Normalment associem el missatge “basat en fets reals” a les pel·lícules que algunes cadenes privades espanyoles tenen a bé d’emetre els caps de setmana havent dinat. Títols que misteriosament mai han passat per la cartellera dels cinemes però que allà hi són, col·laborant en les becaines de sofà a cop de melodrama. Els “fets reals”, però, també són carn d’escenari i, allà al primer món, on el gènere del musical és un gènere tan digne com qualsevol altre, també carn de teatre musical de qualitat.
London Road és un espectacle musical basat ens uns escabrosos fets reals que demostren, un cop més, com quan el relat té alguna cosa a explicar i la música col·labora amb la dramatúrgia, el material escènic no només esdevé de primera qualitat sinó que justifica la tasca d’experimentació i innovació teatral d’un teatre públic com el National Theatre de Londres. “Els musicals convencionals, fins i tot els millors, ens porten a un món de fantasia. Aquest miraculós i innovador musical troba una nova manera de representar la realitat”, va dir el crític Michael Billington (The Guardian). Ara s’estrena als cinemes la versió cinematogràfica amb bona part del repartiment de l’espectacle original.
¿Imaginen vostès un nou musical de creació que relatés amb pèls i senyals la reacció dels veïns d’Alcasser davant la desaparició i posterior assassinat de les tres noies adolescents a principis dels anys noranta? És innegable que tot l’aldarull social i mediàtic que va generar aquell cas, tot el que es va arribar a dir davant les càmeres i com van retransmetre-ho tant les cadenes públiques com privades (aquestes acabades de néixer) té un enorme potencial dramàtic que, sorprenentment, sembla que encara ningú s’hagi atrevit a traslladar a escena. Ni tant sols en forma de musical.
Fa uns cinc anys el National Theatre va agafar com a punt de partida un cas que també va commocionar la població britànica l’any 2006. Els veïns d’Ipswich, una petita localitat al nord-est d’Anglaterra, van confrontar-se públicament a l’escalada de prostitució i tràfic de drogues que patien les carreteres d’accés al poble. El conflicte va esclatar del tot quan al llarg del mes de desembre d’aquell any van aparèixer els cadàvers de cinc de les noies en un evident cas d’assassinat en sèrie a la zona de London Road. Els veïns atemorits van veure com, gràcies al circ mediàtic que van oferir les principals televisions desplaçades al lloc dels fets, el nom d’Ipswich va quedar associat per sempre més a aquests fets.
Tant sols un any més tard, quan encara no s’havia resol el cas, el dramaturg Alecky Blythe, qui ja es movia en els ambients del Royal Court i de l’Arcola Theatre, va participar d’uns tallers organitzats pel National Theatre amb l’objectiu de que joves autors i compositors es trobessin per trobar inspiració, idees, i així experimentar amb la legítima tranquil·litat de poder equivocar-se. Allà va conèixer per primer cop al compositor Adam Cork. Al cap del temps tots dos van acabar estrenant plegats el musical London Road, l’èxit de la temporada 2012/13 del National.
img1
La peculiaritat del treball dramatúrgic de Blythe és que combina la tècnica periodística amb l’art de reproduir amb escrupolosa exactitud les paraules dels protagonistes dels fets. És a dir, quan Blythe escriu una obra basada en fet reals, transcriu fil per randa l’àudio que va deixar enregistrat la persona que exposa els fets. Això vol dir que els actors assagen l’espectacle escoltant una vegada i una altra els enregistraments. Després recreen a escena les paraules idèntiques, amb les mateixes pauses, dubtes, estossecs i fins i tot errors gramaticals dels testimonis reals.
Podríem dir que London Road és un musical “al dictat” (“a verbatim musical“), amb testimonis recollits pel propi Blythe. Els personatges existeixen realment i tot el que diuen a escena ho van dir així a la vida real, tal qual, sense filtres. Tanmateix, ¿què és el que interessava més a Blythe del cas dels assassinats d’Ipswich? Doncs el sentit de comunitat que aquests fets van despertar als seus veïns.
Un cop resolt el cas i detingut a l’assassí, la patrulla de vigilància veïnal creada per a l’ocasió es va mantenir activa i va engegar un concurs floral que avui dia és l’esdeveniment anual més important d’Ipswich. “Tot i que aquest concurs va tenir ressò a la premsa local, els grans mitjans d’abast nacional mai van explicar aquest darrer i més important de tots els capítols del relat”, explica Blythe.
“I com dimonis puc posar música a això?”, va pensar el compositor Adam Cork quan Blythe li va mostrar la seva tècnica d’escriptura. Oblidem-nos de la melodia i del concepte de cançó tal i com el coneixem. No sortirem de veure London Road taral·lejant com els veïns critiquen a les prostitutes ni com aquestes denuncien els atacs a que nit rere nit són sotmeses.
“La manca de ritme o d’una mètrica constant en el discurs espontani dels enregistraments esdevenen tonades laberíntiques”, diu Cork, qui malgrat tot va superar la difícil tasca de dotar a l’espectacle d’una estructura musical sòlida a base d’acompanyaments rítmics o fixant-se en detalls com en quin to de veu parla el protagonista. I el més important de tot: sense perdre en cap moment la versemblança de les emocions i els sentiments exposats a escena.
img3
Però no oblidem que London Road és per damunt de tot un espectacle. Un musical. Un entreteniment. No és una ficció però tampoc pretén ser cap documental. La dramatúrgia hi és, ordenant, tallant, repetint frases… i resulta imprescindible. I malgrat que els actors reprodueixen les paraules d’unes persones reals, un cop pugen a escena són personatges re imaginats a la ment d’un autor i d’un director.
En aquesta obra coral els protagonistes no són les víctimes ni l’assassí, sinó aquest univers de tranquils veïns britànics d’una petita localitat rural, amb caseta i jardí al pati del darrere i de tardes de té amb pastes. “La veritat és que les noies assassinades no eren precisament uns angelets”, diu un dels veïns. “Per pròpia experiència podem assegurar que eren unes meuques malparlades”. Són algunes de les perles que deixen anar sense embuts amb la franquesa d’aquell que no necessita mostrar-se políticament correcte.
No us penseu que London Road està plantejat com a melodrama lacrimogen. És la manera en que el fet noticiable trenca la quotidiana d’una gent de classe mitja baixa quan el surrealisme irromp i arrenca més d’una rialla: “I aleshores va sonar el telèfon. Era la meva filla, que viu a Manchester. M’havia vist arribar a casa per la tele. Vam encendre el televisor i efectivament vam veure la nostra casa, perquè les càmeres l’estaven filmant. Era una mica estrany perquè veiem la nostra casa a la televisió i pensàvem: “Nosaltres hi som a dins”. Tot això cantant, és clar.
Reconec tanmateix que com a espectador a vegades costa trobar el punt d’empatia amb aquella senyora que en el fons se n’alegra de les morts perquè, després dels assassinats i amb la presència de les càmeres de televisió, sembla que per fi la prostitució i les drogues han desaparegut de London Road: “Fins ara la policia havia ignorat el problema”.
Sigui com sigui, el tema de l’obra no deixa de ser la unió de forces per mantenir viva la comunitat d’Ipswich amb un espectacular concurs de jardineria que cada any omple London Road de cistells de flors. Una estampa floral que planava literalment per damunt dels caps dels espectadors de la sala gran del National i que reafirma amb aquest tipus de projectes que el futur creatiu del West End, també en el teatre musical, es troba ara per ara al teatre públic.
img2