Dafnis Balduz estrena amb Emma Vilarasau com a companya d’escena L’oreneta, l’aclamada obra internacional de Guillem Clua que, per fi, arriba a Catalunya. Estrenada a Londres el 2017, després d’haver fet estada a Madrid i voltat per l’Estat Espanyol, L’oreneta fa niu a Barcelona. Aprofitem per parlar amb ell sobre les claus de la seva trajectòria.
Parlarem de L’oreneta, però abans, m’agradaria destacar aquesta trajectòria teva tant de pic i pala i tan llarga que t’ha dut a la consolidació. Ets etern, fas teatre, cinema i televisió, i alhora molt discret.
M’hi vaig posar de molt petit!
Però no has estat una flor d’estiu.
No, ni tampoc he estat un torpede que hagi explotat i s’hagi quedat en una mena de star-system. He fet un camí de picar pedra i persistència, de sobreviure malgrat les adversitats en una mena de cosa creixent. Perquè també tinc fortuna en algunes coses.
Una feina de formigueta que et permet sempre estar present. En teatre, en cine, a la televisió…
És cert que jo m’he dedicat sempre a fer d’ actor. De vegades en projectes que no m’interessaven, coses que havia de fer per supervivència. Jo vinc de ser orfe de famílies teatrals. No he sigut dels que ha tingut un director que sempre l’hagi demanat de treballar, que Catalunya n’està ple, d’això. No n’he format mai part d’aquestes famílies, perquè no ha sortit. Això t’obliga a anar pels laterals, agafant allò que sorgeixi. I he tingut la sort que sempre ha sortit alguna cosa. De vegades més xula, de vegades menys, de vegades meravellosa. I aquestes són les que et fan aguantar, perquè en teatre quan no t’agrada fer el que et toca fer és molt dur, molt més que en l’audiovisual. I a mi m’ha tocat de vegades fer funcions que no em venien de gust. Les he defensades amb tota la professionalitat possible. Però després, la vida, que és generosa, me n’ha donat d’altres que m’han fet ser l’home més feliç del planeta. I ara m’està passant. Ja fa una estona que m’està passant.
I n’estàs gaudint.
La carrera dels actors i les actrius és molt estranya. Perquè no hi ha mai una clau. El que per a mi m’ha anat bé aprendre a la vida és a conviure amb la frustració. Ser-ne conscient. La frustració estarà sempre amb tu, i l’has de tenir el més ben alimentada possible. Que estigui allà quieteta, que no molesti gaire, i que tu puguis ser feliç amb el que hi hagi, i ocupar-te de celebrar les coses i d’estar content. Perquè ‘el bitxo’ sempre estarà trucant a la porta per ensorrar-te el dia i has de dir ‘no’ en la mesura que et sigui possible. Ens hem de preocupar de viure el màxim d’hores possibles del dia contents amb el que hi hagi. Aquesta ha de ser la fita, perquè si no, totes les altres coses que genera aquesta professió, les enveges, el fet de pensar que la professió és injusta, ens fan perdre energia. A mi em toca el que em toca. Què li he donat jo a l’Univers perquè m’hagi tocat això i no una altra cosa? Els astres no em deuen res.
Has anat fent, has anat fent, i arriba un dia que et trobes amb la Carmen Maura a sobre d’un escenari. T’hi hauries jugat alguna cosa mai per arribar a això?
