The Lion King va superar la barrera dels 2 milions de dòlars la setmana del 15 de desembre, poc després de les millors funcions d’Acció de Gràcies que mai hagin recordat les taquilles de Broadway. Per saber de què parlem, penseu que en una setmana la trentena dels espectacles de Broadway que hi ha en cartell (això inclou tant musicals com obres de text), recapten al voltant de 30 milions de dòlars en una setmana i, per tant, que el teu espectacle ingressi 2 milions, vol dir que s’endú gairebé el 7% dels ingressos totals de la ciutat. Moltíssim.
img1
En les mateixes dates cap altre musical de la cartellera de Nova York ha superat els 2 milions i, sí, comprovem de reüll l’altre longeu blockbuster de la cartellera, Wicked, que ocupa un gens desmereixedor segon lloc del rànquing amb 1.986.719 dòlars.
Fa 16 anys que Simba campa per la gran avinguda (primer al New Amsterdam i després al Minskoff Theatre) per obra i gràcia de Julie Taymor. L’encert d’emmirallar-se en referents tribals africans més que no pas en els dibuixos del film en que es basa l’espectacle li va reportar mitja dotzena de premis Tony (i de les categories grosses, com la de millor espectacle) i un beneplàcit de la crítica que allà a Nova York en la majoria de casos pot resultar decisiu en l’èxit o fracàs d’una producció.
Tanmateix, sobta veure un espectacle de llarga durada al capdavant del rànquing de recaptació, normalment encapçalat per blockbusters d’estrena més recent (Aladdin o Cinderella, que ja arriba als darrers dies) o novetats que irrompen amb força (Beautiful o, encara, The Book of Mormon). L’any passat The Lion King ja va arrebatar a Wicked la primera plaça al pòdium de recaptacions (fet inèdit des de 2003) i és evident que al 2014 repetirà jugada.
Si deixem de banda les tòpiques (i no exemptes de matisos) justificacions del “és que els americans sí que saben fer espectacles” o “és que allà els musicals funcionen pel turisme”, i tenint en compte que des de la seva irrupció a Broadway la Disney s’ha ennuegat amb fracassos com La Sirenita o Tarzan… què està fent bé amb The Lion King?
Doncs senzillament que des de fa tres anys la Disney va contractar un equip d’experts per tal de trobar un innovador sistema algorítmic de venda d’entrades, similar al que fan servir els bitllets d’avió o les reserves dels hotels i que recentment també han implementat shows com Wicked o The Book of Mormon, però cap amb l’habilitat de The Lion King. Cal pensar també que no totes les productores poden permetre’s-ho.
Enlloc d’apujar o baixar els preus de les butaques segons la zona del teatre o l’època de l’any, des del 2011 The Lion King, amb capacitat per a 1.700 persones a cada funció, aplica el preu segons la demanda dels usuaris. És a dir, un seient et pot costar 10 dòlars més o 20 dòlars menys segons el moment en que realitzis la compra i segons la tendència de venda d’una setmana a una altra. O fins i tot d’un dia a un altre.
img2
No som davant d’una estratègia salvatge d’apujar preus com va passar fa catorze anys amb The Producers, on els seients premium arribaven als 500 dòlars (en part atiats pels revendes que feien l’agost a la porta del teatre) i que hores d’ara encara són la causa dels elevats preus d’alguns espectacles. Al contrari, som davant l’estratègia d’apujar una mica aquí i una altra mica allà per ajustar els preus a la demanda real. Si compro una entrada per veure The Lion King a Broadway per al proper mes de gener, el preu vindrà marcat per la demanda mitjana de gener en els darrers anys. Segurament la productora podria augmentar el preu final una mica més, per exemple si es tracta de dissabte al vespre, però saben que a llarg termini és més efectiu respectar el que estableix l’algoritme.
Si algun intrèpid productor teatral creu que som per fi davant del secret de l’èxit teatral, permeti’m recomanar-li el film Moneyball (Benett Miller, 2011), que recull el cas real de l’entrenador dels Oakland Athletics. Amb l’objectiu de rellançar l’equip de beisbol a la glòria, recorre a un jove economista capaç d’aplicar un precís sistema algorítmic per fitxar els millors jugadors al millor preu. Amb tanta precisió van oblidar que allà on intervenen infinitat de factors, també l’atzar i per descomptat la sort, els algoritmes queden a la banqueta.