Albert Pla torna a la Sala Barts de Barcelona (10-20 d’octubre) amb Miedo després d’haver exhaurit pràcticament totes les entrades durant quatre dies seguits al mes d’octubre de 2018. L’espectacle és una idea original d’Albert Pla dirigida pel director teatral Pedro Miravete. El gran impacte visual de les projeccions és obra de Nueveojos, un dels estudis de referència d’Europa i pioners en mapping. El disseny d’art és obra de Mondongo, que són Juliana Lafitte i Manuel Mendanha, una parella d’artistes argentines de molt prestigi en el món de l’art. Les músiques han estat compostes per Raül Refree, músic, compositor i un dels productors musicals amb més prestigi de l’estat espanyol. Algunes de les seves cançons formen part del disc Miedo, que es va publicar a finals de l’any passat.
Com ha canviat Miedo ara que arriba a la Sala Barts respecte a la seva estrena a Buenos Aires l’any 2018?
No hi ha canvis. Tot és igual. És dels pocs espectacles, per no dir l’únic, que des del dia de l’estrena fins ara no ha canviat res. Hi ha uns petits monòlegs que vas estirant més o menys, però no hem variat l’ordre, o anul·lat cap escena ni allargat o escurçat el text. Em sembla raro fins i tot a mi. Normalment començo l’espectacle ara i quan l’acabo al cap de dos anys és un altre espectacle.
Perquè creus que ha passat, això?
Perquè em sento còmode. No sé si fer servir les paraules ‘rodó’ o ‘madur’ per qualificar l’espectacle, però és el que jo he tingut la necessitat d’explicar. En cap moment m’he sentit incòmode… incòmode no, perquè mai ho estic, d’incòmode a l’escenari. Però no he sentit aquells moments en què, trobant-te sol a l’escenari, t’adones que al públic se l’ha de calmar una mica, o que en una determinada cançó has entrat malament i dius: ‘va, tira milles’.
És fluid
Sí, no he tingut la necessitat de dir: ‘ara vull canviar això’. Que no sé si és que m’he equivocat de ple, eh? Però no m’ha passat com altres vegades.
Respecte a la creació de l’espectacle, en què intervenen la música, els efectes visuals, el text… Em pregunto com és de col·lectiva… Els textos que conformen els monòlegs, per exemple… Són tots teus?
Sí, tot és meu, és clar. En aquest espectacle… Ja no sé, no sé… Ja no me’n recordo. Érem tants, treballant. De cop i volt,a la idea sortia d’un quadre, o de cop i volta t’ensenyaven un truc de mapping…. El Pepe Miravete, el director, la Judith (Farrés), potser se’m va acudir a mi…Sé que dels 4000 posts que se’ns havien acudit, en vam deixar 50, o 60 o 30… Vam fer els que a tots ens eren molt fàcils de fer: els que anaven bé per a l’escenografia o les imatges de video. Al final ja no se sabia què havia estat abans, si l’ou o la gallina.
Volies fer d’entrada un espectacle teatral? Pensaves més que Miedo seria en un concert amb un gran dispositiu de recursos?
Al final més, que el que vull, faig el que puc amb un espectacle. Jo quan penso a fer Miedo, penso en una sèrie de televisió. Amb mil actors, i mil músiques, trames paral·leles… Després vaig dir ‘va, no farem una pel·lícula’, però tampoc no va sortir, i la idea de fer un concert amb orquestra al darrere…Al final sempre acabo jo sol explicant el que vull explicar. De les 1500 idees que tens, al final fas el que pots fer. Miedo es va fer perquè jo acabava de treballar amb el Raül Fernandez Refree, perquè som amics, jo havia conegut casualment els pintors que formen Mondongo i em van agradar i hi vaig fer amistat, perquè havia treballat amb els Nueveojos i teníem la sensació tots dos d’haver-nos quedat a mitges, que podíem anar més enllà… Perquè hi havia la Judit, amb que ho faig tot… Amb l’escenografia també estàvem flipant, amb els làsers i els projectors… I encaixa tot. Arriba un moment en què… pum! Ara no m’ho podria proposar, perquè és un altre moment meu vital i de tots els que hem treballat allà. Però en aquell moment, igual com quan vaig fer feina amb el Fermín Muguruza (Guerra, 2015), o amb el Tortell Poltrona (Projecte PP). Amb el Tortell fa 30 anys que ens coneixem, i sempre ens dèiem: fem alguna cosa junts? I la vam fer 30 anys després perquè en aquell moment quadrava, no perquè no ho poguéssim fer abans.
I amb el Raül, quan li vaig dir.. ‘Hòstia, hauríem de fer cançons de por’…A mi això em passa cada dia…’Podríem fer allò o allò altre’ ‘Sí, jo ara t’ho envio’… I no t’ho envies ni tu ni ell. Amb el Raül va passar: ell m’ho va enviar, jo li vaig tornar, i va sortir. Això et passa mil vegades i les circumstàncies fan que facis una cosa o una altra.
Tens experiència com a actor en cine i teatre… Les cançons són l’’excusa’ que has pres finalment per exposar-te al públic i dir el que creus que has de dir? Aprofites molt bé la teva presència escènica.
