A finals dels noranta amb el boom del DVD hi va haver com un tímid intent d’editar alguns enregistraments d’espectacles de Broadway. Imagino que alguna cosa no va acabar de rutllar perquè fora d’algun esdeveniment especial o produccions de teatres públics com el National de Londres, els musicals que han fet el salt al DVD respectant la concepció escènica original són més aviat pocs.
img1
Però recentment a l’escena anglosaxona hi ha hagut una revifalla per retransmetre teatre de text, musicals o òperes en directe tant en cinema com en televisió o fins i tot a través d’streaming només a Internet. La qualitat d’imatge i so sembla que ara sí ha trobat la manera de traslladar en pantalla un percentatge molt elevat de l’emoció que es viu en directe a la sala. En conseqüència, moltes d’aquestes emissions acaben més fàcilment en el mercat del DVD/Bluray i, pel que sembla, amb més èxit que fa vint anys.
La darrera reposició del musical Miss Saigon a propòsit del seu 25è aniversari n’és un cas recent i fins i tot anòmal, tenint en compte que ja està a la venda en DVD/Bluray la mateixa funció que, sí d’acord, ja s’ha vist al West End fa un parell de temporades però que, i aquesta és la novetat, arribarà aquesta primavera a Broadway com un dels revivals més potents de la temporada.
Posar a la venda el DVD d’un espectacle quan és a punt d’estrenar-se a Broadway… és perdre públic potencial? El productor Cameron Mackintosh ho té clar: “En absolut. La gent vol viure l’experiència en directe, que sempre serà diferent i molt més participativa”. És probable que Miss Saigon no sigui el millor musical de la història, però sí és cert que durants uns segons, davant els molts moments d’elevada potència musical i dramàtica mentre el vius en directe, ho podries arribar a creure.
Els qui vulgueu veure amb una excel·lent qualitat la funció de Miss Saigon enregistrada al Prince Edward Theatre del West End com si estiguéssiu al mateix pati de butaques ara teniu una bona ocasió d’aconseguir aquest DVD/Bluray. Una filmació realitzada al mateix escenari però amb un cert to cinematogràfic en molts moments. A vegades massa i tot. La realització amb prou feines mostra el pla general de tot l’escenari i això ens escatima l’efecte purament escènic ens molts moments.
Perdre aquest punt de vista eminentment teatral i recórrer gairebé sempre al primer pla dels intèrprets fa que sovint costi visualitzar l’espai escènic per on es mouen. Tanmateix, som davant d’un excel·lent i valuós testimoni d’un espectacle que, tot i que potser a casa nostra no ho percebem així, va ser l’altre gran èxit a l’empara de Les Misérables.
img2
“Aquesta fotografia va ser, per a Alain i per a mi, el començament de tot”, va dir el compositor Claude-Michele Schönberg referint-se a la imatge d’una nena vietnamita d’11 anys a l’aeroport de Ho Chi Min que s’acomiada entre llàgrimes de la seva mare. La noia és a punt de pujar a l’avió per marxar als Estats Units on viurà amb el seu pare, un ex soldat a qui encara no coneix. Mai més va retrobar-se amb la mare. “Aquesta fotografia podria haver estat feta avui a Síria, Sudan o Ucraïna”.
És aquesta mare la que inspira el rol protagonista del musical Miss Saigon, una petita història d’amor amb aires a la Butterfly pucciniana –l’òpera es basa en part en una dramatúrgia feta a partir d’un breu relat- traslladada als darrers dies de la guerra del Vietnam i durant la caiguda de Saigon a l’abril del 1975. Però per al Christofer i la Kim, un soldat nord-americà i una jove vietnamita forçada a prostituir-se, l’èpica del seu enamorament està per sobre de qualsevol moment històric.
Des de les butaques som testimonis de com la ciutat de Saigon s’esvaeix i la història d’amor més gran i més instantània que mai hem vist al teatre musical es perd entre la caòtica multitud que busca desesperadament un visat per fugir a la dreamland de les barres i les estrelles, que no són precisament les de la bandera del Viet Cong.
Som a finals de la dècada dels vuitanta i amb Cats, Starlight Express, Les Misérables i The Phantom Of The Opera els britànics ja s’havien guanyat el títol de “reinventors del teatre musical” clavant la Union Jack al vell mig de Times Square.
Miss Saigon es va convertir en el quart èxit del productor Cameron Mackintosh, qui al costat de noms com Andrew Lloyd Webber, Claude-Michel Schönberg i els lletristes Richard Maltby i Alain Boublil sumaven plegats una passió per l’espectacle musical popular de gran format encara inèdita fins als nostres dies.
img3
Sempre, però, a l’estela de la tradició teatral del West End ja fos amb el segell de la Royal Shakespeare Company (Les Misérables) o amb directors com Trevor Nunn (Cats) o, com el cas que ens ocupa amb Miss Saigon, Nicholas Hytner. És a dir, es tractava de trepitjar Broadway, sí, però amb la barbeta ben amunt i amb una perfecta dicció anglesa. Així les cròniques de l’estrena de Miss Saigon al setembre del 1989 al Drury Lane de Covent Garden remarquen l’habilitat dels anglesos per injectar al musical americà la tradicional passió de l’òpera clàssica europea. Estaríem parlant de les pop-operas?
