Aquest matí, La Villarroel ha acollit la presentació de Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard);, una obra escrita i dirigida per Gabriel Calderón. L’espectacle està protagonitzat per JoanCarreras. És una producció de Temporada Alta i Grec Festival de Barcelona. L’obra li ha valgut a Joan Carreras el Premi Butaca, el Premi de la Crítica i el Premi Max a Millor Actor.
A la trobada hi han assistit Joan Carreras i Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel.. Tania Brenlle, agraint la presència dels assistents, ha volgut exposar què significa aquest espectacle; i per què suposa un privilegi obrir la temporada teatral de La Villarroel amb la proposta en qüestió: “Aquest és un muntatge molt especial, protagonitzat per un dels millor intèrprets que tenim a casa nostra. Des del moment en que vaig veure l’espectacle, vaig estar convençuda que encaixaria de fàbula a La Villarroel. S’hi estarà poc dies, només fins l’1 d’octubre, però espero que el públic ho gaudeixi tant com ho vaig fer jo mateixa.” Al que Joan Carreras ha afegit: “Em fa molt il·lusió representar aquest paper; és un monòleg que ja forma part de mi.”
Joan Carreras ha rebut als mitjans en un ambient distès, de conversa, amb un format que convidava a la proximitat i a un diàleg tan personal, íntim i proper com el que: estableix amb el públic sobre l’escenari. L’actor ha començat explicant què suposa aquest espectacle, tant a nivell professional com personal: “Quan vam començar amb el monòleg, no teníem cap expectativa. És un projecte creat en un situació d’absoluta excepcionalitat: el vam assajar durant el confinament; la pandèmia gairebé no ens deixa estrenar i les mesures de mobilitat entre comarques van limitar el públic. Però recordo, també, la gent que estimo que em va venir a veure i la Tania, és clar. I es va generar una entrega i un retorn per part del públic… Jo encara estic molt sorprès de tot plegat. Han passat tres anys. Tres anys meravellosos amb dues temporades a Madrid i, a Barcelona, omplint el Teatre Lliure. I, ara, venim aquí, a un dels meus teatres preferits de Barcelona. Em fa moltíssima il·lusió.”
Els mitjans han aprofitat per conversar amb en Carreras i preguntar-li sobre tot allò que normalment no trascendeix sobre l’escena:: sobre les sensacions de l’intèrpret, la metodologia a l’hora de construir un personatge tan complex com el d’Història d’un senglar; o la simbologia oculta darrere el títol de l’obra.
EL PERSONATGE
Carreras ha exposat el camí que l’ha dut fins donar vida a aquest actor a qui ofereixen el paper de: Ricard III, un paper que, per convertir-se en una proposta sòlida havia de reflectir parts verídiques del propi actor.
Segons l’actor, és molt gratificant interpretar un personatge de moralitat dubtosa perquè permet encarnar un caràcter complex; i que és un reflex del nostre jo més inconfessable.
“Sempre he dit que els millors personatges per interpretar són els que has d’apurar, els dolents. Fer de bo ja ho fem a la vida. A més, hi has de posar de la teva part, construir-lo des de tu, si no és impossible que sigui creïble. La veritat té múltiples formes, no hi ha una sola manera de trobar la veritat escènica. Però hi has posar una part de tu.”
Joan Carreras
En efecte, Carreras ha explicat que aquest tipus de personatges agraden tant perquè: suposen una catarsi d’un aspecte de nosaltres mateixos políticament incorrecte que no solem mostrar en societat.“Sempre ens acabem identificant amb ells – diu l’actor -. Tots som una mica ambiciosos. Tots hem sigut una mica racistes, tots hem tingut comportaments homòfobs... no cal que sigui una cosa positiva, però podem riure’n, d’això. Així, ens connectem tant amb les coses bones com amb les dolentes. Ell (el personatge d‘Història d’un senglar) no té cap mena de problema en mostrar la seva foscor; en dir el que pensa sobre una actriu o sobre el director, i això resulta atractiu. Però també veiem les seves vulnerabilitats. Passa el mateix a l’obra Amèrica, amb un personatge ple d’ambició que reconeixem com a versemblant. Això interpel·la la gent. És per això que Shakespeare manté la seva vigència, perquè els seus personatges estan plens de contradiccions. I això, forma part de la nostra natura. En tot cas, per mi és un exercici molt terapèutic. Em permet desfer-me de molta brossa acumulada.”
EL TÍTOL
Per què Història d’un senglar? És ben cert que el títol de la peça resulta ambigu. Carreras n’ha exposat així la vessant poètica: “El senglar forma part d’una iconografia pròpia de Ricard III. És un animal que és una barreja entre porc i rata, com diu el personatge. Ell ens explica que, una de les metodologies més conegudes a l’hora de crear un personatge és imaginar-se un animal. Un s’esperaria que digués un bou, un llop o alguna altra cosa. Però el que ell vol ser és un porc senglar; un animal que representa la força, però també la vilesa i la brutícia. L’analogia és bona. El títol fa referència a aquesta analogia, entre el senglar i Ricard, intentant no buscar un resultat elegant.”
Davant la pregunta de si, després de tantes funcions i de tres anys interpretant el mateix personatge;no acaba resultant cansat, Carreras ha afirmat que una peça com aquesta, tan intensa i directa, és una experiència molt enriquidora per un actor; però que és la solitud dalt de l’escenari el què acaba pesant: “Està molt bé i s’estableix una química molt maca amb el públic, però arriba un moment que tens ganes de tornar amb els companys i treballar amb ells. L’ideal és alternar projectes així amb formats més convencionals. Ho has d’anar seqüenciant.”
Després dels èxits recollits i dels premis atorgats pel seu treball interpretant el monòleg; Joan Carreras confessa que els nervis no acaben de desapareixer, tot i que desapareix la pressió mediàtica;i, ara, concentra totes les seves energies en el públic. “Els premis estan molt bé, és clar, però aquest és un text molt ric i difícil. Té tants salts, tants registres, tant teatre dins la peça… Però és el que ho fa atractiu. I saps que has d’estar a l’alçada d’un material com aquest. La pressió la tens igual, amb premis o sense.”
Finalment, l’actor ha conclòs la trobada convidant a tothom a venir a veure l’obra.
“És un espectacle que a mi m’agradaria veure, perquè no només és un esforç actoral; es tracta d’un monòleg difícil de fer però molt agraït de veure. Aquesta relació ambigua i despòtica amb el públic, sense interaccionar directament amb ell, però fent palès que l’espectador és un interlocutor essencial que acaba ocupant el lloc de la companyia, del director i dels actors.”
L’ARGUMENT
Gabriel Calderón escriu i dirigeix aquest monòleg protagonitzat per Joan Carreras. Un actor s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de William Shakespeare. Porta tota la vida fent papers secundaris i pensa que mereix aquesta oportunitat. Tanmateix, considera que la resta de l’elenc no està a la seva altura; i no li agrada res del que li proposa el director. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. Com Ricard III, el Joan no es conforma amb poc, té ànsia de poder; i no està disposat a perdre el temps amb actors tous, hipersensibles o mediocres. A mesura que s’entrellacen les seves històries de vida, la relació entre l’actor, el personatge; i l’espectador esdevé cada vegada més estreta.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) gira al voltant dels mecanismes de poder contemporanis, el desig i el ressentiment, i proposa una reflexió sobre els límits de l’ambició humana.