Us imagineu que a casa nostra cada quinze o vint anys estrenéssim un revival de La reina ha relliscat? O que La taverna d’en Mallol es presentés amb renovada i caríssima producció amb venta anticipada sis mesos abans? És ben bé que Broadway és un món a part. En cap altre lloc poden conviure al capdamunt dels rànquings de recaptació innovadores propostes com Hamilton al costat de l’enèsim retorn de Hello, Dolly!
Ja hem comentat que si una cosa saben fer els nord-americans és enaltir i dignificar la nostàlgia per la seva pròpia cultura popular. Compartint espai entre les noves creacions de la cartellera sempre trobareu algun títol disposat a mantenir viva la flama d’aquell temps passat, d’aquell old-fashioned Broadway on ningú sabia què era un premium ticket.
img1
Feia més de vint anys que Hello, Dolly! no es veia a Nova York, un d’aquests musicals que en la seva estrena original l’any 1964 va poder lluir al cartell allò de “el musical més longeu de Broadway”. Deu mesos. Fins que el mateix any va arribar The Fiddler on the Roof. I un rècord de 10 premis Tony. Fins que The Producers va superar la fita.
Ara Hello, Dolly! torna a Broadway disposat a servir una posada en escena a poder ser més clàssica que l’original, adreçada a tots aquells nostàlgics del Broadway de tota la vida, frívol i terapèutic, amb Bette Midler cada nit baixant les escales al Shubert Theatre (just davant del teatre que va estrenar l’espectacle original) i amb el televisiu David Hyde Pierce fent-li la rèplica. I no deuen ser pas pocs aquests nostàlgics quan el musical ja ha recaptat 10 milions de dòlars en la venda anticipada.
Als anys seixanta Hello, Dolly! va ocupar el St James Theatre durant sis anys i no va caldre esperar gaire per tornar-lo a veure: primer a la tardor del 1975 al Minskoff Theatre amb un repartiment format íntegrament per afroamericans, després a la primavera del 1978 al Lunt-Fontanne, el mateix teatre que posteriorment va acollir un darrer i definitiu revival amb la incombustible Carol Channing l’any 1995.
Dolly Levi (de soltera Ghallagher) prové de la comèdia de Thornton Wilder The Merchant of Yonkers (1938), una obra de teatre que als anys cinquanta el productor David Merrick va portar als escenaris de Broadway revisada sota el títol de The Matchmaker (La casamentera) amb Ruth Gordon en el rol protagonista que, diu la llegenda, va començar a prendre lliçons de cant en saber que es preparava la versió musical. Mai la van trucar per als càstings.
En un primer moment Merrick va oferir la direcció del musical a l’infal·lible Harold Prince qui, un cop llegit el nou llibret de Michael Stewart, va suggerir eliminar la cançó que més tard acabaria donant títol al musical. Potser per aquesta mena de suggeriments Prince va quedar descartat i finalment va ser Gower Champion qui dirigís i fes les coreografies de l’espectacle.
Al cap i a la fi, el tàndem Champion-Stewart acabava d’estrenar un dels musicals més populars de Broadway de principis dels seixanta, Bye Bye Birdie, la versió cinematogràfica del qual estava arrasant a les taquilles just en aquell moment.
Per alguna raó Merrick creia veritablement que l’excel·lència de l’equip artístic d’una producció era proporcional al nivell de por al cos que se li podia infondre. I malgrat que va ser el propi Jerry Herman qui va demanar a Merrick encarregar-se de la partitura i de les lletres, ell mateix ha declarat que els nivells d’estrès durant el procés de creació van assolir cotes inusitades. Fins al punt que Merrick va contractar al lletrista Bob Merrill per tal de tenir a Herman controlat i, de passada, suggerir-li algunes millores en lletres de cançons com “Elegance” o “Motherhood March”. “Era com ser llençat a un tanc ple de taurons del món de l’espectacle”, assegura Herman.
Però al ritme de Hello, Dolly! no només era la Sra. Levi qui baixava l’escala del Jardí de l’Harmonia, era el propi Jerry Herman qui amb només trenta-tres anys entrava per la porta gran a Broadway. Alegre, optimista i elegant. Així és el ritme que marca la partitura dels principals èxits de Herman, des de Hello, Dolly! fins a La Cage Aux Folles (“I am what I am”) passant per Mame o petites joies més discretes com Mack & Mabel (de debò a Barcelona ningú pensa fer-ne una versió ni que sigui de petit format?)
Herman té un d’aquells estils tan senzills que pots identificar amb només un parell de compassos i, segurament per aquesta mateixa raó, no totes les seves melodies han estat sempre prou admirades. Cançons plenes de clixés i previsibles crescendos tal i com marca el Broadway més tradicional i agònic.
El tema “Hello, Dolly!” és una de les cançons amb les que Herman es va presentar al despatx de Merrick demanant l’oportunitat de composar la música. “Quan la vaig escriure imaginava una dona en un vestit vermell baixant una escala que simbolitza per a mi el retorn a l’espècie humana, que és el que Thornton Wilder estava descrivint”.
