Eloi Gómez està vivint un moment dolç. Des que es va graduar a l’Institut del Teatre, no ha parat de treballar. Ara el podem veure a L’alegria que passa i l’any passat va participar a Golfus de Roma, obres per les quals ha estat guardonat com a millor actor. Conversem amb ell sobre els seus orígens i la seva trajectòria.
La teva relació amb el teatre comença quan eres petit, amb la companyia amateur del teu poble, Sant Celoni.
El meu inici va ser al grup Rebrot Teatre i a través de la meva mare, que tota la vida havia fet teatre al poble. Allà va ser on va despertar tot. La primera obra on vaig pujar a l’escenari va ser Els pastorets. I a partir d’aquí, vaig anar fent obres amb aquest grup.
En quin moment t’adones que et vols dedicar a ser actor?
Quan tenia 15 anys, el grup va muntar The Full Monty, l’adaptació de la pel·lícula, on jo feia de fill del protagonista, va ser el meu primer paper important. Allà vaig descobrir el món dels musicals. Al mateix temps, vaig anar-ne descobrint d’altres. Aquell mateix any, Dagoll Dagom va venir a Sant Celoni amb La nit de Sant Joan i en vaig quedar captivat. També vaig veure Los miserables, vaig començar a consumir musicals i a obsessionar-m’hi. Em vaig adonar que m’agradaven més del que és corrent. Vaig demanar als meus pares d’estudiar teatre en algun lloc fora del poble i em van portar a Eòlia, l’escola que Dagoll Dagom té a Barcelona.
Allà vas començar a formar-te en teatre musical?
Jo havia fet música al poble. A Eòlia fèiem una barreja de tot, interpretació, dansa, expressió corporal i cant. Va ser quan vaig començar a combinar-ho tot, però no vaig estudiar teatre musical pròpiament dit fins als 18 anys, quan vaig entrar a l’Institut del Teatre, a l’itinerari de teatre musical. Era una mica gran, hi ha gent que ha començat amb el teatre musical com a extraescolar des de petit, però jo no ho vaig fer fins als 18.
Quan estàs a l’Institut del teatre fas el debut al teatre professional amb El despertar de la primavera i des de llavors, no has parat.
He tingut la sort de poder anar enllaçant. Quan feia tercer curs, van sortir les audicions d’El despertar de la primavera. La gent em deia que hi encaixava, m’hi vaig presentar i va sortir bé. Havia de ser una cosa petita, al Gaudí, però va anar molt bé i vam acabar saltant al Victòria.
Explica’m què has anat fent després.
Vam tenir una resposta molt millor de la que esperàvem amb aquesta obra, però el que va ser una sorpresa molt positiva per a mi és que em va obrir les portes a la professió. Molta gent del teatre musical ens va venir a veure i es va interessar pel que jo feia. Gràcies a aquesta obra, em van sortir moltes oportunitats. Una d’elles, El petit príncep, de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix. Quan estava acabant la tercera temporada d’El despertar, em van proposar fer una audició tancada i vaig acabar fent el personatge de guineu dues temporades.
Després va venir Golfus de Roma.
A Madrid i a Barcelona, va venir tot enllaçat. Entremig vaig fer Next to normal, al Grec i ara, L’alegria que passa. Tot ha vingut seguit, sense parar. He tingut molta sort amb els projectes, tots són molt xulos.
A banda del talent, què creus que t’hi ha ajudat?
He tingut la sensació de xarxa. Un company que ha treballat amb un director et recomana per a una prova, o algú que et ve a veure t’ofereix un projecte. Entremig també he fet coses de petit format, al Maldà vaig fer El temps que no tindrem, amb la Mariona Castillo, on fèiem de mare-fill.
De tot el que has fet fins ara, hi ha alguna obra que t’hagi marcat especialment?
Totes les tinc en un lloc molt especial perquè totes m’han regalat alguna cosa diferent. Per exemple, amb Golfus de Roma ha sigut la primera vegada que he treballat a Madrid i també vam estrenar al festival de Mèrida, va ser espectacular. Però sempre destaco dues estrenes a la meva vida; El despertar de la primavera, el 2016, va ser el meu debut i la primera vegada que estrenava un musical professional, es complia un somni. I després, L’alegria que passa. Des que els havia vist a La nit de Sant Joan quan era un adolescent, havia pensat que volia treballar amb Dagoll Dagom i finalment, va arribar aquest dia. Són dos moments molt especials.
Què representa per a tu treballar amb aquesta companyia?
A banda de La nit de Sant Joan, he vist força obres seves; Mar i Cel, Scaramouche. Per a mi, són el referent màxim. Si hi ha una identitat del que és el teatre musical català, se la van inventar ells. I fer L’alegria que passa és complir un somni de petit, treballar amb ells, conèixer com funciona la casa des de dins, adonar-me que són com una família, ho podria definir com a una empresa familiar, però que fa coses molt grans i molt ben fetes. És com tancar un cercle de l’Eloi adolescent que somiava en treballar en musicals i haver-ho aconseguit i a més, treballant amb Dagoll Dagom.
L’alegria que passa ha tingut molt bona acollida, quines creus que han estat les claus del seu èxit?