L’atracció escènica –Mackintosh en això no podia fallar- s’entreveu ja al cartell del musical, on s’hi us hi fixeu s’hi endevina el rostre d’una jove vietnamita i alhora el dibuix d’un helicòpter. Serà aquest aparell el protagonista del segon acte, quan irromp enmig de l’ambaixada dels Estats Units per evacuar els soldats instants abans de que Saigon acabi en mans dels comunistes.
El soroll de les aspes i els xiscles desesperats dels vietnamites abraonats a les reixes de la porta principal es barregen amb la veu d’en Christopher que, des de l’helicòpter, crida a la seva estimada que ja està perduda entre el pànic de la multitud i, ell no ho sap, embarassada d’un nen que serà clau per al desenllaç de la història. Aquest és, juntament amb la caiguda de la làmpada d’aranya i la barricada giratòria, un dels moments tècnics més memorables del teatre musical.
img4
“Així com pensem que Les Misérables mai acabarà, per un moment crèiem que Miss Saigon mai començaria”, bromejava Mackinstosh el primer dia d’assajos al juliol del 1989. Per primer cop un musical britànic requeria a escena un planter ben internacional i sobretot ben asiàtic. Calia buscar més enllà del Regne Unit. I l’equip artístic va necessitar temps, bitllets d’avió i reserves d’hotel per poder trobar el repartiment que volien.
“Els meus musicals requereixen nous talents més que no pas estrelles ja consolidades”, diu Mackintosh. Assegura que van haver de voltar mig món, des de Honolulu fins a Manila, per trobar a una actriu de 18 anys amb prou coratge, encant i capacitat per cantar els vuit números que té el seu personatge al llarg de l’espectacle. “No era fàcil. Havia de ser asiàtica, capaç de cantar música europea i havia de ser la noia més meravellosa de l’escenari per entendre las fascinació a primera vista que exerceix amb la resta d’homes”.
La filipina Lea Salonga reunia la innocència i determinació necessàries per interpretar el rol de Kim amb el que debutaria al West End i, posteriorment, a Broadway. L’escenari i fins i tot les càmeres de televisió no li eren pas un món aliè, al contrari, Salonga ja havia treballat a produccions professionals de The King and I i d’Annie. Acompanyada a la gala dels premis Olivier pel seu germà, Salonga va recollir el guardó a millor actriu compartint nominació amb noms com Elaine Paige, Patricia Hodge o Judy Kuhn.
Curiosament el rol masculí que més recorda la gent que ha vist Miss Saigon no és pas el de Chris, ni tan sols el de Thuy, el cosí de la Kim que reclama la seva mà que un dia li van prometre les respectives famílies quan encara eren dos marrecs. El paper que s’endú l’atenció absoluta és el d’Engineer, el proxeneta que en realitat és l’artífex de tota l’aventura amorosa i que només té un objectiu: fugir als Estats Units.
Es tracta d’aquesta visió hollywoodiense del somni americà que de seguida es perfila a la preciosa melodia de “The movie on my mind” però que serà després al segon acte quan esdevindrà tan colossal com pertorbadora. Un número que permet a Engineer mostrar tota la seva il·limitada mesquinesa -admesa i reconeguda, això sí- i materialitzi aquest somni amb un immens, apoteòsic i enlluernador número musical a l’americana però des d’una visió europea reflectida en la mateixa lletra del tema: “Viu com si res t’importés / El Somni Americà / Vine i agafa’n més del que et pertoca”, canta el personatge damunt d’un flamant Cadillac blanc.
El musical no escatima aquesta imatge d’una Nord-Amèrica condescendent amb la resta del món, amb aquella superiorat moral que els escapça qualsevol facultat per entendre’l: “Déu meu, sóc nord-americà, com vols que no faci el bé?”, diu “Chris” a la seva esposa al veure amenaçada la seva reputació quan, tres anys després d’abandonar Saigon, rep la notícia de que la Kim va donar llum un fill seu.
Entregar el fill serà el gran i darrer sacrifici que farà la mare abans del tràgic final amb que inevitablement s’abaixarà el teló. La mare que dóna al seu fill el futur que ella mai tindrà. “No importa l’excés de sentimentalisme en aquestes escenes perquè la puresa de l’expressió de Lea Salonga, acompanyada per la música i les lletres més elementals, fa que no es puguin representar de cap altre forma”, deia el New York Times en la seva crònica de l’estrena original a Broadway.
