La 25a edició de la Mostra de Teatre de Barcelona assoleix el seu equador al Teatre del Raval. Vint-i-cinc anys després d’aquell 4 de febrer de 1996 en què un reportatge va esperonar la dona de teatre Empar López a crear una plataforma que permetés als creadors exhibir-se, l’espai del carrer Sant Antoni Abat continua sent escenari per visibilitzar la feina creativa d’artistes i companyies. En parlem amb la seva impulsora, Empar López
Com és aquesta 25a Mostra de Teatre de Barcelona, Empar?
Jo la veig molt social, estic molt contenta de la programació d’enguany. Tinc la sensació que els actors, en estar confinats, s’han espremut molt per treure el millor de la seva creativitat. M’agrada molt, de debò.
I com us preneu el fet que aquesta sigui l’edició número 25?
Tenim un fet: la Covid a sobre. I és clar, vint-i-cinc anys no és qualsevol cosa, no es pot obviar la data, Ja vam fer una gran festa quan vam fer vint anys de Mostra, amb un recull de totes les mostres. Va ser una edició molt especial. I aquest any també ho és especialment perquè ve marcada per la rigorositat i les mesures de seguretat. No sabíem si podríem fer la Mostra o no. Al final s’ha pogut fer, i quan farem la festa de cloenda ho celebrarem d’una forma especial però no és moment per a grans coses perquè tampoc no tenim la part de pressupostos econòmics resolta. Fins que no passi tot això, farem el que podrem.
Però, més enllà de la Covid… En algun moment pensàveu que no podríeu arribar a aquesta data significativa?
Sí. T’ho diré molt clarament. He estat molt sincera també en el que he escrit llibret de la Mostra aquest any. Quan m’adono que ja fa un quart de segle… No m’ho puc ni creure! Tiro enrere i tinc moltes anècdotes, recordo moltes coses. He d’agrair, primer de tot, a tota la gent, les persones que m’han ajudat a arribar fins aquí. Perquè ha estat possible gràcies als col·lectius i a la gent que hi ha cregut, mai s’ha fet sol. Han passat vint-i-cinc anys de teatre a tot gas, però també vint-i-cinc anys de treball, d’esforç i de continuïtat. i d’il·lusions. Però també hi ha hagut llàgrimes i preocupacions, és clar.
És un projecte ple de singularitats i hi ha hagut moments en què jo tenia clar que havia de tancar, que no podria fer-la. Però també sóc molt pesada, i insisteixo molt. Mai no he tingut la temptació de tirar la tovallola.
Trobaves suport en alguna banda.
He fet alguna Mostra sense cap mena d’ajut. Cap. Sempre ens ajuden, però quan no ha pogut ser, m’he reinventat. Fent una mostra diferent, posant molts grups que anaven passant fases. En comptes de programar deu companyies, potser en van ser 50 en diferents moments. I n’estic satisfeta. I després tenim el suport de més gent, si no fos per aquest suport, a nivell cultura seria una porqueria. Si no hi ha gent que tira del carro i que no es mou pels calés, la Mostra potser no hauria existit. I això ja m’omple. I que la professió, quan senten a dir que potser la Mostra no es fa, se’n lamentin, em diguin: ‘ostres, no pot ser’, m’anima. És un projecte que es manté. La Marató de Teatre va desaparèixer. Si la Mostra segueix, no crec que sigui perquè sí. Hem arribat als vint-i-cinc anys, i crec que amb l’esforç de tothom, cal mantenir-la viva.
I vint-i-cinc anys després, necessitaria més suport institucional, potser?
Ara hi ha suport en altres àmbits. Els Centres Cívics fan mostres, per exemple. Quan jo vaig començar, no hi havia res de semblant. La meva aposta és programar per via comercial, que qui guanya pugui anar a un teatre professional, és el que els actors volen. La Mostra és una gran oportunitat.
No sé si t’ho imaginaves, que arribaríeu aquí, quan vau fer aquella primera Mostra de Teatre.
No m’ho pensava, i encara et diré més. Jo vaig fer el primer i el segon any de Mostra amb molt pocs recursos i fins que tu no demostres que tens un projecte que funciona, i fins al desè any no vam fer el salt: d’imatge, de reconeixement de les institucions… En el moment del lliurament de premis, quan veus la quantitat d’actors i actrius que són a sobre de l’escenari, en aquell moment som conscients del que representa la Mostra.
Enguany heu rebut un centenar de propostes i n’heu destriat 10. És la tònica general de la preparació de la Mostra. És la part més difícil?
Algunes vegades. Aquest any les circumstàncies han fet prescindir de companyies de fora de Catalunya, per exemple. Hi ha un primer cribratge en el visionat de les obres que ens fan arribar. També s’han de tenir en compte si els espectacles estan estrenats, o si només s’han representat en una funció. Finalment, hem d’encabir entre 10 i 14 espectacles i elaborar una mostra heterogènia, equilibrada. Comèdia, drama, monòleg, text…
Així s’arriba a la programació definitiva. Parla’ns de la d’aquest any, ens trobem a l’equador de la Mostra.
Jo n’estic molt contenta. Són deu projectes que tenen un vessant essencialment social. La presència de la dona és substancial, i ho és en diferents àmbits: la violència de gènere hi és present, també hi apareixen personatges que representen la dona de vuitanta anys d’avui, que ha passat anys en silenci i que encara ara no ha parlat, no se la té en compte. També hi ha una obra que parla de l’Alzheimer i amb la que una part del públic pot sentir-se molt identificat. Parla de la recerca de records i de com al malalt li costa tornar a la realitat.
Un altre dels muntatges parla de la comunicació i de les dificultats que tenen per aconseguir-la els afectats per l’espectre autista. També hem programat obres que parlen sobre com es relacionen els joves d’avui: com volen canviar les relacions de parella, les relacions sexuals, les que tenen amb la família… Mostren tot allò que voldrien fer però no poden. Aquestes són les que encabim en la categoria de creació pròpia. Els més joves tenen l’oportunitat de pensar les seves pròpies creacions. Insisteixo: crec que el temps de confinament ha fet que el col·lectiu d’artistes hagi espremut la seva part creativa.