Anna Rosa Cisquella: ‘La nostra vocació ha sigut sempre fer espectacles que fossin populars’

12.20.2022

Author

Amb Dagoll Dagom, Anna Rosa Cisquella ha fet tots els papers de l’auca, des d’actriu fins a productora, passant per la direcció. Ara que la companyia ha comunicat que s’acomiadarà dels escenaris el 2024, repassem amb Cisquella la trajectòria del grup i la seva pròpia.

El 2023 estrenareu L’alegria que passa, i el 2024 teniu previst recuperar Mar i Cel com a comiat de la companyia. Esteu cansats després de 50 anys de trajectòria?

Més que cansats, portem molts anys. Arrencar grans musicals ara mateix és molt difícil. La nostra vocació ha sigut sempre fer espectacles que fossin populars, ara hi ha d’haver altra gent que prengui aquest relleu. D’altra banda, som tres socis, dos d’ells ja estan jubilats i aquest és un vaixell molt gran per a mi sola. Com a Dagoll Dagom, la idea és acabar, això no vol dir que jo a nivell particular pugui fer altres coses, però que no tinguin aquesta dimensió ni dificultat.

Sou un referent del teatre musical en català, pel qual sempre heu apostat. Quins creus que són els elements que us han convertit en aquesta referència?

Quan vam començar, hi havia molt pocs teatres a Barcelona i a Catalunya, la idea era recuperar el públic i això volia dir entrar en un llenguatge que fos assequible a diferents nivells d’espectadors. Sempre ens ha preocupat molt que el que fèiem fos entenedor. Una de les proves és que hem fet moltes funcions escolars, buscàvem un llenguatge que els nens poguessin entendre i els pogués emocionar. Hem passat una etapa bona on hi ha hagut creixement del públic, hem fet bolos per Espanya en un moment on gairebé no hi havia res, hem fet sèries per TV3, que també ens han donat una dimensió popular. Tot això ha anat fent fidelitzar un públic a qui a més, no hem defraudat. El que esperava de nosaltres, ho ha trobat quan ens ha vingut a veure. Hem creat musicals nous i en català, hem intentat reformular el musical, però sempre dins d’aquesta línia. Jo crec que, majoritàriament, ens n’hem sortit.

Dius que us preocupava el que li interessava al públic.

No tant el que li podia interessar, sinó com explicàvem allò que volíem de manera que el públic ho entengués. La comercialitat pura i dura és donar al públic el que demana, vols pit i cuixa? Te’n dono. Nosaltres fèiem el que volíem fer, però de manera assequible, que no vol dir fàcil. Vam fer Flor de Nit, amb text de Manuel Vázquez Montalban, per explicar la història del Paral·lel, vam fer Aloma, de Mercè Rodoreda, ens feia il·lusió portar al terreny del musical una novel·la que ens entusiasmava. I vam intentar que no fos una cosa críptica on la majoria de persones no hi poguessin entrar. Hi ha espectacles molt bons, però que són molt minoritaris perquè el concepte i el llenguatge fan que molta gent no hi pugui entrar. Nosaltres vam arribar a 75.000 escolars amb Mar i Cel. I amb L’alegria que passa també farem sessions per a escoles. Això és una llavor. Aquells nanos que van veure Mar i Cel el 1988, com que els va agradar, han tornar a veure altres espectacles de la companyia quan han sigut grans. Això és crear públic i és una tasca molt important.

Tu t’has dedicat durant molts anys a la publicitat de la companyia, com han canviat aquests públics?

La situació econòmica és diferent i l’oci, també. Ara la competència no és el cinema, sinó les plataformes. Abans, la gent sortia, ara tenen moltes possibilitats d’entreteniment a casa. És un canvi positiu per a moltes coses, però socialment és d’una immobilitat total. I en quant a publicitat, la de la televisió ja no funciona, el consum de publicitat és tot per internet. És un reciclatge permanent de com arribar al públic, és complicat.

Portes 47 anys dedicada professionalment al món del teatre, quins són els canvis en la professió que destaques més?

La gent tècnicament està més preparada, ara hi ha moltes escoles de teatre. Saben cantar, ballar, interpretar, però jo recordo que quan era joveneta, vaig veure Els Joglars i vaig decidir que volia entrar en aquella companyia, m’era igual el que hi fes. Ara la gent vol fer protagonistes i televisió. Si un actor té una sèrie, deixa el teatre perquè econòmicament és millor i et dona més visibilitat. Trobo a faltar la vocació, la inquietud. Nosaltres no paràvem de llegir obres de teatre, de formar-nos, de buscar fonts. També és cert que en els musicals ho fèiem com podíem perquè no sabíem ni cantar ni ballar i ara ho fan molt bé, però en canvi, aquella cosa il·lusionant de trobar el teu camí, el que tu vols transmetre, no és tan present.

Si haguessis d’escollir una obra d’entre totes les que heu creat, quina triaries?

