La Sala Àtic 22 del Teatre Tantarantana acollirà a partir de dijous que ve dia 4 i fins al 21 de març la proposta de La Haus Prod Tonta, escrita i dirigida per Albert Baldomà i interpretada per Núria Florensa. 


L’ARGUMENT
Els ulls, profunds. Avui l’Alícia ha decidit, per fi, no seguir les convencions. Aquella cosa, aquella bomba ha explotat i ara, de sobte, es veu amb cor d’explicar-se coses. A TONTA som testimonis de la confessió de l’Alícia just després d’un dels fets més traumàtics de la seva vida. Un d’ells, almenys. I serà precisament desprès de cometre una atrocitat, amb els ulls encara plens de llàgrimes, que l’Alícia podrà compartir, sense remordiments, vergonyes, ni penediments, el moment més alliberador i lúcid de tota la seva existència. Ara, l’Alícia ens reclama que l’escoltem, perquè ella també té veu, perquè ella és tant o més humana que tots nosaltres. I com no podríem fer-li cas?

Des de la seva experiència en el treball amb persones amb diversitat funcional, i sumant observació, ficció i la pròpia vivència de la no-normalitat, Albert Baldomà revisa aquesta peça que va estrenar al 2017 i que avui ens resulta d’enorme actualitat.

NOTES DE DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ

Ser normal el 2021 és una merda. Sí o no? Podríem dir que normalitat i mediocritat s’han convertit en sinònims, sí o no? Però, ens hem imaginat mai (nosaltres, la gent mundana, la que camina pel carrer sense atreure cap mirada) les conseqüències de la diferència quan no parteix d’una elecció personal?

L’Alícia, la nostra protagonista, té damunt seu una etiqueta immensa i pesada que fa que no pugui viure segons les regles generals. No revelarem quina és, ja que Tonta és una d’aquelles peces que no pot donar tota la informació al seu públic abans de veure-la. Aquesta etiqueta, deia, és la que obliga el públic a replantejar-se constantment el joc atzarós que conforma la vida, el lloc i la manera on naixem. I ja em perdonareu la gosadia, però per aclarir-me necessito parlar d’un parell de coses personals: Fa poc va venir-me al cap una d’aquelles coses que un guarda i que, molt de tant en tant, surten a la superfície dels nostres records. Vaig recordar un exercici d’autoflagel·lació que es repetia constantment durant la meva infantesa i preadolescència: l’exercici d’imaginar ser un altre. Vaig recordar que imaginava sempre com seria la meva vida sent una altra persona. I no parlo d’imaginar ser un ídol de revista adolescent o un futbolista, no. Parlo d’imaginar-me sent gent del meu voltant, amics, coneguts, gent que m’imaginava amb una vida més fàcil que la meva. Gent amb altres capacitats -socialment més acceptades si ho fiquem en el context de l’edat a la qual em refereixo-, gent més normal. És aquesta sensació, portada a un terreny molt més cru i costós, la que construeix Tonta. Aquesta conferència directa i sense filtres sobre el que li pot suposar a una persona sortir de la norma. La tortura que -si- pot suposar cridar l’atenció sense voler-ho.

Albert Baldomà Batlle

Author