No, mai! Mai de la vida! La cosa va anar així: l’altre actor, Félix Gómez, va deixar la funció. El productor, casualment, que també és coproductor del muntatge que estem fent aquí, va anar a veure una funció que jo estava fent en una sala de 50 persones a taquilla perquè l’autor d’aquell text l’havia convidat, i em va convocar a un càsting. Així vaig entrar a fer La golondrina.Jo no havia treballat mai amb el Josep Maria Mestres, tot i ser d’aquí. Aquest productor li va dir el meu nom, li va dir que jo vindria a fer una prova, ell va dir, ‘ah, doncs molt bé’, la vaig fer i em van contractar. Així va anar. I això és una cosa que aquí passa molt poc. Com que aquí hi ha moltes famílies i molts repartiments preestablerts abans que es facin les coses, no hi ha proves, no hi ha estímul-resposta. No hi ha algú que et vegi en una funció, li agradis i et digui ‘ai, el convocaré a un càsting o li donaré tal paper’. L’amiguisme està molt estès. i tot d’una em trobo que d’una sala de 50 persones, me’n vaig a fer una gira de tres mesos arreu d’Espanya amb la senyora Carmen Maura. És així de boig, això. i com que ens hem entès amb el director i la producció i això d’aquí a dos anys s’ha de fer aquí, doncs fes-ho tu, ja que parles català. No, no m’ho hauria esperat mai. Com tampoc m’hauria esperat mai treballar amb Alejandro Amenábar a Mientras dure la guerra. Com m’he d’imaginar que coincidiré amb la Carmen Maura! És molt més fàcil que coincideixi amb l’Emma, que fa funcions sense parar que amb la Carmen, que fa comptades funcions de teatre. Jo vaig anar a veure aquesta funció com a espectador per veure-la a ella, perquè no l’havia vista mai… Imagina’t! Sí, de vegades la vida té aquests girs. Però jo mai havia pensat en la solitud de casa meva: ‘jo vull treballar amb Amenábar’. I tot ‘una un dia fas una prova per a un personatge i t’acaben telefonant per dir-te que Alejandro Amenábar t’ha agafat. I dius: ‘Què? Això està passant? Doncs sí. Està passant’. I l’únic que pots dir és: ’Gràcies’.
Com va ser la relació amb la Carmen Maura?
Meravellosa. Fer feina amb ella va ser un divertimento i va treballar, com és preceptiu, amb tota la professionalitat i implicació. I amb l’estabilitat i la carrera que té la Maura, no tenia necessitat de posar-se a fer funcions de temporada i gira arreu d’Espanya. Si ho ha fet és perquè vol, perquè vols explicar aquesta història. I va arribar el moment en què havien de buscar un substitut, i ella ho va admetre amb naturalitat. A mi aquesta dona no em coneixia de res i va dir: ‘doncs molt bé, amb aquest també’ i a treballar.
Ara coincideixes en escena amb l’Emma Vilarasau, has explicitat amb quina il·lusió entomes aquestes funcions.
L’Emma i jo havíem coincidit fent la mateixa funció fa un temps, fent a Madrid El sueño de la vida, dirigits per Lluís Pasqual. Jo tenia un paper molt petit i cap escena amb ella. L’Emma i jo ens coneixem de fa molts anys, i fent televisió i cine sí que hem coincidit: dos tv movies i tot el Ventdelplà, tot i que coincidíem poc. Aquesta és la primera vegada en què podem dir que treballem junts, i quan descobreixes si t’entens o no. No hi ha escapatòria: som dos en una escena d’una hora i mitja. Aquest està sent un viatge fantàstic. És un honor i un luxe extrem, això que estic vivint aquests últims anys. És una meravella.
La feina de formigueta t’hi ha portat.
Val a dir que en el cas de l’Emma sí que ho havia demanat! Ella era la meva referència des que jo era petit. I t’ho veies més a prop perquè ets del mateix país, perquè estàs més a prop a tots nivells. Però en fi, no m’havia passat fins ara. Arriba quan ha d’arribar. Aquest cop havia d’arribar, i aquí estem.
Abans de tancar la conversa: parla’m de L’oreneta, del teu personatge…
No podem explicar gaire coses d’aquesta funció, és d’aquelles que cal descobrir. Són dos personatgesamb unes mentalitats i maneres de pensar, ideològiques, fins i tot, que poden topar. Cadascun d’ells té molt clar els seus discursos i es van despullant durant la funció per ser molt honestos en el que realment creuen. Crec que són molt comprensibles, tant l’un com l’altre, perque estan molt ben escrits. Per això, penso que els espectadors, en uns moments, estaran d’acord amb el que diu un i en uns altres, estaran d’acord amb el que diu l’altre. Els hi constarà que un ha dit una barbaritat i que l’altra n’ha dit una altra després, però que al final es poden entendre. . Podem no estar d’acord, però puc entendre el que et passa. I potser no ho compartiré mai, però si m’ho expliques bé, ho puc entendre. Això també és molt de les parelles, que dius: ‘potser no estem d’acord, però si m’ho expliques ho puc entendre. Però no em deixis que jo m’ho imagini. Val més que m’ho expliquis, perquè si no, la imaginació és terrible. I en l’estona que dura l’obra, tots dos han d’aprendre a escoltar-se i a entendre’s. S’ha de venir a veure l’obra, aviam si ho aconsegueixen o no.