Cadascuna ha tingut el seu moment. Antaviana va ser el moment d’enlairar-se. Va ser la primera obra de creació en la que vaig participar. Jo vaig entrar a Dagoll Dagom amb No hablaré en clase per substituir una actriu, igual que el Joan Lluís Bozzo i el Miquel Periel. Després, vam fer Antaviana a partir de contes de Pere Calders i tothom deia que estàvem bojos, fins i tot el propi Calders. I quan ho va veure, es va meravellar. Vam tenir una relació fantàstica amb ell i la seva dona, la Rosa. Un matrimoni que també semblava sortit dels seus propis contes, explicaven coses increïbles. De fet, les seves històries estaven inspirades en coses que els havien passat. Aquell moment va ser molt màgic, de cop, era ser professionals de veritat. I amb un espectacle que el Xavier Fàbregas va definir com el moment en què el teatre havia passat del blanc i negre al color. Hi havia molta lluita política i antifranquista, necessària, imprescindible, però amb Antaviana vam decidir oblidar tot allò i fer alguna cosa més fantàstica.

Ara mateix, l’oferta de musicals en català es mou entre infantils, petit format i algunes propostes més grans, com Golfus de Roma o Pares Normals. Com veus el futur del gènere en català?

S’ha de picar molta pedra. Hauria d’estar més protegit a nivell institucional, estem en una societat bilingüe i per aixecar un espectacle gran en català amb un públic que està dividit calen molts recursos. Hem passat un moment molt dur, el procés, que ha dividit la societat en aquest sentit. Hi ha gent que s’ha tornat molt més radical amb el tema del català i això fa més difícil conquerir els públics. Crec que hi ha futur, si es fan bons productes la gent hi va, però es necessiten moltes ganes de batallar i que les institucions també hi apostin i no el deixin caure.

Ja heu explicat en alguna ocasió que Mar i Cel no hagués sigut possible sense ajudes públiques.

Nosaltres vam posar tots els diners que teníem. En aquell moment, governava Jordi Pujol, que ha fet tot el que ha fet, però li preocupava la cultura catalana. Li havia agradat molt El Mikado i ens va ajudar especialment, això va permetre tirar endavant el projecte. I vam tenir la sort que va sortir bé i va valer la pena. Com a mínim, va posar una cosa sobre la taula, segons quin tipus d’espectacles fas i com els fas, la gent hi va.

En la història de la companyia van ser clau les produccions per a TV3, com Oh, Europa! o La memòria dels cargols.

Vam enganxar un moment molt bo. Quan vam fer Oh Europa! només hi havia Televisió Espanyola i TV3 i teníem un milió d’espectadors a cada capítol. Això ara és impensable. La sèrie va agradar i ens va donar molta popularitat. Amb La memòria dels cargols hi havia uns pressupostos que ara no hi són, ara les sèries es fan amb molta precarietat. Nosaltres assajàvem, els decorats es canviaven cada setmana, ara aquests productes no es podrien fer.

Tu vas participar com a actriu a Dagoll Dagom fins el 1985, quan vas fer el salt a la coordinació d’espectacles. Què et va portar a abandonar la part interpretativa?

Temes personals, una separació. Vam muntar una segona companyia i vam anar de gira amb Antaviana, jo tenia la idea de tornar a actuar, però ja no ho vaig fer. De tota manera, tant el Bozzo com jo ho vam deixar perquè estàvem fent El Mikado, que requeria d’una preparació musical que nosaltres no teníem.

L’any passat, vau estrenar Bye Bye Monstre, el primer espectacle infantil de la companyia, volíeu captar les noves generacions?

I fer una aposta per a l’espectacle familiar. Ens interessava arribar als nens petits, a partir de 3 anys, no ho havíem fet mai. Amb la pandèmia, vam fer un concurs de narracions infantils amb TMB i a partir d’aquí, vam decidir fer un espectacle amb els guanyadors. El Marc Artigau va fer un text amb cançons de la Dàmaris Gelabert i coreografies del Lluc Fruitós, dels Brodas Bros. Em va fer il·lusió tocar aquesta edat per primer cop. Era un repte. Sembla que sigui més fàcil, però no saps si de la manera que tu parles, els nens t’entendran o no. La voluntat era fer un musical familiar on els nens s’ho passin bé, però els adults també i sembla que ho hem aconseguit.

I va ser la teva primera experiència en la direcció, com va anar?

Molt bé. Jo no havia dirigit directament, però formava part de l’equip de direcció. La gent es pensa que el productor és qui porta un sac de pasta i va repartint-la, però jo sempre dic que he sigut productora artística, és a dir, quan decidíem els càstings i qualsevol altre tema artístic, jo hi estava implicada, hi havia una part del procés que ja l’havia fet. El que no havia fet era dirigir els actors a escena, ha estat interessant i m’ha fet molta gràcia poder-ho fer.

El 2021 et van atorgar la Creu de Sant Jordi, com la vas rebre?

La veritat és que no m’ho esperava. Però quan veig el meu currículum com a productora de Dagoll Dagom, on hem fet gairebé 30 espectacles en tots aquests anys, 25 musicals en català, i tot l’esforç que hem fet, vaig pensar que potser no estaven tan equivocats. No és tan fàcil mantenir aquesta línia i no decaure ni plegar, perquè hi ha hagut èxits però també fracassos. No m’ho hauria pensat mai, però em va fer molta gràcia.

 

Author