L’espectacle que s’ha presentat aquest matí en roda de premsa Transverse Orientation, del creador Dimitris Papaioannou, és una explosió d’arts visuals de tots els registres, arts escèniques, coreografies… I arts plàstiques als decorats, al vestuari, fins i tot a la il·luminació. Una obra d’art vivent! Potser faré bé començant  per unes paraules que ha pronunciat en Cesc Casadesús, director del Grec, cap al final de la trobada:  “Oblideu-vos de tot l que hem explicat pel que fa a la part visual, no us torneu analítics perquè no ho disfrutareu. Gaudiu de les imatges i deixeu que apareguin  com un puzzle. Cal  apagar el botó del cervell i deixar-se impressionar!”

I és que hem estat vora una hora sentint parlar de la grandesa i espectacularitat de l’espectacle com a tal, i, incapaç d’escriure-ho, només tinc ganes de veure-ho. Ah! La roda de premsa no ha estat tampoc corrent. Papaioannou ha dit que preferia anar contestant preguntes. Però va, farem el que podrem!

L’artista

Dimitris Papaioannou  és un artista grec que procedeix del camp de les arts plàstiques, també ha estat dibuixant de còmics… Va caminar d’una manera intensa cap al món de l’escena, no només com a director sinó també de coreògraf, intèrpret, creador de decorats, dissenyador de vestuari i dissenyador d’il·luminació. La seva impetuositat i a la vegada la seva poesia l’han alçat al cim de l’èxit: va ser el creador de l’espectacular cerimònia dels Jocs Olímpics de Atenes (2004)

Casadesús ha explicat que  Papaioannou, va venir a Barcelona “l’any del meu primer  festival.  Va ser  molt emocionant! I ell també ha dit que tenia moltes ganes de tornar. Llavors va ser un esforç molt gran per part de l’equip, perquè era desconegut al festival i calia que no hi faltés res.” Va presentar The great tamer, amb el que va fascinar el públic  de Barcelona.

Però si en aquella ocasió el clarobscur i les ombres eren aliats de Papaioannou, a Transverse orientation  la llum n’és la protagonista. A partir d’aquí, basteix un espectacle que explora la destrucció dels vells models, la creació de nous i la redescoberta posterior dels valors originals. I  així ens convida a examinar la relació amb els nostres avantpassats. Tindrem, doncs, dues mirades cap a aquest artista excepcional  que, n’estem segurs, no oblidareu.

Transverse Orientation, que s’havia d’estrenar l’any passat, arriba ara dins del De Grec a Grec Escena Híbrida. La Covid ho va aturar. Ho van treballar en Residència al teatre Onassis de Grècia i l’estrena oficial serà a Atenes per Nadal. De moment s’ha vist en preestrenes a Lió, Montpellier, Praga i, ara, a Barcelona. Estarà de l’11 al 14 de juliol l Mercat de les Flors.

L’argument

Amb el nom d’orientació transversal es coneix la capacitat d’alguns insectes, com les arnes i les papallones nocturnes, de mantenir un vol en línia recta avançant en un angle fix respecte als rajos de llum d’una font llunyana, com ara la Lluna. Poseu-los una font de llum artificial a la vora i trobareu aquests insectes descrivint cercles i més cercles, com si fossin dervixos giròvags (ballarins grecs), en un intent impossible de corregir la trajectòria que descriuen. Potser la humanitat mateixa és com un d’aquests insectes nocturns que gira en cercles en un intent d’acostar-se a una llum que bé podria ser aquesta idea de la divinitat que ens atrau irremissiblement i afecta la nostra percepció.

Com a element central, utilitza l’arquetip del toro, un element fonamental de la cultura mediterrània. Aquí representa un poder en el qual el component masculí és complementat i equilibrat per les presències femenines.

Amb tot això, Papaioannou, ens proposa  examinar la relació amb els que ens han precedit: “L’espectacle surt de l’amor al passat, els vincles amb experiències viscudes. I això em ve del fet de viatjar i del contacte amb la historia.”  Puntualitza que “estava molt interessat amb les emocions, però sovint he dubtat a l‘hora de crear obres d’art. No vull sabotejar emocions fent cridar els actors o cridant atencions falses. Cal emocionar amb el que fas i no sempre aconsegueixo. “

Presència del toro a l’obra: “és un arquetip de Grècia, l’utilitzo com a energia primitiva masculina. I l’aigua com la femenina. Dos element que juguen. El toro està representat en sis homes i totes les dones estan unides a una dona… i a una petita sorpresa!  És un diàleg entre les forcs de l’Univers. És un joc i m’agrada jugar-hi.” També ha dit que: “Hi ha la generació jove que vol matar la generació mes gran. Aquesta força masculina arcaica és una manera de transformar el passat en futur. .A l’obra ho jugo amb el Minotaure, el nou que mata el vell. Però alhora el nou seta habitat per la vida del vell.  També porto l’orientació  cap a la llum, una metàfora de l’espiritualitat que neix a patir de l’aigua i d l’energia salvatge del toro. Em puc sentir culpable perquè és una explicació molt personal. Jugo molt amb l’escala a la recerca de l’espiritualitat.”

La creació

“Sovint no sé com fer les coreografies. I com a director de teatre parlat no m’hi acabo de identificar. El  que faig és utilitzar el cos humà. M’agrada veure les persones om es mouen, gaudeixo molt de la fragilitat del moviment!. Tracto de comunicar però no amb paraules. A través de les imatges puc recordar com els artistes ho han materialitat. I aquestes imatges són com una biblioteca visual. I  tinc la sort de tenir aquest ull del, pintor.”

Sobre la música: “Generalment feia un us molt discret de la musica i aquí no ha estat al cas, Vivaldi té una funció preponderant i ho he d’acceptar. perquè és un autor molt net,  que permet distingir les veus. És un geni que no coneixia i un decisió presa per instint. És cim viatjar a traves d’un riu que ens fa portar les imatges a banda i banda!” 

I sobre la pintura, explica que la gran i potentíssima imatge del final fa referència al pintor grec Iannis Tsarukhis. Però “hi ha Picasso arreu i això ho veiem als dibuixos al començament. I també Iannis Kounellis,  Hi ha una dona inspirada seus quadres. També juguem amb ceràmica, amb fons negres i taronges…. Constantment es fa referència al Minotaure. És com portar un infant a un museu que va d’una ala a l’altra i es van fent la seva composició. M’agrada barrejar els elements amb aquesta alegria i també amb aquesta melancolia. Espero que pugueu gaudir de l’espectacle. H ha també referències a Magritte i altres no coneguts.”

I una pregunta cap al final: L’espectacle parla de l’actualitat, del moviment Mee Too o altres? “No Estic parlant del meu pare, de l’home que jo anava a ser i que soc i que segurament seré. D’una civilització que canvia i dels canvis que s’han produït respecte al passat.”