El Festival Grec continua en plena marxa! Aquest matí hi ha hagut una altra presentació en clau temàtica d’alguns dels espectacles que es podran veure en els propers dies, en el marc del Festival. Avui ha tocat als de creació híbrida. Són aquests.:
- Hernan Cortés, amb Sílvia Ferrando
- Fam, amb Clara Peya de Les Impuxibles
- The Very Last Northern White Rhino , amb Gaston Core
- El Fingidor, amb Evelyn Arévalo i Griselda Juncà
- Viaje al Centro de un idiota, d’ Enric Montefusco
El director del Grec, Cesc Casadesús, ens ha rebut al Palau de la Virreina amb alguns dels artistes protagonistes, per tal de fer-nos partícips de les estrenes. Ha dit “anem a explicar històries diverses, diferents, personals i de creadors d’avui.”
I nosaltres, amb molt de gust, us les fem arribar. Comencem!
Hernán Cortés se escribe con ‘ñ’
Sala Hiroshima
Dies 4, 5 i 6 de juliol
Dramatúrgia i direcció: Sílvia Ferrando
Interpretació: Joan Arqué, Quim Ávila, Esmeralda Colette, Mia Esteve, Cristina Fuentes
Escenografia, vestuari i disseny de la il·luminació: Roger Orra
Coproducció del Grec i Escenapart
Casadesús ens presenta la Silvia com a una creadora específica de converses sobre el colonialisme. Ella diu: “Fa temps que tenia aquesta aposta al cap i ara s’ha concretat. Al Festival es parla d’Àfrica pero parlar d’Amèrica Llatina també és rellevant.” L’obra forma part una tetralogia i aquesta és la tercera peça, després de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, al voltant de l’herència del franquisme, i Arma de destrucción masiva, sobre l’educació.
“Ara anem pels rastres del colonialisme. Hi ha diferència amb les anteriors perquè aquí barrejo generacions. Veure de qui eren aquests rastres en funció de les generacions és molt interessant, crea un mosaic intergeneracional que mostra com es creen els rastres del colonialisme entre nosaltres.”
Intervé un equip de gent molt bona i molt diversa. “Penso que el que fem és escena hibrida perquè utilitzem la gramàtica i la disciplina que ens sembla més adequada”, continua Ferrando.
Casadesús li pregunta com troba els rastres: “Analitzo molt el pensament i les formes de funcionar contemporànies. I a partir d’aquí he anat observant els rastres que han anat quedant. No parlo només de monuments, que són obvis. També del pensament i la filosofia.”
Ara Casadesús té un dubte: “Les teves creacions sempre han estat divertides. Aquesta també?” I contesta: “Aquesta és més punki que les altres. És crua, entro al temps de les grans caceres d’homes, quan els éssers humans ens cacem, els grans homicidis…” Però promet: “Hi ha cant, ball, video i molt joc amb el públic!”
————————————————————————
FAM, de Les Impuxibles
Fam
Mercat de les Flors
Del 7 al 9 de juliol
Autoria: Les Impuxibles, Judit Colomer i María Velasco
Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya
Composició i interpretació musical: Clara Peya
Coreografia: Ariadna Peya
Text: María Velasco
Intèrprets: Helena Gispert, Kathy Sey, Laia Manzanares, Laila White, Ariadna Peya, Clara Peya
L’espectacle està ja a punt d’estrena i l’Ariadna confessa que estat totes molt nervioses: “L’espectacle és un multi gènere, amb música, moviment, paraula dita i paraula escrita… Ha anat canviant molt. És un procés que vam engegar fa molt de temps, tot fent petites investigacions.” Destaca que “és accessible per a persones sordes. Ja fa temps que estem treballant el tema de l’accessibilitat i hem fet subtítols escrits i visuals.”
Maria Velasco explica que quan la van convidar li van dir que volien parlar de cossos no normatius. “Ens vam començar a preguntar què voliem dir, sempre en relació amb el nostre cos. Dèiem que cada dona en escena és com un arxiu vivent.”
En el procés van anar sortint diverses experiències de diversitat funcional. “O l’experiència de ser negra a Barcelona; o trastorns de l’alimentació… Intentem veure-ho des d’una perspectiva intuïtiva, amb una part d’autoindagació i una d’autoconeixement. I després, trobar una solució amb el cos. És un himne a la diversitat!”
La biografia corporal de cada una de les sis intèrprets ha estat el motor de creació del desè espectacle de Les Impuxibles Un ritual, una cerimònia per la diversitat dels cossos, pels afectes i per les passions que convida a preguntar-se quina relació es té amb el propi cos, especialment les dones, per descobrir que és, a la vegada, problema i solució.
————————————————————————
The very last northern white rhino
The very last northern white rhino
Sala Hiroshima
Del 14 al 16 de juliol
Concepte i coreografia: Gaston Core
Interpretació: Oulouy
Col·labora en la composició coreogràfica: Aina Alegre
Espai sonor: Jorge da Rocha
Mitjançant la màxima senzillesa estètica i partint de les danses urbanes, aquest solo coreogràfic es pregunta sobre la possibilitat de la felicitat davant del caos del món. La indiferència de les dues últimes femelles de rinoceronts blancs a la Terra davant l’extinció de l’espècie van inspirar la peça signada pel coreògraf i ballarí Gaston Core, a qui tots coneixem també com a director de la Sala Hiroshima.
