser un gran pintor. Aquest parell van tenir una vida fantàstica. Aquestes coses que m’agraden a mi. Petits plaers.

Bon vivants.

Sí però ells anaven vestits de qualsevol manera. A Ripoll, en una pensió van haver de cridar als municipals perquè aquests tios amb aquests aspectes… feien una mala pinta. Però a la butxaca, en comptes d’un forat portaven un feix de bitllets. Aquests petits plaers de ballar, cantar, mirar el mar, tombar-se a l’ombra d’un arbre i fer unes sardines… saborejar la vida.

D’altra part, Rusiñol també tenia una cosa ambivalent. De vegades li envaïa la melancolia i la tristor. I es retirava. Volia estar sol. Que no l’empipessin. Passat un temps, una setmana o més, tornava a la vida social. Com si hagués fet un reset i hagués carregat bateries. I tornava a ser enginyós i brillant. Aquests tipos eren sensacionals. Sobretot la fleuma. Com s’ho agafava.

Però l’espectacle no se centra en oferir la vida de Rusiñol. L’espectacle no abandona la crítica satírica tan característica de la companyia i centrada en la qüestió catalana.

La política és el reflex d’una societat. Nosaltres el que diem ho hem tret tot de la realitat de la societat. Això ho trobes a Aristòfanes: hi ha una realitat com oficial que és intocable. Nosaltres desvetllem una realitat que està darrera de l’oficial. L’altra part. Per això moltes vegades el nostre teatre és catàrtic. Perquè la gent reconeix sobre l’escenari allò que realment pensa i que, per mandra, no buscar problemes, mecanització, ho deixa córrer. I això ja surt a Aristòfanes, un home que era pacifista i estava contra la guerra. I això que sempre estaven en guerra. Ell feia unes comèdies contra el governador de l’època i es ficava amb els déus. I la gent, això que no s’atrevia a fer-ho, quan ho veia damunt l’escenari s’ho passava molt bé. I ho agraïa molt. És desvetllar, il·luminar una altra realitat off. A través d’una mentida ell explicava la veritat.

Estem obligats a explicar la veritat. El teatre és el reflex de les misèries i les grandeses de l’home. Fer-ho d’una manera, senzilla, que es pugui entendre… és una de les coses que fa el teatre. Com entretenir, com el teatre de bulevard, com el teatre de tresillo. Nosaltres fem això perquè ens agrada i perquè és la realitat com a inspiració, com a tema per tractar les reflexions.

Boadella parlava d’higiene en saczejar la societat. De fet, durant la funció que vaig veure, la gent es veia molt saczejada.

És la catarsi. La gent té ganes que s’acabi aquest conyàs. Ja portem anys i panys. No hi ha un futur clar en tot això. No es veu una sortida. Un tema tan gruixut i tan transcendental que ha marcat un abans i un després i ho marcarà, doncs que es vegi una mica sobre un escenari el que realment passa. I ho fem a través de la figura de Rusiñol, un home que fa una reivindicació de l’art com a pàtria universal. A ell la política no l’interessava gens. Ell deia: “Com es pot parlar de política havent-hi un cel tan blau?”. Fixa’t, Alfons XIII marxa cap a l’exili i es proclama la Segona República. Josep Pla ha d’anar a Madrid per cobrir l’esdeveniment de la República i visita Rusiñol a Aranjuez. Rusiñol estava pintant, de fet, fins a l’últim moment la seva passió va ser la pintura, i li pregunta a Pla si realment hi ha República. Pla li contesta que sí. Imagina, ni s’havia assabentat. El tio estava amb la seva obsessió.

En la seva bombolla.

Sí, en la seva passió constant de la pintura i l’art.

L’esquema amb La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla (1997) i Daaalí (1999) és similar. Agafeu dos catalans universals singulars i, al voltant d’ells, retrateu la realitat política d’un color. Jo veig aquí més la trilogia, que no pas amb Ubú president (1995) com es deia fins ara.

Sí. Podria ser. Aquesta trilogia dels tres artistes, Pla com a filòsof del bon rotllo, Dalí el boig genial i sensat i Rusiñol l’artista total, observador, producte de la sensualitat del Mediterrani. Un home que ho tocava tot, d’esperit renaixentista. Artista que ho toca tot, una de les coses que és molt potent i important.

