Dins del teatre musical hi ha una modalitat que genera admiradors i detractors a parts iguals. Em refereixo als anomenats jukebox musicals, és a dir, musicals que fan servir cançons ja existents i conegudes pel gran públic, i que unides amb més o menys gràcia donen forma a un nou relat, modificant sovint i de forma inevitable el context original pel qual la cançó va ser creada.
Si ara us demanés que penseu en un musical d’aquestes característiques segurament Mamma Mia! (1998) seria dels primers que us vindrien a la ment. El musical que incorpora les cançons d’Abba en un relat força similar al del film Buona Sera, Mrs. Campbell (1968) ha marcat un punt i seguit en el gènere i m’atreviria a dir que no només l’ha revifat sinó que ha creat escola amb més o menys fortuna.
img1
Aquests dies Mamma Mia! és notícia a Broadway perquè després de 14 anys en cartell abaixa definitivament el teló, mentre que a Barcelona torna la producció espanyola de la mà d’Stage Entertaintment, aquest cop al Teatre Tívoli. Mamma Mia! però, segueix encara inexorable el seu recorregut a Londres on s’hi representa des de fa 16 anys de forma ininterrompuda malgrat haver-se mudat dos cops de teatre.
Si bé el seu èxit arreu del món ha popularitzat com mai fins ara aquesta manera de fer musicals, el cert és que Mamma Mia! no ha inventat cap nova fórmula. Per a alguns Buddy (1989) o Smokey Joe’s Café (1995) són els qui marquen la tendència actual del gènere, sobretot dins del pop-rock, però als més clàssics ens agrada remuntar-nos a títols cinematogràfics com Un Americano en París (1951) o Cantando bajo la lluvia (1952) per evidenciar que això del jukebox musical té un extens passat molt abans de Mamma Mia!.
Tanmateix, el que sí ha fet Mamma Mia! és que molts productors a la recerca del hit a Broadway es llancessin a comprar drets de temes i catàlegs de discogràfiques per crear nous espectacles musicals. Després es van adonar d’un detall: que la gent conegui i taral·legi la cançó durant un espectacle no en garanteix l’èxit. Bona prova d’això en poden testimoniar els creadors de produccions com Viva forever! (2015), el musical amb cançons de les Spice Girls, o Good Vibrations (2005), amb temes dels Beach Boys, per citar dos fracassos que sobre paper podien semblar infal·libles. On són, ara, les ordes de fans que tenien les Spice Girls o els nostàlgics seguidors dels Beach Boys?
És evident que Mamma Mia! va saber trobar un moment en que la nostàlgia de la música dels setanta estava a ple rendiment, també econòmic, amb una generació que ja havia crescut i ara podia pagar-se l’entrada per anar al teatre a escoltar els hits de la seva joventut. Però crec que el punt fort d’un jukebox musical és que vagi més enllà dels qui ja eren seguidors de les cançons i atrapi simplement a aquells que vulguin gaudir d’un bon espectacle. El musical Fela! (2009) va convèncer fins i tot a aquells que mai havíem escoltat cap cançó de Fela Kuti, amb un estil molt particular i gens mainstream. No he tornat a escoltar cap disc de Kuti, però el musical basat en la seva biografia encara el recordo amb impacte.
La fórmula de Mamma Mia! sembla fàcil però no resulta tant evident de copiar i que al teu veí li toqui la loteria no vol dir que a tu et toqui demà si compres el mateix número. Però s’ha intentat, i alguns fins i tot amb un èxit notable: We will rock you (2002), Jersey Boys (2005), Rock of Ages (2005), Thriller (2006), Priscilla Queen of the Desert (2006), American Idiot (2010) i sembla que també va per bon camí Beautiful (2013), el musical amb temes de Carole King que és un dels actuals “hot tickets” tant a Broadway com al West End. Tots ells produccions impecables que, ja sigui explicant un relat fictici o basant-se en la història real dels cantants en qüestió, aconsegueixen el que crec que és la clau de bona part de l’èxit d’un jukebox musical: que les cançons semblin escrites per al nou relat, malgrat saber que no ha estat així.
Sondheim sempre diu sense dubtar que primer és el llibret i després la música. Sense personatge no hi ha cançó. I a un jukebox musical això és impossible, és una altra manera de treballar. Fins i tot Arthur Laurents, llibretista de West Side Story, va carregar contra aquesta manera de fer: “Penso que està fent mal al teatre musical”, va declarar. I fixeu-vos quantes vegades un director o productor que presenta un nou jukebox musical de creació el primer que ens adverteix és de que “això no és només una concatenació de cançons una rere l’altre!”. I a vegades resulta que sí, que només és això.
Un mes després de l’atemptat al World Trade Center l’any 2001, tot semblava indicar que Mamma Mia! no arribava a Broadway al millor moment. O potser sí. La reacció dels novaiorquesos per sortir al carrer com a prova de força i la campanya que el propi Giuliani va encapçalar (“Sortiu de casa, ompliu els restaurants, aneu al teatre, potser ara aconseguireu entrades per The Producers més fàcilment”, va dir) va convertir Mamma Mia! en l’eina d’evasió que els ciutadans necessitaven. Meryl Streep, protagonista de l’adaptació cinematogràfica, va anar a veure Mamma Mia! amb la seva filla just en aquella època: “Tots teníem la moral molt baixa i va ser revitalitzant”.
Quan es va estrenar al mític Winter Garden de Nova York, el musical Mamma Mia! feia tres anys que ja omplia cada nit el Prince Edward del West End. L’espectacle va acabar convertint-se en un “must-see” de Broadway, també per als turistes, i ara tanca amb més de 5.750 funcions, convertit en el vuitè musical més longeu de la història.
I doncs, per què tanca Mamma Mia!? Per raons estrictament de taquilla. Ja fa un parell d’anys el musical va deixar d’ingressar més d’un milió de dòlars setmanals i ja sabem la màxima d’un productor americà: un dòlar el poden perdre, però mai arribaran a perdre el segon.
Va ser aquesta davallada la que va propiciar un canvi de teatre, amb menys butaques i un lloguer més econòmic. El “transfer” de Mamma Mia! al Broadhurst Theatre ja indicava la fi d’un trajecte, i no només per l’absència de passadissos al pati de butaques que impedien al públic sortir a ballar als bisos finals. “La taverna té un aspecte més fràgil i sembla entaforada a l’escenari del Broadhusrt”, deia el passat agost una crítica del New York Times. Per cert, paradoxes de Broadway, Mamma Mia! va marxar del Winter Garden per donar pas al flamant nou musical de Rocky, inspirat en el film dels vuitanta, i que va durar només un any en cartell.
Sigui com sigui, un espectacle de mitjà format, amb un pressupost modest per als estàndards de Broadway, que al llarg d’aquests anys només a Nova York hagi recaptat més de 700 milions de dòlars pot donar per ben finalitzat el seu recorregut. Han estat catorze anys en els que fins a 23 actrius han interpretat el rol de Donna. I, posats a afegir dades, la producció ha fet servir fins a 5.773 rams de casament i 195 sabates de plataforma.