Clara Cols: ‘La Flyhard (10 anys) som tots’

11.17.2020

Author

La sala Flyhard celebra aquesta temporada deu anys com a espai escènic. La sala va néixer com un espai on es programaven les obres de la Companyia Flyhard, i l’activitat s’ha anat transformant de companyia a productora. Al llarg d’aquest temps, s’hi han aixecat 37 produccions de les que s’han representat més de 2500 funcions. La sala, les seves produccions i els intèrprets que hi han passat, han estat profusament guardonats. Parlem dels deu anys de La Flyhard amb Clara Cols, directora artística. 

Vau néixer a meitat dels dos mil com a companyia, i després heu esdevingut una productora i sala de teatre. Quina anàlisi féu d’aquest camí fins als deu anys de la Flyhard?

Tot el procés ha sigut molt interessant i molt enriquidor. No esperàvem res, aquesta és la veritat. Els passos que hem anat fent com a Flyhard, primer com a companyia, després com a productora, i després obrint la sala, eren els que ens anava fent portar el moment. L’estructura que teníem muntada presala va afavorir que la poguéssim obrir. Havíem fet diferents produccions fins que va arribar un moment en què no teníem cap obra programada per aquella temporada, vam decidir reconvertir la sala d’assaig que fèiem servir en una sala d’exhibició. En la Sala Flyhard. Primer, de forma un pèl precària, molt casolana, amb la idea aquella argentina de fer teatre a les cases, vam engegar-ho amb el pensament de:’bé, durarà fins que duri’. I sorprenentment, va anar durant bastant!  I ha arribat un moment en què ja ens agrada explicar-nos com a estructura que oferim a diferents creadors per donar-los veu. Aquests anys d’experiència han fet que tinguem una estructura com a productora, que és molts cops el que els hi falta a les companyies o a la creació. Introduir totes aquestes veus amb un mateix segell, el segell Flyhard.

 

Com s’ha portat al llarg d’aquests anys el fet de ser actors i fer a més tots els papers de l’auca?

Jo crec que ha estat la clau de tot plegat, que des del principi tots érem un perfil que ja estàvem interessats a formar part de tot el procés i entendre-ho com un conjunt. Hem anat aprenent molt sobre la marxa en tots aquests anys a fer de productors. Inicialment desconeixíem moltes de les feines. Però al final, per posar a sobre de l’escenari un text hi ha tantes feines que ens agrada també molt ser-hi present. Nosaltres vam tenir clar que l’estructura ens donava una tranquil·litat. Crec, a més, que això és molt interessant i que tothom ho hauria d’aprendre. Al final el més probable és que hagis de crear un projecte propi per tirar endavant perquè finalment pocs llocs són els que hi ha a les productores grosses o en els teatres públics, amb la qual cosa, com abans la gent s’espavili i entengui el funcionament d’aquest tipus de coses, millor.

Us heu preocupat de publicar els textos que es representaven.

Sí, això ho hem fet des del principi, amb edicions senzilles que abans encara ho eren més. Ara, deu anys després, trobem dramatúrgia catalana contemporània a tot arreu. I això és una superbonanotícia. En aquell moment, recordo que hi havia el T6, però no era tan habitual com ara representar textos de la dramatúrgia catalana contemporània. Ens vam preocupar perquè allò tingués cos. Moltes vegades ens contactaven companyies de teatre amateur que ens deien: ‘estem buscant textos d’aquesta línia i no sabem on anar-los a buscar’. Amb aquesta voluntat expressa d’apostar pel text, perquè és el que ens mou a l’hora de produir espectacles, vam decidir fer aquesta mena de programa de mà de luxe perquè la gent es pugui dur el text a casa. Editar els textos és una cosa que ens agrada molt i que volem mantenir.

La pandèmia ha tocat molt un sector que ja era precari, la manera com ha sorgit la sala Flyhard n’és l’exemple. Creieu que ha arribat al fi del teatre? Podreu aguantar gaire més sense activitat?

Jo vull pensar que no! Jo penso que aguantarem, perquè som un sector molt resilient. Estem en un moment molt complicat, és veritat i és difícil fer una anàlisi o projeccions de cap a on anirà tot plegat. El problema és que anem arrossegant unes inèrcies que no s’han solucionat des de fa molt de temps. Penso en els professionals autònoms o que els contracten puntualment: dramatúrgia, direcció, intèrprets, personal tècnic, maquinistes… No hi ha un règim contractual ni laboral que tingui en compte la seva especificitat. Pel que fa a les estructures, a les ajudes: és veritat que en els darrers anys hem pogut accedir a les ajudes les companyies més petites, les sales més petites. Però ara el moment és molt complicat. Veníem d’un moment infrafinançat. El percentatge dels pressupostos destinat a cultura no arriba ni al 2%.