Core busca, a través d’una investigació formal sobre diferents estils de dansa urbana (Krumping, Finger Tutting, Waving, Afro…), oferir la imatge de l’home que balla perquè ha descobert que, com ho expressa Paul Valéry, tenim “massa energia per als nostres menesters”. És a dir, presentar la dansa com a excés, com a celebració derivada de la vida. “Ballar fins a l’esgotament, ballar fins al final perquè potser ja no hi hagi res més que puguem fer.”
L’ARGUMENT
Quan el periodista del New York Times, Sam Anderson, es va assabentar de la mort de l’últim mascle de rinoceront blanc del Nord, va agafar un vol a Kenya per observar i narrar amb detall la vida diària de les dues últimes representants d’aquesta espècie, que desapareixeria definitivament de la Terra un cop haguessin mort.
La imatge indiferent d’aquests individus enfront del destí de la seva espècie va transmetre al reporter una sensació de pau, en un moment d’incertesa global.
“A mi també em va donar una idea que en un moment convuls com el mestre em va donar molta pau. Una idea amb necessitat de treballar amb apropiació mitològica em va portar a treballar amb Oulouy. Ens vam conèixer, vam aportar els nostres referents estètiques i ens vam posar a crear aquest solo. Hi ha una construcció d’imatges que apareixen i suggereixen un viatge emocional i gran a l’entorn de la idea de la búsqueda de la felicitat”, exposa Core.
El coreògraf puntualitza que “jo no diria que és Escena Hibrida. Ja que anem a posar una etiqueta posem la de dansa. El llenguatge és evident. Hi ha una teatralitat marcada per l’intèrpret. “ i afegeix: “Hem modificat l’espai, la dinàmica, la velocitat, la relació amb el cos i tot ha generat un dibuix no es pot dir dansa contemporània ni urbana ni clàssica. es un espectacle singular.”
Casadesús explica que la Sala Hiroshima encara presenta un altre espectacle: Viaje al centro de un idiota, creació de Enric Montefusco i Xavi Bobés. “No han pogut venir. I poc podem explicar perquè no s’ha estrenat, no s’ha vist… però coneixem l’Enric i sempre ha mostrat molta curiositat. Qualsevol cosa que toca es converteix en or!”, assegura Casadesús.
————————————————————————
El fingidor
Teatre Sagarra. Santa Coloma de Gramenet
Del 9 a l’11 de juliol
Coproducció amb Teatre de Palma
Direcció i interpretació: Pep Tosar
Dramatúrgia: Pep Tosar, Evelyn Arévalo
Piano: Elisabet Raspall
Veu i sintetitzador: Joana Gomila
Circ: Griselda Juncà, Tomeu Amer
Escenografia: Roger Orra
El Teatre Sagarra de Santa Coloma col·labora amb el Festival Grec acollint aquest gran espectacle multigènere, -que s’ha creat en residència al teatre- on gairebé tots els participants són mallorquins.
A través de tots aquests llenguatges, l’espectacle gira a l’entorn de Fernando Pessoa, un autor amb una connexió especial amb Àfrica. Els seus heterònims són el tema central d’aquest muntatge multidisciplinari que recrea l’univers de l’escriptor portuguès fent servir text, però també els llenguatges del circ, la música i l’audiovisual.
Hi ha moltes formes artístiques, cada una amb un representant amb força prestigi. “Tenim músics, cantants… I en Pep Tosar que recita i parla. Tots fem una mica de tot. Juguem a que tothom es mogui del seu lloc. Parlem d’un personatge que seria Pessoa, que era un poeta antibiografia!”
Puntualitzen que el fil narratiu el llibre és el desasoseg, sobre una persona que son moltes persones. “Els heterònims no son pseudònims, son personalitats d’una obra. Com els donem forma, Pessoa no només signava noms diferents, va crear altres escriptors. són absolutament diferents. Ell deia: A Portugal no tenim gaire història contemporània. La faré tota jo!”
A El fingidor, Pep Tosar dóna veu al poeta dient els seus versos o repassant creacions en prosa, llegint cartes o introduint entrevistes. Però també hi ha els integrants de la companyia de circ Hotel Iocandi (els artistes de circ Tomeu Amer i Griselda Juncà, amb la cantant i violoncel·lista Joana Gomila), que faran servir funambulisme i equilibris per al·ludir als heterònims de Pessoa mentre sona la música en directe de la mateixa Gomila (veu), de la compositora i pianista Elisabet Raspall i del guitarrista i compositor Eduard Iniesta, especialista en guitarra portuguesa.
Com en espectacles anteriors de Pep Tosar, el vídeo té un paper destacat en un muntatge en què participa el realitzador mallorquí Agustí Torres i que inclou entrevistes a especialistes en Pessoa, traductors del poeta i experts diversos, a més d’imatges d’aquesta Lisboa que es respira en les obres de l’autor. “Els heterònims i esèna hibrida son diferents maneres d’apropar-nos a realitats. Pessoa va necessitar els heterònims per aproximar-se a la realitat i construir d’iuna manera més complexa allò que estava veient i vivint.”
Doncs més informació, com sempre, al web del Grec