Duo Fàcil són Marc Tarrida Francesc Marginet i Abel Reyes, que, encara estudiants a l’Institut del Teatre, i esperonats per un dels seus professors, el Juanjo Cuesta Dueñas, han muntat ja dos espectacles que han fet via a la cartellera catalana. Y me morí, (cabaret mexicano para 3 difuntos)que s’ha vist aquest mes d’octubre a La Vilella, i Bollywood, Bombay, Barcelona a l’escenari Joan Brossa, on van representar-la l’any passat. Hi repeteixen a partir del 8 de novembre.
Barrejant música, humor i quotidianeitat, els Duo Fàcil s’acosten molt honestament al públic.
Perquè les vostres produccions apareixen de vegades amb dos noms?
Marc: Nosaltres tres som Duo Fàcil, la companyia que vam crear a l’Institut del Teatre, perquè som de la mateixa promoció. I el nostre director, que és també un exprofessor nostre, el Juanjo Cuesta-Dueñas, tenia la seva pròpia companyia teatral, Líquido Teatro. Per poder fer aquests dos espectacles vam unir les dues companyies.
Va haver-hi bona connexió, doncs, amb el Juanjo?
Francesc: De fet va ser ell, que ens va animar. Nosaltres simplement érem tres nois que ens havíem entès a l’Institut però que no havíem fet res encara. Vam començar a fer el ruc, com si diguéssim. A fer cançons, a fotre’ns del personal, una mica de conya. A ell li vam caure en gràcia (o digues-li com vulguis). El cas és que ens va veure i va dir: ‘va, vull fer un espectacle amb vosaltres’. I nosaltres és, clar, a bodes ens convides! Ens vam llençar de cap. La idea inicial del primer espectacle, Y me morí, és del Juanjo.
Marc: Ens va agafar per banda i ens va dir que tenia ganes de fer alguna cosa amb nosaltres. I aquesta cosa era un espectacle sobre la cultura de la Mort a Mèxic. Ens ho va proposar sense un objectiu clar de si estaríem en un teatre. Simplement, havíem de treballar, de crear alguna cosa. I vam tenir la sort que es va acabar estrenant en un teatre de Barcelona, l’octubre de 2017 aleshores era La Seca-Espai Brossa, ara és l’Escenari Brossa.
Francesc: Quan vam començar a treballar en el Y me morí, ho vam fer sense objectius, pel fet de crear. No ens posarem dates. I aquesta ha estat la filosofia dels dos espectacles. Fer un treball de camp impressionant, immens, tan gran com poguéssim, i assajar molt. Els dos espectacles han sorgit a partir d’improvisacions. Primer hem fet un treball de recerca, ens hem embegut d’informació, Un espectacle és sobre Mèxic i l’altre sobre l’Índia, i nosaltres no hi hem estat mai a cap dels dos llocs. Així que, entre aquest treball de base i la creació per ella mateixa, els dos muntatges ens han ocupat un any.
Abel: Sí que és veritat que al final es fa necessari posar una data límit, perquè si no, vas treballant i et vas perdent, inclús.
Com ha estat el procés de creació en ambdós casos?
Francesc: Els espectacles han acabat tenint dinàmiques molt diferents. El primer era a partir de textos i improvisacions nostres, i hem fet una amalgama nosaltres mateixos, com ens ho hem pogut anar arreglant. També va ser un procés de descobrir com parlàvem nosaltres quatre, com ens enteníem treballant i teatralment. Per sort, ens vam trobar força a gust. El que proposava el Juanjo i el que proposàvem nosaltres, s’avenien. Suposem que ell això ja ho havia vist.
El segon espectacle és fruit de la primera experiència. També està fet a partir de moltes improvisacions, però el Bollywood, Bombay Barcelona va resultar una mica més complex perquè ja no era a partir de textos. El vam basar en la vida del Palvinder, un amic del Juanjo, que va emigrar de l’Índia. Vam crear l’espectacle a partir d’improvisacions inspirades en situacions que ell ens havia explicat. I la dramatúrgia no ens la vam fer nosaltres, sinó el Marc Rosich, que d’això en té el cul pelat. Han quedat dos espectacles molt diferents: l’essència és la mateixa, perquè nosaltres som qui som i tenim la nostra manera de treballar, però les dinàmiques d’un i l’altre han estat d’un any de creació, les dues, però molt diferents.