En general sí, el que busco és explicar una història, un conte, i de la millor manera que a mi m’ha anat sempre és convertir-ho en cançó. I al final ha estat com un repte, com un joc. Potser perquè toco malament la guitarra, he utilitzat altres recursos que potser un músic més virtuós que jo no utilitza, o no li fan falta. També passa que amb els anys, el fet de pujar a l’escenari m’ha fet conèixer-lo i adonar-me de les mil coses que hi puc fer. I això porta que t’imaginis coses, aventures a l’escenari.
I en trobar altres creadors amb qui conflueixes, aconsegueixes resultats com Miedo i fer créixer la teva capacitat com a comunicador.
A més a més és això, tu ja ho provoques una mica perquè si tu has estat dos anys tu sol amb una guitarra, tens ganes d’estar amb músics, potser. I si has fet trenta bolos amb músics, justament tens ganes d’estar sol. O si has fet molta música cantant, també tens ganes d’explicar una història més parlant, o amb imatges. També s’ha de pensar que quan treballes amb algú (almenys jo), sempre hi ha un punt d’admiració. No només amistat o bona química, no?, trobes que és molt suggerent el que està fent aquesta persona o aquesta altra. I penses: ‘a veure què m’ensenya’. Si hi ha alguna cosa divertida del que jo faig és que és una cosa molt solitària, a mi em dóna moltes satisfaccions. Jo no ‘em poso’ a fer cançons, jo vaig tot el dia gaudint el meu pensament. L’altre vessant és que, si això ho acabes ensenyant, sempre et sents un intrús, i després descobreixes que a l’altra gent també els hi passa. Et sents intrús, inexpert i inculte. Treballes amb un director i penses que aquell director en sap molt i que t’ensenyarà coses, que tindrà un punt de vista en el que tu no hi havies caigut. O un pintor, o un músic… Sempre és admiració i ganes d’aprendre coses amb el que els altres et suggereixen.
A l’Albert Pla no li costa estar sol a l’escenari.
No em costa gens. Em costa més estar amb músics que sol, perquè sol, tu marques el ritme de l’espectacle. Si els espectadors estan molt animats, dius ‘Calmeu-vos, tios’, i si estan molt sosos, tires una mica. Però en aquest espectacle en concret, que jo estic sol, mai no he estat tan acompanyat. A mi m’agrada molt perquè és un espectacle en què si no hi fos jo, funcionaria igual. T’hi poses tu i el públic rebria el mateix perquè la càrrega d’informació visual i musical que hi ha és tanta que jo no he de fer res. Simplement, em deixo arrossegar super còmodament. De vegades, a les proves de so m’hi assec i veig tot aquell pollo i em sembla lògic que algú que ho veu per primera vegada es quedi impressionat. Em passa a mi, que l’he fet. Si ho fes un actor, funcionaria igual.
No et consideres actor?
Jo dic que a l’escenari em sé explicar molt bé. I la gent, normalment, és tan amable com per permetre’m dir coses que en altres circumstàncies no podria dir. No sé si això és ser bon actor. Tampoc hi penso gaire, perquè em tornaria loco. Però és clar, tu toques aquí a la Barts com van fer l’any passat, o vas a Buenos Aires i veus un teatre ple i dius ‘quin disbarat’. Vull dir que et sembla estrany. Però no m’hi posaré a pensar ara perquè passa. Jo ho veig, que estic allà i que no he de fer res. No em poso mai nerviós abans de sortir, ni durant, ni després quan acabo. Ni estic super excitat ni super cansat en acabar, ni dic ‘ai, deixeu-me’. Ni tinc ganes d’emborratxar-me, ni molta gana. No em produeix cap adrenalina especial. I abans, el quart d’hora d’espera al camerino, no faig cap preparació, de vegades penso ‘va, començo ja, que no tinc res més a fer’. Ni em preparo, ni em concentro ni em poso nerviós ni tinc un ritual. M’ho poso fàcil i fàcil és.
Et veurem com a actor de projectes teatrals d’altres creadors?
Lo que me echen. No tinc cap projecte faraònic, cap ambició, però si un dia ve el Pascal Comelade -per exemple- i em pregunta ‘vols treballar amb mi’, ho faré encantat si em dóna alguna cosa a al que jo em pugui agafar. De vegades penso que ja, a la meva edat, fer només les coses que tinc pensades, si les divideixo en dos anys per espectacle, ja no hi arribo. Sense comptar les que se’t van acudint sobre la marxa.
I quina d’aquestes idees és el germen d’un nou treball? Ja hi estàs pensant?
Sí, és clar, és la meva feina. No tinc res més a fer. Faltaria més que no tingués 400 cançons al calaix i 40 espectacles.
Així, les actuacions a la Barts són el tancament de Miedo, o aquest espectacle encara té vida?
Miedo l’hem allargat, perquè normalment fem dos anys amb cada muntatge i d’aquest en farem tres perquè no hem acabat. Ha anat bé, i ens queden moltes ciutats per fer. També ens queda mig Sudamèrica encara. Ho hem allargat un any més, és còmode, és pràctic, som tres tios viatjant i muntem un pollo que t’hi cagues. Quan he actuat amb el Pascal o el Fermín hi ha altres interessos professionals que has de combinar. Aquí estic jo sol, així que tiramos palante.