I aquí és on queda establert el major showstopper (número principal) que mai ha tingut Broadway, amb una imatge, una melodia i una coreografia que reconeixen fins i tot aquells que no han vist mai cap musical. “Tothom s’emociona en aquest moment i ningú sap ben bé per què” -explica Herman- “És emocionant perquè és Dolly tornant a la vida”.
La versió que va enregistrar Louis Armstrong abans de l’estrena del musical va situar Herman al capdamunt de l’Olimp de Broadway superant a The Beatles a les llistes de vendes. Però sobretot, va fer que el títol del musical original Dolly, a Dammed Exasperating Woman (fent referència a la descripció que fa d’ella el personatge d’Horace) passés a ser Hello, Dolly! Així el públic tindria clar a quin musical pertanyia el hit de moda.
Tal era la popularitat de la cançó que aquell mateix any el Partit Republicà la volia fer servir per donar suport al Senador Barry Goldwater, adaptant la lletra a “Hello, Barry!”, però Herman –demòcrata declarat- de seguida va evitar-ho declinant la cessió dels drets. Setmanes més tard la mateixa Carol Channing va interpretar-la a la convenció dels Demòcrates del 1964 adaptant la lletra amb el nom del futur president Johnson: “Hello, Lyndon!”. De ben segur la llista negra de Nixon es va incrementar aquella nit amb els noms de l’equip de Hello, Dolly! al capdavant.
Sondra Lee, del repartiment original, assegura que David Merrick no podia suportar la cançó “Hello, Dolly!“. L’odiava. En canvi molta gent venia al musical per escoltar-la. Carol Channing explica a les seves memòries que durant una funció un espectador va patir un atac de cor durant l’entreacte i els acomodadors el van dur fins al pis on estava el bany. La segona part va començava mentre l’equip del teatre i la seva esposa el ventaven. “Ha començat ja el número de “Hello, Dolly!?”, va preguntar la dona tota preocupada per si se’l perdia.
Tothom a Broadway sabia que Hello, Dolly! s’estava escrivint a mida per a Ethel Merman. Però l’estrella va rebutjar per sorpresa l’oferta, com també ho va fer Mary Martin. Va ser aleshores quan Carol Channing va veure clara la seva oportunitat. Merrick va apostar per ella després de veure la seva actuació a un nightclub de Minneapolis. I no va ser fàcil convèncer a Champion, qui va haver de refer de nou tot el personatge traient-li tota la càrrega jueva que Channing, òbvimanent, no tenia.
Ironies del show-bussines, Merman va acabar protagonitzant el musical sis anys després en les darreres funcions, després de que ja hi haguessin passat noms com Ginger Rogers o Betty Grable. Ja voldrien molts productors actuals tenir l’habilitat que Merrick tenia per mantenir viu un espectacle cada cop que l’estrella protagonista marxava. Sempre en trobava una altra.
img2
Malgrat que Channing va tenir l’ocasió de crear per primer cop un personatge icònic (una oportunitat que no totes les actrius han tingut), molts creiem que a Hello, Dolly! és el personatge qui està per damunt de l’actriu. I és precisament per això que Barbara Streisand el va recrear a la seva manera al cinema i ara Bette Midler pot reprendre’l amb el mateix èxit.
“Bette estarà magnífica! Interpretar Dolly és una benedicció. Dolly és una institució, l’equivalent a Hamlet en el musical americà”, ha declarat Channing. Diuen els rumors que Midler serà també l’estrella més ben pagada de Broadway: 150.000 dòlars a la setmana i un percentatge de la taquilla i del marxandatge. Una xifra que fins ara només havia aconseguit Julia Roberts.
Tanmateix, els aficionats al musical sabem que de rei a The King & I només hi ha Yul Brynner, d’Eliza a My Fair Lady només hi ha Julie Andrews i Dolly sempre tindrà la imatge de Carol Channing. A ella se li atribueix l’afirmació de que Dolly Levi és un personatge tan fàcil de fer que fins i tot un orangutan podria interpretar-lo. Per desgràcia de la seva suplent, Jo Anne Worley, la senyora Channing mai va fallar a cap de les més de 5.000 funcions excepte a una, a Michigan, on a la mitja part va haver de marxar per una indisposició estomacal.
Encara molts es sorprenen de com Hello, Dolly! va aconseguir arribar a Broadway amb tots els problemes i canvis de darrera hora que va patir la producció durant les funcions prèvies, canvis d’actors d’un bolo a un altre, embolics de faldilles entre la companyia (amb embaràs inclòs) i una reescriptura a fons del segon acte després de les primeres prèvies a Detroit, amb un país convuls per l’assassinat del president Kennedy.
Detroit per primer cop acollia les funcions prèvies d’un gran musical de Broadway, enlloc de Boston o Filadèlfia, com era més habitual. Les males crítiques de la premsa de Michigan van posar damunt la taula la possibilitat de tancar definitivament l’espectacle. Només un parell de crítics, Shirley Eder del Free Press i Fred Tew del Variety van mostrar certa clemència afirmant que, al cap i a la fi, només eren les funcions prèvies d’un nou musical que encara havia de millorar.