Com va anar el treball de camp d’ Y me morí? El Juanjo us va llençar la idea i vosaltres us vau documentar?
Marc: El Juanjo és el primer que proposa i busca. Va buscar els contes i els textos, Ha estat el pal de paller, el timoner de la companyia.
Abel: Vam ser els quatre. Vam agafar contes que parlaven sobre la cultura de la Mort i anàvem improvisant. La manera com es viu la mort a Mèxic és molt diferent de com la vivim aquí. Allà és més festiva, més divertida. Vam anar a molts restaurants mexicans. Aquesta va ser la font principal d’informació.
Francesc: Vam parlar amb molta gent. Hem parlat amb molts restaurants mexicans de Barcelona. Una bona part del pressupost de producció de l’espectacle es va destinar als dinars i sopars.
Abel: Volíem entendre què volia dir la mort a Mèxic, com es respirava allà. La majoria dels treballadors amb què vam parlar ens explicaven les seves experiències, el seu punt de vista i la seva vivència.
Francesc: I han quedat coses d’aquestes converses a l’espectacle. Hem agafat detalls de les seves històries i els hem anat adaptant a l’espectacle.
Abel: Però a diferència del BBB, a Y me morí no ens centrem en la vida d’una sola persona. A partir de contes ja escrits i de coses que ens han explicat moltes persones, hem fet la dramatúrgia.
I com va ser la creació del Bollywood, Bombay, Barcelona?
Abel: Ens vam documentar sobre l’Índia, i especialment sobre Bollywood. Ens interessava aquesta estètica sobre passada: els colors, l’alegria…I en anar treballant, ens vam adonar que teníem un amic, el Palvinder, que ens podia ajudar. No va ser a partir de conèixer-lo que vam inspirar-nos per fer BBB, sinó a l’inrevès. A partir de les improvisacions superficials i afegint la història i l’experiència de en Palvinder, va aparèixer l’espectacle que ara podrem veure a l’Escenari Brossa. En Palvinder és un ballarí de Bangra, un ball típic de l’Índia, i ens ha fet un parell de coreografies i ens ha assessorat en el moviment.
Francesc: L’Esther Sabater, també professora de l’Institut, ens ha ajudat. Hem tingut dos coreògrafs. Val a dir que per a nosaltres, tots dos muntatges han estat un veritable repte. A Y me morí cantem bastant i a BBB ballem molt. I no som grans cantants ni ballarins, però ambdós espectacles ens han permès experimentat com a actors, treballar aquestes facetes i assolir experiència sobre l’escenari. Al cap i a la fi, no deixem de ser uns pipiolis. I poc o molt, hem vist l’evolució en aquests tres anys de treball. No és el mateix l’espectacle que vam fer dos anys que el que estem fent ara. Ara està agafant molta més consistència.
De fet, vosaltres tampoc no sou els mateixos. Aquesta capacitat de cantar i ballar demostra la vostra versatilitat com a actors.
Abel: Si ho pensem, Dúo Fàcil va començar amb la conya que no sabíem cantar, ni ballar, i hem fet dos espectacles en què cantem i ballem.
Francesc: És com un acte de superació de nosaltres mateixos. Jo crec que el que tenim de bo, ara que ens podem tirar floretes, és que entreguem tota l’energia que tenim. A l’escenari ens buidem. Al moment de començar, al minut 0, estem a dalt de tot i acabem aquí dalt també. Hi hagi el nombre d’espectadors que hi hagi: 2 persones, 10 o 200. Som molt conscients que estem fent el que ens agrada, de l’oportunitat que ens ha donat fer aquests dos espectacles, que sortissin bé i poder repetir-los i moure’ls. Que es mantingui aquesta energia, i que duri!