Al poc d’estrenar a Londres de seguida Miss Saigon ja preparava la seva arribada a Broadway, on es va trobar amb dos esculls. El primer i no menys important, la dificultat de trobar un teatre prou gran com per encabir-hi un helicòpter gairebé a escala real. La solució ràpida i eficaç passava per traslladar Les Misérables i deixar així disponible el Broadway Theatre, un dels més grans de Nova York i tot així força més petit que el Drury Lane.
img5
El segon obstacle va arribar potenciat per la premsa àvida de polèmica. El sindicat s’oposava a que actors no asiàtics com Joanathan Pryce o Lea Salonga interpretessin el rols d’Engineer i Kim. És a dir, segons s’havia establert l’any 1990, els personatges asiàtics els havien d’interpretar actors asiàtics-americans. Mackintosh aleshores va amenaçar amb cancel·lar la producció i tornar els 25 milions de dòlars de la venta anticipada. Imagino que mai sabrem si va ser un farol, però sigui com sigui va funcionar i el sindicat va haver d’acceptar la decisió de càsting original. Tant Pryce com Salonga, per cert, es van endur aquell any el premi Tony. Amb els anys Mackintosh ha declarat que sí, que els sindicats tenien raó: “La que vaig prendre va ser una decisió equivocada”.
A més a més, que un equip format per anglesos i francesos arribessin a Nova York –amb un èxit com Les Misérables a les espatlles- disposats a recordar als nord-americans la primera gran derrota que va patir el seu país, no facilitava la rebuda ja de per sí hostil de Miss Saigon.
Malgrat la freda tibantor de les crítiques, Miss Saigon va fer el seu particular “American Dream” amb unes recaptacions sense precedents gràcies a que –atenció- per primer cop a Broadway el preu oficial de les entrades de platea arribava als 100$. Com a Londres, va estar deu anys en cartell, la producció que fins a la data més temps ha ocupat el Broadway Theatre. A tall d’anècdota, només unes setmanes després de que Miss Saigon tanqués, s’estrenava The producers, el musical de Mel Brooks que per primer cop venia les entrades de platea a 500$.
L’estrena a Broadway de Miss Saigon inclou encara una anècdota protagonitzada per Jule Styne, compositor d’èxits com Funny Girl o Gypsy, no gaire amic d’aquestes modernes produccions britàniques a qui culpabilitzava de la seva davallada professional. Convidat al pati de butaques, en el moment en que va sonar la balada “Why God Why”, Styne va dir a la seva acompanyant: “Deu ser una broma… han robat aquesta melodia de la cançó “There’s a Small Hotel”!”. Les similituds entre el tema de On your toes i el de Miss Saigon les deixem al vostre criteri.
Però entre els espectadors algú va detectar un altre indici de plagi –o diguem-ne, inspiració- a la partitura de Schönberg, i és que el tema “The American Dream” bé podria recordar massa a les Polovtsian Dances de Borodin, concretament el moment en el cor resa a Konchak. De nou, jutgin vostès mateixos:
“Després de 25 anys fins i tot la més brillant de les produccions escèniques mereix una nova mirada des d’una nova generació”. Cameron Mackintosh va anunciar així que Miss Saigon tindria al 2014 una nova producció dirigida aquest cop per Laurence Connor (responsable també de la nova direcció de Les Misérables) amb nova posada en escena, menys complexa però més “autèntica”.
“Fent servir la immensitat de l’escenari del Drury Lane, la producció original tenia una meravellosa escenografia, molt operística, mentre que el nou decorat és molt més visceral i manté la recerca de l’èpica fent servir una projecció per a l’escena de l’helicòpter”. Curiosament som molts els qui creiem que, malgrat tota l’aparatositat tècnica sobretot de la producció original, ens trobem davant d’un dels musicals de gran format més íntims de l’època.
Recuperant la fotografia mencionada a l’inici d’aquest article, Schönberg es preguntava on seria ara la noia que actualment ja hauria complert 50 anys. Potser va tornar a la recerca de la seva mare? Potser es van trobar de nou? Precisament aquest “Maybe” (“Potser”) és el nou tema que s’ha afegit al segon acte del revival per intensificar el drama del triangle Kim, Ellen –la seva esposa- i Chris.
Feia 15 anys que Miss Saigon no es veia al West End però el xoc entre les dues cultures continuava quedant reflectit de forma intemporal, dos mons, orient i occident, que el teatre musical ja havia unit a títols com South Pacific o The King and I. Tot i que en aquest revival s’hi entreveu encara una confrontació de caire més ideològic –i fins i tot polític- entre comunisme i capitalisme. Un xoc que afecta tant a l’estàtua de Ho Chi Minh com a la de la Llibertat. Les dues a escena a quina més ostentosa.
El revival de Miss Saigon i, recentment, la recuperació en format semi-concert de Sunset Bulevard que també coincidirà aquesta temporada a Broadway, col·loca a aquests títols com el final d’una era que segurament es va donar per finalitzada amb Martin Guerre (possible revival a la vista?). No obstant, un dels tants finals de les moltes eres que ha tingut i tindrà el teatre musical. Com diu Mackintosh: “Tothom considera que l’any 1964 amb The fiddler on the roof va finalitzar l’era daurada del teatre musical americà. I de sobte sorgeixen A Chorus Line o 42nd Street”.