Entre els números musicals que es van perdre abans d’arribar a Nova York s’hi troba “Penny in My Pocket”, pensat per al lluïment de l’actor David Burn. S’hi va afegir, però, un nou potent final de primer acte amb “Before The Parade Passes By”. Ja sabeu, aquella norma d’acabar ben amunt el clímax abans de la pausa per anar al bany i comprar el gelat.
img3
De la nit de l’estrena a Broadway Carol Channing recorda especialment la zona del pati de butaques on estaven asseguts els crítics, tots junts: “Aquell sector no gaudia en absolut, ni reia ni plorava. En canvi tota la resta de gent que hi havia al darrera sí semblava que s’ho estaven passant bé”. “Té les qualitats de frescor i imaginació poc habituals en les actuals maquinàries de la comèdia musical”, va publicar el The New York Times assegurant que malgrat algunes vulgaritats en els diàlegs i un guió més fluix que el text original era, fins a la data, el musical de la temporada a Broadway.
“Com és que no em vaig adonar que la història important era la de Dolly i que totes les altres trames sobraven?”, va exclamar el dramaturg Thornton Wilder quan va veure la versió musical de la seva comèdia. Va assumir que amb tanta cançó i tanta coreografia, no hi havia temps per a les altres històries.
El revival immediatament posterior a l’estrena original –aprofitant la mateixa posada en escena– va ser el liderat per l’actriu negra Pearl Bailey, qui va fer història amb una companyia integrada exclusivament per intèrprets afroamericans, on un jovenet Morgan Freeman feia el seu debut a Broadway. Una producció que alguns recorden fins i tot amb més entusiasme que la liderada per Channing i que estava a mig camí entre la voluntat de marcar un precedent i una mera operació de màrqueting.
Que Hello, Dolly! és un musical per al lluïment de la seva protagonista no hi ha qui ho dubti. Però per a una Barbara Streisand amb només 27 anys va ser molt més que això en la versió cinematogràfica que van adaptar-li a mida –fins i tot rejovenint el personatge- per convertir-la en la nova estrella del cinema musical. Cap de les actrius que havien fet el paper al teatre estava a la travessa de la Fox.
img4
La pel·lícula Hello, Dolly! (1969) va ser en realitat un doble comiat. El de Gene Kelly, des de darrera de la càmera i amb un resultat més discret del que probablement ell hagués desitjat, i l’adéu a una manera de fer grans musicals al cinema tan espectacular com econòmicament poc rendible. El darrer gran fiasco de la Fox. “Va ser un error”, algun cop ha afirmat Barbara Streisand.
Jerry Herman va compondre dues noves cançons per a la pel·lícula, el número de presentació de Dolly “Just Leave Everything To Me” (substituint a “I Put My Hand In Here”) i “Love Is Only Love”, una balada on Streisand no va escatimar potència vocal. I és que malgrat la presència de figures com Walter Matthau o Michael Crawford, és Streisand qui s’endú el focus.
Deu ser per l’essència genuïnament nord-americana que Hello, Dolly! no s’ha vist gaire pels nostres escenaris tot i que com passa sovint a casa nostra no és fins que s’estrena als cinemes que el musical esdevé realment popular, tal com va passar amb West Side Story o Cabaret.
La Dolly castissa, qui de ben jove ja tenia al cap protagonitzar la seva pròpia versió del musical després de veure’n la producció a Londres no era altra que Concha Velasco. I va ser Alberto Closas qui li va treure la idea del cap al·legant –amb raó- que encara li faltaven molts anys per tenir l’edat del personatge.
img5
El projecte de representar per primer cop a Espanya el musical Hello, Dolly! es va materialitzar l’any 2001 amb l’estrena a Madrid (després de funcions prèvies a Valladolid) i posterior temporada al Teatre Novedades de Barcelona amb Concha Velasco davant i darrera del cartell portant la producció de manera autònoma a través de qui aleshores era el seu marit, Paco Marsó.
La posada en escena d’aquell Hello, Dolly! era resolutiva i ben portada, vistosa sense gaires floritures, aplicant aquella pàtina de sainet castís a la part més còmica (sovint costava creure que érem al Yonkers rural de finals del s. XIX), però si del que es tracta és de cada actriu construeixi Dolly a la seva mida no hi ha dubte de que la Velasco ho va fer en escreix. Fins i tot quan, trencant la quarta paret, engrescava al públic a cantar “Hello, Concha!” a les darreres tornades de la cançó.
Podríem dir que el somni de la Velasco va esdevenir un malson causat pel desgavell en la gestió econòmica d’una producció que es va veure obligada a prescindir de la música en directe o haver d’adaptar a cop de serra una caríssima escenografia perquè un cop construïda no cabia a l’escenari. “No vull saber quants milions ha costat perquè m’agobio”, va dir Velasco. Malgrat una breu gira per diverses places, Hello, Dolly! va acabar sent una autèntica ruïna per a l’actriu.