Marc: Entenem la interpretació com un joc. juguem. Entre nosaltres, amb l’escenografia…
Fins ara heu treballat sobre cultures molt allunyades de la vostra, amb idees del Juanjo. El proper espectacle també anirà per aquí?
A cor: En tenim tantes, d’idees…
Marc: Jo crec que fins ara hem fet dos treballs de creació col·lectiva partint de zero i ara i ha ganes d’agafar un text ja escrit i a partir d’aquí fer el que volguem: destrossar-lo, variar-lo… Fer una creació és esgotador.
Abel: És molt divertit però cansa molt.
Marc: I s’han de provar altres coses.
Hem vist dos espectacles vostres molt seguits, quelcom que no poden dir totes les joves companyies.
Francesc: Sí, en això hem tingut molta sort. I també crec que aquests dos espectacles ens han permès d’una banda conèixer-nos molt (i estimar-nos i barallar-nos molt, també), i de l’altra, aprendre com treballem nosaltres i quin tipus de teatre volem fer: anar als màxims, anar a investigar. Per això potser hem partit de coses alienes que no ens toquen tant de prop per anar a buscar un altre món, per buscar el nostre de propi agafant tots els elements que hem descobert aquí.
Tot i que la vostra manera d’ensenyar-vos al públic és fresca, i agraïda per a l’espectador, també sabeu introduir elements de reflexió, el que feu no queda només en una ‘imitació de personatges’.
Abel: Tant en un espectacle com en l’altre, de moment hem trobat aquesta manera de fer, aquesta dualitat: podem riure, hi-hi ha–ha, i cantem, però en realitat t’estic dient una altra cosa més seriosa o exposant-te un problema del personatge.
Marc: El lema de Bollywod, Bombay, Barcelona és Una comèdia molt seriosa i temes seriosos en to de comèdia. Creiem que per a entrar al drama necessitem aquest contrast. Me n’estic rient de determinada situació perquè la reconec, perquè la puc haver arribat a fer, però m’estan convidant que hi pensi.
Abel: La comèdia el que fa és despullar-te, treu capes, i llavors quan entra el drama et troba nu.
Francesc: Nosaltres tirem cap a un humor més farcesc, més cubanero, penso en el Bollywood, amb els personatges de les veïnes. I això ens permet estirar una mica el drama, estrènyer-lo més. El llenguatge teatral que s’estableix ja no és en el realisme.
Abel: Busquem llocs lluny, a Mèxic o a l’índia, però el que crec que hem trobat en comú és com ens afecta aquí. El punt en comú amb la mort (Mèxic), i amb la immigració (Índia).
Us hi heu acostat d’una forma honesta.
Marc: És un dels neguits que hi ha quan fas una cosa que no és teva. Aquesta paraula que ha sortit ara: l’apropiació cultural. Ho estàvem fent? Ens estem apropiant? Fins a quin punt podem arribar a fer això que estem fent i fins a quin punt no? Estaríem fent un tribut, un homenatge? Crec que hi hem anat amb molta cura, que és com ho havíem d’encarar. Perquè a la mínima et poden dir que fas una cosa de la qual no tens dret a parlar-ne. Perquè no ho has viscut. Trobo que si la teva intenció és bona, i ho cuides, i depèn de com ho enfoquis i com ho treballis… perquè no pots fer de mexicà, o d’indi? Tot i que fem d’indi els tres, l’autocrítica al final de l’espectacle és com la nostra societat tracta aquests tres personatges.
Abel: Això és una, i molt important. Però alerta amb la cosa número 2: en els dos muntatges ens ha vist gent originària de les cultures implicades, que han estat seguint tot el procés i hem estat molt curosos amb què podíem dir i què no. I encara afegiré un tercer argument: per alguna cosa som actors. Per poder ser aquells personatges que no som. Si féssim de nosaltres mateixos, no tindria cap mena de sentit.
Ha variat gaire el BBB que veurem a l’escenari Brossa un any després?
