Parlem amb la Clàudia Cedó aprofitant que l’espectacle familiar Les croquetes oblidades, de Les Bianchis, s’està al teatre Poliorama els diumenges al matí fins al 31 d’octubre. I també li preguntem per Escenaris Especials, el projecte que va impulsar fa quinze anys a Banyoles. D’aquí ha sortit Mare de sucre, un dels més reeixits de la temporada. Ja ha rebut dos premis Teatre Barcelona i té cinc nominacions als Butaca. Així que parlem de tot una mica.
Vas escriure Les croquetes oblidades per a la companyia Les Bianchis, Elles van venir-te a buscar.
Elles volien parlar de la mort amb un espectacle dirigit a públic familiar. Els semblava que el de la mort és un tema difícil de tocar amb els nens. Parlant amb elles de com fer-ho, vam arribar també a la conclusió que podíem fer un homenatge a les iaies i que no volíem parlar de la mort des d’un lloc fosc, sinó del que implica la mort en el trobar a faltar. I de com aquest trobar a faltar no té per què ser dolent. A partir d’aquestes idees, la història la vaig desenvolupar més jo.
Des del principi hi havia l’Israel Solà en el projecte, al càrrec de la direcció. Això va facilitar la feina d’escriure el text?
Això és meravellós! Escriure és un exercici molt solitari, i jo agraeixo molt aquests processos que són en grup. És al que estic acostumada, perquè jo vinc del teatre amateur, de fer molt companyia, d’anar construint plegats. Un et dona una idea, l’estira i potser anem cap a un altre lloc. Tenies una idea i s’embalava tot. És clar, les tres bianchis, que ja són la revolució, i a més l’Israel Solà que l’admiro un piló… M’agrada molt la seva feina a La Calòrica. Així que va ser un procés molt maco.
Les croquetes oblidades s’havia d’estrenar l’any passat a la Sala Beckett…
I va arribar la pandèmia i ens vam quedar amb l’escenografia muntada. I van tancar la sala, és clar. Vam aprofitar per llimar algunes coses i treballar el muntatge una mica més.
Finalment, Les croquetes es van estrenar al febrer a la Sala Beckett. Creus que el text pren un sentit especial un cop passat el tràngol més gros de la Covid-19?
Això no ho havia pensat, tinc la sensació que al febrer d’aquest any ja la història de la pandèmia estava passada. El que ha passat ens ha sedimentat a dintre a tothom. És inevitable que hi trobem referències a tot arreu. El text està escrit abans que la pandèmia arribés, però el que hem viscut en molts casos durant aquest temps és que hem perdut persones que estimàvem i de les que no ens hem pogut acomiadar. Aquesta és la gran tragèdia que hem hagut de suportar.
En el cas de Les croquetes oblidades, la nena protagonista acaba portant millor la pèrdua que els adults.
De vegades els nens ens donen mil voltes i tenen més eines de les que pensem. Per portar el dol, en aquest cas. Els adults tenim la por que no pateixin, de no fer-los mal, i de vegades no entenem que passar pel dolor és necessari. Al final, el que fa la Pepa és dir ‘d’acord, la meva iaia ja no hi és, però vull no oblidar el gust de les croquetes que feia’. I per tant, viatja al País de les Coses Oblidades per trobar-lo. Per enfrontar, en realitat, aquest record, i lloar-lo, en comptes d’enterrar-lo. Les mares, en canvi, tenen por que vagi a l’enterrament. Creuen que no és una cosa per nens. Aquest és un gran dilema: no sabem com fer-ho bé perquè no pateixin, pensem sempre en el que creiem que serà millor per a la criatura. I no saps mai si protegir-los és la millor manera d’ajudar-los o han de travessar el dolor, la incomoditat.
Aquest és un dels grans misteris de pujar criatures.
Per això volia posar-hi un punt lluminós. Que la mort no sigui una cosa tan obscura, tràgica o dolenta, La mort forma part de la vida i ens la trobarem en mil formes. No mirar-la no farà que no hi sigui.
No puc acabar aquesta entrevista sense parlar d’Escenaris especials, un dels teus grans projectes. I has parlat de la teva implicació en el teatre amateur. Hi trobes més veritat teatral en aquests àmbits que en el teatre professional?
A mi el que m’han ensenyat alguns dels alumnes d’Escenaris amb els quals he congeniat molt i amb els que fa uns quants anys que treballem plegats és la seva capacitat d’actuar en llibertat. Això també hi és molt en el teatre amateur. No s’és resultista. Encara hi ha l’opció de jugar i això s’agraeix molt. M’agrada molt fer classes a Escenaris Especials, m’encanta. Ara precisament estic en la pausa del dinar de l’assaig d’Els àngels no tenen fills, que representarem al desembre a la sala La Planeta dins el festival Temporada Alta. Tornant al tema: crec que depèn de l’actor. N’hi ha que t’aporten molt i dels que n’aprens com a directora. Dell grup que porto ara els dilluns, que tenen autisme, hi ha l’Ignasi i l’Antonio que m’encanta com actuen perquè tenen una veritat absoluta. Estan en el present, tot és més simple i això m’agrada.
Amb els reconeixements que teniu en els darrers temps deveu estar contents, emocionats.
L’Andrea està molt contenta, sí. La nominació dels Butaca és un honor perquè està nominada amb tres actrius a qui admira molt.És la primera vegada que una persona amb diversitat funcional està nominada als Premis Butaca. Ara està assajant sense defallir, no la distreu. Jo la veig com una Margarida Xirgu d’aquestes que ho analitza tot. A la primera lectura li entra tot d’una manera… Al final, si volem parlar d’inclusió, jo crec que el fet de posar barreres entre nosaltres i el que nosaltres considerem que és l’altre, tan diferent a nosaltres, fa que ens perdem talent. No vol dir que tothom que tingui una discapacitat hagi de ser actor o actriu, o a l’inrevés. Senzillament, hi ha gent que té molt talent i en canvi ens l’estem perdent perquè ja ni pensem que poden dedicar-se a això.