Una de les característiques del sector teatral a Broadway és que a l’hora de jutjar la qualitat d’un espectacle no fan gaire distincions entre si té o no ínfules comercials, si compta o no amb el favor del públic o si la producció va a càrrec d’una gran multinacional o un petit grup d’empresaris.
Als premis Tony un petit vodevil musical d’aires victorians i amb un títol gens fàcil de recordar (A Gentleman’s Guide to Love & Murder) pot derrotar la darrera gran atracció de la Disney, Aladdin. I un fracàs comercial com Leap of Faith (amb música de l’infal·lible Alan Menken) apareix de sobte setmanes després nominada a millor musical al costat del gran hit taquiller de la dècada The Book of Mormon. Així és Broadway.
img1
Enguany el jurat dels Tony ha optat pel petit musical íntim i dramàtic, tal com fa anys va fer amb Once o amb Spring Awakening. Amb Fun Home, la recent guanyadora al Tony a Millor Musical, retrobem aquell fenomen gairebé de manual, on un espectacle de l’off (very off) creix amb el boca-orella i després de tallers, laboratoris, festivals alternatius, prèvies i més revisions, s’estrena a una petita sala de Nova York, com és el Public Theatre, per acabar traslladant-se al Circle in the Square on ara cada nit rep l’ovació d’uns 800 espectadors.
El cert és que Fun Home mereix ser un imperdible, un “must” que en diuen. Pel relat, per la música i per la dimensió social que desprèn un cas particular que, com a tota bona obra, descriu tota una situació d’una època. A través de l’adolescència de la protagonista (i autora de la novel·la gràfica original) veiem la cara i la creu del que significava ser homosexual als Estats Units dels setanta i vuitanta. Alguna cosa deu estar canviant quan els Tony premiem per primer cop un musical protagonitzat per una lesbiana just alhora que el Tribunal Suprem dels Estats Units dictamina a favor del matrimoni entre persones del mateix sexe.
img5
“Peu: el meu pare i jo érem exactament iguals. El meu pare i jo érem del tot diferents”, diu Alison Bechdel visualitzant-se ella mateixa jugant de petita amb el seu pare, Bruce Bechdel, en un dels instants de vida que nodreixen l’espectacle, com un immens àlbum de fotos a escena. Professor d’anglès, casat amb tres fills i al càrrec del negoci familiar: una petita funerària d’un poblet de Pennsylvania. Alison no va saber que el seu pare també era homosexual fins després que es suïcidés, quatre mesos més tard de comunicar-li per carta que era lesbiana.
Alison és actualment una il·lustradora de 43 anys que l’any 2006 va buidar tots els seus records d’infantessa en la novel·la gràfica Fun Home, punt de partida que la dramaturga Lisa Kron i la compositora Jeanine Tesori han fet servir per crear l’espectacle musical del mateix títol que es centra en aquesta relació pare i filla. Un tema, per cert, gens habitual als escenaris, on estem més acostumats a veure les relacions pare-fill o mare-filla.
img2
L’Alison adulta, l’actual, és qui ens narra tota l’acció mentre els espectadors veiem el mateix personatge en la seva infantessa i adolescència a través de tres actrius. I això la fa jugar amb avantatge perquè és ella qui des d’aquesta posició omniscient acaba entenent al seu pare millor que cap altre dels personatges de la família.
La primera frase de l’espectacle, “Ei, papa, vine aquí, d’acord?, et necessito” pronunciada per la petita Alison deixa clar a l’overtura aquesta relació que ella avui dia manté al calaix dels bons records. Malgrat després saber que el seu pare se n’anava al llit amb alguns dels joves estudiants d’anglès (interpretats a l’obra pel mateix actor) amb qui compartia copes de xerès i llargues converses sobre Scott Fitzgerald al pis de dalt.
L’espectacle és un bagul de bons records també a través dels objectes que configuraven la casa gòtica que en Bruce havia restaurat peça a peça i que, gràcies a la seva afició obsessiva per les antiguitats i la decoració, havia convertit en una mena de museu. “A vegades el meu pare semblava gaudir de tenir criatures però el veritable objecte del seu afecte era la seva casa”, diu Alison als espectadors, sense gens de rancúnia.
img3
Tesori ha farcit totes les cançons d’acció i subtext dramàtic de manera que tot avança a escena, sense pausa i amb aquella sensació de veritat barrejada amb la convenció d’un gènere com el musical. Al cap i a la fi les converses entre els membres d’aquesta peculiar família són reals. I les notes són directes i sense floritures, melodies les justes, simples i plenes de significat.
En la darrera gala dels Tony Fun Home va arrasar no per sorpresa però sí amb una contundència d’aquelles que fins i tot als més escèptics segurament els farà acostar-se fins al teatre a veure-la. No oblidem que la cerimònia dels Tony és un gran aparador televisat els triomfadors podem veure duplicats els beneficis de taquilla a la següent setmana mentre que els perdedors no triguen ni 24 hores en anunciar el tancament de la producció, com aquest any així ha estat amb The Visit i el darrer revival de Gigi.
En aquest aparador, Fun Home havia de triar bé quin moment del musical volien que s’interpretés a l’escenari del Radio City Music Hall davant dels milions d’espectadors. Mentre els productors de la gala apostaven per l’animat i desenfadat número “Come to the fun home”, les responsables de l’espectacle no creien que aquest moment d’alegria esporàdica mostrés realment el sentit de l’obra.
img4
Finalment es van decantar per un número molt més senzill, íntim i sense dubte més significatiu. El moment en que la petita Beth, asseguda amb el pare a una cafeteria, s’identifica plenament amb una repartidora d’estètica ben masculina. La nena no pot apartar la vista de l’anella plena de claus que aquesta “butch” (marimacho) duu a la cintura. Un objecte convertit en símbol de les lesbianes dels anys setanta. Val la pena fer un cop d’ull a la interpretació d’un tema ple d’innocència, despertar i llum.