Ara anem un moment al discurs polític -que ja el coneixem- tot i que a mi m’interessa més preguntar-te sobre l’aspecte formal. De debò creieu que un independentista no pot ser cosmopolita i ciutadà del món?

Pla deia que el nacionalisme es curava viatjant. Però penso que és una cosa del focus. Si el cervell no l’obres, ja pots viatjar i ser cosmopolita que amb aquesta creença pseudoreligiosa fent fronteres és impossible que sàpigues admirar i veure què hi ha més enllà. Per passar la vida d’una manera confortable i més agradable el millor és seguir els instints. És la postura més productiva. El nacionalisme representa crear fronteres. Tot el contrari de tractar els demés com iguals. Excluent-los unilateralment. Les narratives poden ser diferents però sempre es busca un “nosaltres” i els “demés” res. Els catalans poden ser viatgers però si al coco els hi ha penetrat aquesta religió, mala peça al teler.

Tornem als modernistes. Quants carrers de tota Espanya estan dedicats ara a Cervantes i El Greco? Curiosament noms universals que no es van descobrir fins a finals del segle XIX. Cervantes redescobert pels… anglesos! i El Greco per un basc com Ignacio Zuloaga.

Sí, sí. He, he, he.

O Caravaggio.

El Greco era un home menystingut aquí. Zuloaga era una mena de holligan. Quan Zuloaga va comprar la pintura de les Llàgrimes de Sant Pere i Santa Magdalena, a través d’un marxant que els hi va oferir molt bé de preu, ell se’ls va emportar a la casa on vivia a París. Li mostrava als amics i si hi havia algú que deia que no li agradaven s’irritava. Era un holligan d’El Greco. La gran rebuda que se’ls hi fa a Sitges als Grecos, amb les Festes Modernistes a l’estació, la processó amb cavalls, amb música, era una època extraordinària. Rusiñol reivindica als Grecos. Rusiñol va acabar d’encendre la flama de reivindicació d’El Greco.

Podem comparar la vostra sàtira amb la del Polònia?

El Polònia és una sèrie de televisió. Els anys 80 ja ho fèiem això: Som una meravella, Semos Europeos, Orden Especial… jo sé el que és fer això. Vàrem ser els pioners. No es pot comparar una obra de teatre amb un programa. Una obra de teatre és un ritual. El teatre és una cosa que neix i mor cada dia. No una cosa ràpida ni allò que té la televisió d’impactar a la gent.

Però fa anys al Poliorama van fer un espectacle basat en el programa de TV3 anomenat Polònia el musical. El que et pregunto és més sobre la crítica política que no pas sobre el format.

La nostra va ser una època que combinàvem obres de teatre amb televisió. Però amb una llibertat absoluta. Molts d’aquests programes que fèiem actualment no serien possibles de fer amb aquest puritanisme imperant. Però comparar una obra de teatre que és poesia, la música, amb teatre… hi ha una escena en la que expliquem la vida de Rusiñol amb unes tires de goma de color vermell que valen 5 euros. Això no es pot fer en un programa. L’observació de la realitat és la mateixa. Però és una altra història i això, aquests genis no ho saben, no entenen el que és el teatre. No es pot comparar. El teatre és la suggestió, la metàfora. La televisió és hiperrealista.

I sobre l’onada de puritanisme que parlaves, que en penses de les xarxes socials i el seu poder de posar i deposar càrrecs?

És el judici mediàtic. Van a destruir la reputació de la víctima, sense proves moltes vegades. És una mica el que deia Arthur Miller amb Les bruixes de Salem. Es converteix en una caça de bruixes. Moltes vegades, quan s’aclareix el tema, resulta que son totalment innocents. Però mentrestant la reputació ja ha caigut. Volem tocar l’exigència de la moral amb l’art. L’art ha de ser moral. una moral que han de decidir uns quants. Mentes bienpensantes. Gent d’esquerres que diu que has de ser d’aquesta manera i t’has d’adaptar als polítics que ells votin. Per això la figura d’Aristófanes ens va molt bé. Aristòfanes era tot el contrari. Era les festes dionisiaques. Els rituals fàl·lics.

Els ditirambs.

Els ditirambs, sí. El teatre neix de les coses sacres i pornogràfiques perquè era l’exaltació de la primavera. De la regeneració de la vida. El fal·lus com a generació de vida. com a símbol de la pervivència i de la fertilitat.