Abel: Hi ha una mica de retallada, perquè durava molt, però és una mica tan mica que la gent que vindrà a veure-la un atre cop no ho notarà. Està més polida, més rodada. I aprofito per destacar la feina en l’escenografia, tant a Y me morí com a Bollywood, Bombay, Barcelona, de Jairo Fuentes. Hem tractat l’escenografia com un intèrpret més. És transformable, també està actuant amb nosaltres, tant és un taüt com una barra de bar, com una taula, com una llitera, com un taxi. En Jairo ha fet una gran feina d’entendre la nostra ment per poder fabricar coses que es poden convertir en altres coses.
Com us estan afectant les mobilitzacions contra la sentència pel referèndum de l’1 d’octubre? Heu fet funcions durant l’octubre i ara actueu a l’Escenari Brossa durant el novembre, quan hi ha un parell de convocatòries fetes en dies de funció.
Francesc: Jo crec que el que costa més és dir-li a la gent que vingui al teatre, crec que caldria fer alguna mena de publicitat. Personalment, em sento afectat perquè hi ha moments en què penso: ‘a mi també m’agradaria ser al carrer’! Però crec que ens hem d’anar renovant anímicament, emocionalment. S’ha de ser al carrer, s’ha de saber descansar, i crec, encara que això sigui entès com una forma d’escombrar cap a casa, que anar al teatre et refresca la ment, et dóna noves idees, t’obre una porta. No només els nostres espectacles… Parlo de tot el teatre. Crec que en tota revolta com la que sembla que estem vivint ara no s’ha de deixar mai de fer cultura i de gaudir-la. Perquè crec que ens farà multiplicar per dos tot el que estem vivint. Ara, és complicat, moltíssim. Crec que nosaltres ho anirem gestionant de la millor manera possible. Cada dia, depenent del que hi ha, si veiem que no hi ha públic perquè hi ha una manifestació a la mateixa hora i hi és tothom, també hi anirem. Perquè tampoc no s’acabarà aquí la nostra història. Anirem fent més teatre i ja hi haurà l’oportunitat d’ensenyar més coses. Vés a saber si aquests dies ens inspiren per fer un altre espectacle.
Aquests dies a La Vilella heu notat una davallada de públic?
Abel: Sí.
Marc: Ho hem notat un dia, però la resta hem tingut una mitjana d’entre 15 i 20 persones. Jo em pensava que seríem cinc! No sé si podem dir que hem notat davallada. Potser sí que teníem la sensació que seria pitjor. Jo crec que si al Nacional et venen vint, sí que ho notes, pots estar afectat. Però si són 20 els que venen a un espai com La Vilella, crec que està super bé.
Francesc: I si no hi haguessin hagut manifestacions, probablement aquestes xifres haurien estat les mateixes.
Abel: Ens hi hem trobat sempre. L’estrena pròpiament dita de Y me morí va ser el 4 d’octubre de 2017. Va ser una data molt marcada pel país.
Francesc: De fet, vam fer temporada a La Seca l’octubre de 2017, i ara n’hem tornat a fer temporada a l’octubre La Vilella amb aquest mateix espectacle. Hem estat ben ambientats els dos cops.
Abel: Sembla maleïda.
Us han afectat molt els esdeveniments de 2017 i els d’aquest any?
Abel: Crec que ens ha afectat més aquest.
Marc: Jo crec que va anar sorprenentment bé, perquè ara hem passat de la sala de dalt a la de baix. És clar que va afectar molt a tot el país, però per qui érem nosaltres, que no érem ningú (encara no ho som), vam tenir públic. És clar que era el nostre primer espectacle i el cartutx de la gent coneguda estava per estrenar. Nosaltres, al cap i a la fi, juguem a la lliga que juguem. I potser la gent també és més conscient que això va per llarg i que les activitats s’han de compaginar. Potser la gent surt més i tot. Hi ha més inquietud, i potser d’alguna manera els artistes ho haurem de saber aprofitar.
Francesc: I que visqui el teatre
Abel: I la cultura
Francesc: I Duo Fàcil.