La Fundació SGAE dóna a conèixer, mitjançant aquest comunicat, el Premi Max d’honor 2024 que ha estat atorgat a: l’actriu, directora, gestora cultural i empresària teatral Nuria Espert. El Col·legi de Gran Dret de SGAE atorga aquest guardó per unanimitat pel: “gran llegat en el camp de les Arts Escèniques; la seva capacitat com a gestora cultural i com a empresària teatral”.
L’actriu, Premi Nacional de Teatre el 1985 i Premi Princesa d’Astúries de les Arts el 2016; completa un prolífic palmarès amb aquest reconeixement que, reconeix en una entrevista a la Fundació SGAE; a la seu de la Societat General d’Autors i Editors, li fa especial il·lusió: “Semblava estrany no tenir-lo…, però el que distingeix aquest guardó és que ha estat atorgat pels meus companys; i vull dir-los que em feia falta, que ho vull, que ho estimo, que em posa contentíssima; i que desitjo que ho comparteixin amb mi tots els actors i actrius.”
Espert rebrà el Premi Max d’honor el proper 1 de juliol de 2024 a l’Auditori Adam Martín de Tenerife: durant la cerimònia de lliurament dels 27è Premis Max – Tenerife. Organitzats per la Societat General d’Autors i Editors, mitjançant la Fundació SGAE; aquests guardons compten amb el patrocini del Cabildo de Tenerife, la col·laboració del Ministeri de Cultura i Esports a través de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM ); i el suport de Grup Eulen. La gala es retransmetrà per La 2 de RTVE, a través del Canal Internacional de RTVE i de RTVE Play.
Una dona de teatre
Nuria Espert va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 1935 i a l’edat de 13 anys ja formava part de la: Companyia Titular Infantil del Teatre Romea de Barcelona. Des d’aleshores, només ha baixat dels escenaris en una ocasió per agafar aire, i ha esdevingut: una de les figures més rellevants de l’escena dramàtica d’Espanya i Catalunya: “El teatre és la meva vida directament. He tingut més coses, sí, però després de les meves filles, les meves nétes i Armando: si he de posar alguna cosa definitiva a la meva vida apareix el teatre amb moltíssima força”, destaca. “El teatre és molt poderós i quan ens té agafats no ens deixa anar. A mi em va dir ‘tu no et deslliuraràs de mi’ i així va ser”.
Al llarg de la seva carrera ha penjat el cartell d’entrades exhaurides en infinitat de produccions i, encara que humilment digui: “no crec que deixi un llegat, només la meva feina”, la seva figura avui és incontestable. “El teatre m’ha servit per navegar, surar i respirar. Però tranquil·litat la veritat és que no dóna, ans al contrari. T’espavila, et diu ‘vingui, ja!’. Ai, quants diners donaries quan estàs malalta sobre l’escenari i no vols sortir! A sobre jo, amb totes les inseguretats que he tingut al llarg de la meva vida… El teatre per això és implacable”, reconeix.
Però ho va tenir sempre clar. A l’edat de 16 anys ja sabia a què volia dedicar la seva vida: ser primera actriu. Però no imaginaria que, després d’una trajectòria de més de set dècades, acabaria convertida en referent; que gosaria dirigir òpera i que el seu nom sonaria en coliseus de tot el món.
Una companyia amb nom propi
Espert va ser una pionera dedicada a la seva companyia. El 1959 va fundar juntament amb el seu marit Armando Moreno la companyia Nuria Espert. Va començar amb Gigí de Colette i Les criades de Jean Genet. I a la seva memòria destaquen textos de Lorca i Valle-Inclán que li van obrir les portes dels: grans teatres de tot el món. Va emprendre llavors una gira internacional que va perdurar gairebé una dècada: Yerma (amb què es va consagrar i va fer més de 2000 representacions al Teatre de la Comèdia de Madrid), Doña Rosita la soltera o Divinas palabras. Començava aquí una carrera fulgurant que seria aplaudida en escenaris de tot el món; i que va obrir les portes a la direcció: “Totes aquestes obres van resultar en una gira mundial, amb tota la força que això dóna”, explica.
Un palmarès que fa la volta al món
La protagonista de Qui tem a Virginia Woolf? (1999) ha tingut la sort, com reconeix ella mateixa: d’haver estat tocada per la màgia de l’escenari. El seu nom és sinònim de qualitat, la seva veu és una de les més aplaudides a l’escena; i és posseïdora d’un caràcter i una fam voraç que la va permetre pujar a taules de tot el món; consagrant-la avui com un dels màxims exponents del nostre teatre.
Des del 1986 va sumar al seu treball com a actriu el de la direcció d’escena; tant en produccions de teatre com en òpera: Madama Buterfly, Elektra, Rigoletto, La Traviata, Carmen o Turandot han recorregut els fòrums operístics més importants del món: Liceu de Barcelona, Covent Garden, Lyric Hammersmith de Londres, Royal Theatre de Glasgow, Los Angeles Opera, La Monnaine de Brussel·les, Mestrança de Sevilla, entre d’altres, compartint responsabilitat amb directors musicals com Plácido Domingo o Zubin Metha. L’últim treball com a directora d’escena va ser Tosca per al Teatro Real de Madrid i el Tokyo Opera House.
“Vaig dirigir òpera a Convent Garden, als Estats Units… En aquells moments em vaig acostar per primera vegada a coses que estaven plenes de perills; i recordo que van sortir bé. M’havien proposat dirigir alguna vegada, però jo no gosava. Armando havia estat treballant amb mi perquè acceptés i em va donar la força per fer-ho, confiava en mi. Em vaig llançar i vaig tenir col·laboradors extraordinaris. Les òperes que vaig fer van circular per tot el món”, recorda.
En teatre ha dirigit actors de la talla de Glenda Jackson, Joan Plowright (La casa de Bernarda Alba) a Londres; Irene Papas (Medea) a Barcelona o Tamasaburo Bando (Contradansa) a Tòquio.
l teatre, també per dins
Per últim, Espert també va conèixer el teatre per dins, des de la perspectiva de la gestió. Entre els anys 1979 i 1981 va ser codirectora del Centre Dramàtic Nacional, assumint la programació del Teatre María Guerrero; de Madrid. Tot i això, si hi ha alguna cosa del que no s’oblida és del seu públic; “al qual li dec tot”, assegura.
Ara, a 89 anys, la gran dama del teatre no renuncia a les taules: “La cosa segueix. Jo em pensava que havia fet de tot, però aleshores em va arribar el text de L’illa de l’aire; amb Mario Gas. Una obra que em dóna l’oportunitat de ser divertida, de ser malvada i de riure’m de la meva ombra. I tot això coincideix amb el Premi Max i em fa una il·lusió extraordinària”, conclou.