En primer lloc, és un llenguatge molt contemporani que agrada molt al públic d’avui en dia. Han agafat un clàssic de la literatura catalana i s’han preguntat com fer que sigui un musical de 2023, amb tots els llenguatges amb què el públic es pot identificar, dansa urbana, combinació de llenguatges musicals. També recuperen el segell Dagoll Dagom de tots aquests anys, fer coses que no havia fet ningú abans. Per exemple, a Mar i Cel van crear un musical de gran format, com els de Broadway, a partir d’un clàssic de la literatura catalana. Amb L’alegria que passa han fet el mateix com a concepte, han portat la contemporaneïtat més extrema a escena. De fet, s’assembla a alguns musicals que s’han estrenat a Nova York els darrers 10 anys, Hamilton, Hadestown. Fins i tot hi ha gent que l’ha comparat amb El despertar de la primavera, un musical contemporani. I també, la manera de funcionar com a companyia és absolutament col·lectiva. Tots ho fem tot, actuem, cantem, ballem, toquem. Crec que això genera una cosa especial que la gent no està acostumada a veure.
A més, és un text molt transversal que interessa diferents generacions.
Planteja una reflexió molt ampla del que és el poble gris. Es poden fer paral·lelismes entre el poble gris de Rusiñol i la Catalunya actual. Això també ha encetat un debat polític, relacionat amb el que ha passat els últims anys al país, la gent s’ha interessat pel missatge de l’obra.
L’obra és molt exigent a nivell físic, a banda de les dues hores d’escalfament prèvies a la representació, com et prepares?
La companyia té un acord amb un gimnàs i hi hem pogut anar lliurement durant tot l’any. Això forma part de la rutina de preparació de l’espectacle per estar en forma. Intento entrenar i descansar bé, tot i que el més important és l’escalfament que ens ha muntat l’Ariadna Peya abans de l’obra. És escalfament i entrenament alhora, és tònic però també hi ha una part de comunió de grup, de ioga, té cos i poètica a la vegada. El fem tots junts. És un moment bonic i molt necessari per aquest tipus de funció que es fa de manera tan col·lectiva.
A nivell físic, és l’obra més complicada que has fet?
Sens dubte. Tinc una sensació física similar a El despertar de la primavera, que també tenia l’Ariadna com a coreògrafa. Les seves coreografies agraden tant i són tan especials perquè demanen una entrega absoluta del cos i de l’ànima, són molt poètiques i tenen molt a veure amb el que està passant a escena. Són molt emocionals. Físicament és molt exigent. També és cert que fer comèdia, com a Golfus de Roma, també és molt demandant perquè és absolutament física. Has de ser molt matemàtic i estar molt concentrat si vols que els gags funcionin, ho has de fer tot exactament igual sempre. Però L’alegria s’endú el premi de la funció més exigent que he fet fins ara.
Has rebut dos reconeixements com a millor actor de musical: el Premi de la Crítica per Golfus de Roma i el Premi Butaca per Golfus de Roma i L’alegria que passa, què representen per a tu?
Molta il·lusió. Una sorpresa molt agradable i molt positiva. Quan vaig començar a fer teatre no pensava mai en si arribarien premis ni quan. Si te’ls donen, fan molta il·lusió, però tu has de seguir fent la teva feina. El reconeixement realment important és poder treballar sense parar. Però va arribar la nominació als Premis de la Crítica i va ser una gran sorpresa, i quan me’l van donar, encara més. A més, ve dels professionals del sector. Després va arribar el Butaca i amb la doble nominació, no sabia que això era possible. Em va fer moltíssima il·lusió. Saber que la gent valora la teva feina i li agrada per a mi és un honor absolut i em dona forces per seguir fent el que he fet fins ara, amb les mateixes ganes i il·lusió.
Amb Golfus de Roma has treballat a Madrid i a Barcelona, has notat diferències entre els públics?
Crec que el públic de Madrid està més predisposat a l’entreteniment. Allà hi ha més oferta d’aquest tipus de producte, hi estan més avesats. A Catalunya, el públic està més acostumat a propostes d’una certa profunditat, tenen un ull crític una mica més fi. Tinc la sensació que és un públic més difícil de convèncer. Això no és negatiu, al contrari, vol dir que ha vist obres de molta qualitat al llarg dels anys, que ha anat afinant la mirada i no t’ho compra tot. Això em fa sentir una mica orgullós del públic de Barcelona, no el pots enganyar. També va passar que a Madrid la gent responia a la crida d’una comèdia, mentre que a Barcelona venia a veure un musical d’Stephen Sondheim, molts havien vist Sweeney Todd fa anys. Em va fer molt feliç que la gent el conegués.
Com et planteges el futur?
De moment, ara estic casat amb L’alegria, amb la vida que tingui. A mi m’agradaria fer teatre tota la vida. Quan veig actors i actrius que han madurat dins de la professió penso que jo voldria fer això, gent que no es jubila i encara està a l’escenari i manté la mateixa passió. O gent no tan gran, com l’Àngels Gonyalons, que porta tota una vida als escenaris, que ha fet tot el ventall de musicals i també d’obres de text. Vull ser una persona de teatre tota la vida. I en el futur immediat, m’he presentat a les audicions de Mar i Cel, em faria molta il·lusió participar-hi. És un emblema del teatre musical català, el germen de tot.