El nivell de professionalització, que a empentes i rodolons s’havia assolit, torna a perillar. 

És que sent una professió tan vocacional al final sembla que el que fem ho estiguem fent per caprici o que acabem treballant per gust.I arriba un punt en què, és clar, ens hem de guanyar la vida. Ara que s’ha aturat l’exhibició, el problema és gros, perquè hi ha moltes ocasions en què no es cobra si no s’exhibeix. Això és una anomalia, perquè el procés creatiu no és només quan obres la porta al públic. Hi ha molta gent que tot el procés creatiu no l’està cobrant: els assajos. I ara que no podem actuar, molta gent s’ha quedat sense res. Hi va haver un moment d’emergència en què entenem que es va fer el que es podia i encara era prou. Però és clar, tants mesos després, que ara s’hagi aturat l’activitat, colpeix. Sí que hi ha unes ajudes i s’estan intentant vehicular, que és complex. Però… És clar. per què no s’han buscat fórmules alternatives? O perquè no s’ha mantingut un aforament, encara que sigui més limitat? Equipaments públics municipals, teniu bolos contractats. Aquestes companyies han de poder actuar. No podeu fer venir públic? Doncs no sé, poseu una càmera i ho passeu per una pantalla. O que vinguin i actuïn igualment encara que no hi hagi públic. Crec que és important recordar que a Catalunya el teixit teatral és molt ric i que va més enllà de Barcelona. Crec que ara també estem patint aquest centrisme. També trobo que hem perdut l’estiu. Es podria haver donat l’oportunitat a les companyies de teatre de carrer, per exemple. En tenim moltes, i potser era el moment de reivindicar-les: era el moment d’ocupar el carrer. Sentim que no s’han aprofitat aquests mesos. Moltes companyies, si haguessin tingut quatre bolos a l’estiu, ara veurien un panorama diferent.

Les sales han tingut ocupació aquests dies en què han funcionat, encara que l’aforament no sigui el de sempre. 

Necessitem sortir una mica d’aquest monotema. Si creiem vertaderament en la cultura, perquè ens educa, ens contraposa amb altres opinions, configura el nostre esperit crític, si això ens ho creiem, si creiem que té aquest valor, no pot desaparèixer així com així. 

En principi, el dia 23 acaben les restriccions i a partir d’aquí podrien reobrir-se els teatres, ja veurem en quines condicions. Com heu hagut de reestructurar la programació a la Flyhard per adaptar-vos?

Seguirem amb l’obra que teníem programada precisament fins al dia 23, Instruccions per enterrar un pare. L’allargarem quan ens deixin obrir. Tornava a la sala aquest final d’any Lo nuestro, que vam estrenar la temporada passada, però finalment no podrà ser. La tornarem a programar més endavant. Hem fet només aquest canvi. Teníem dues obres repescades de l’any passat i aquest és un problema, també, perquè es va creant un tap que no deixa que entrin coses noves.

Al febrer arribarà ESTIgMES, de Concha Milla i direcció de Francesc Cuéllar. Un monòleg que es va estrenar al Teatre La Gleva. A l’abril estrenarem La vida pornogràfica, de Carles Mallol i direcció de Gorka Lasaosa. Per tancar la temporada, al juny estrenarem L’habitació blanca, de Josep Maria Miró i direcció de Lautaro Perotti. És una coproducció amb el Festival Grec que s’hauria d’haver estrenat aquest estiu. Compta amb la col·laboració de Teatro Timbre4 de Buenos Aires. 

Aquest diumenge ha arribat al públic el segon episodi de la vostra particular celebració dels deu anys de la Flyhard, que segur que no pensàveu que celebraríeu en aquestes circumstàncies. Què s’hi pot veure en aquesta píndola?

Vam estar donant-hi moltes voltes a la manera com podíem celebrar l’aniversari. I com que vam veure que no ens podríem reunir molta gent i que quant a programació també era tot plegat força especial, vam decidir fer aquestes peces audiovisuals. Cada peça és una temporada, o en algun cas n’hi posarem dues. La d’ara és la temporada 2011-2012. Recuperem material que teníem antic, potser en descobrirem algun de nou. Al final es tracta d’agrair als equips artístics i tècnics que inicialment venien a fer les obres i s’implicaven d’una forma brutal amb la sala per molt poquet, perquè entenien que tot plegat era com un joc. Finalment hem arribat fins aquí gràcies a la complicitat de molts equips i de moltes veus. Sense la seva implicació no hauríem pogut seguir i ara, uns anys després, quan per a nosaltres la cosa s’ha anat estabilitzant més, volíem plasmar-ho en aquestes càpsules de vídeo. Flyhard som tots. Som tots ells.

Author