Ferran Utzet ens té acostumades a espectacles més clàssics i ara ens sorprèn amb Unes abraçades insuportablement llargues a la Biblioteca de Catalunya. Conversem amb ell sobre aquesta obra i sobre el teatre del segle XXI.
Una de les coses que crida més l’atenció d‘Unes abraçades insuportablement llargues és l’espai escènic, que és molt evolvent, com heu creat aquest món a través de l’espai?
Ha estat un procés de depuració de les idees bastant complicat. A mi normalment m’agrada més partir del text que no pas d’idees pròpies. En aquest cas era un text que no donava gairebé cap pista sobre quin havia de ser l’espai escènic ideal, però, a més, tampoc permetia grans operacions. És un text bastant poc permeable a aportar-hi alguna cosa, però sí que em va semblar que hi havia una idea que permetia jugar en termes espacials: el fet que tots els personatges habiten, d’una banda, una realitat ordinària de manera més aviat violenta i de l’altra una realitat extraordinària, onírica, un estat alterat de consciència o de somni. Aquest món de somni sí que era un espai que es podia treballar d’una manera suggerent per reforçar el més important, la imaginació de l’espectador. Crec que és una obra que interpel·la molt la imaginació de les persones que l’estan veient i, per tant, s’ha de cuidar aquesta voluntat de crear imatges a la ment de les persones. Que la realitat no passi a l’escenari sinó a la ment dels espectadors.
Al programa hi surten tres persones diferents als crèdits d’espai, llum i vídeo, però com a espectador sembla indiferenciable…
El treball entre el Guillem Gelabert, el Cisco Isern i l’Ignasi Camprodon ha estat molt autònom i amb molta complicitat entre elles. Això és un luxe perquè vas veient com les coses caminen soles en un moment en què com a director estàs més pendent de la direcció d’actors. Ells anaven creant material, sempre en la direcció correcta, que és el que vols com a director, que tot l’equip avanci en la mateixa direcció. Aquí ha passat molt de seguida i sort, perquè l’obra era molt difícil.
De fet, a l’obra hi ha aquests dos espais, l’espai més real i tot el que passa dins el cap dels personatges o els contactes amb la mort, etc. Entenc que el procés va ser també una mica així, d’una banda, hi havia tots aquests creatius creant aquest món oníric i vosaltres, mentrestant, treballant amb el text?
El treball amb els actors ha estat de les parts més felices d’aquest procés, per la dificultat i el repte formal que suposava, tant de plantejar-ho com de sostenir-ho. Al final són 4 intèrprets que estan molt sols.
I molt despullats d’artifici
Sí, i amb una dificultat molt gran sobre quin és el lloc que ocupen amb relació al personatge: si estan narrant, si estan actuant, si estan explicant emocionats… Havíem d’anar frase per frase per decidir com havia de ser dita aquella frase: si havia de ser viscuda, recordada…
A més hi ha la dificultat que és una obra molt narrada, hi ha poca acció física
Crec que només n’hi ha una d’acció física! Per això he estat tan feliç perquè cada passi de l’obra era una experiència molt forta pels actors. S’han d’escoltar molt, estan junts en escena, però no es miren, no es toquen… conten una mateixa història entre tots. Els nivells de concentració i de detall actoral són de les coses més maques de l’espectacle.
Això és una cosa que es percep. Tinc la sensació que als teus espectacles dones molt valor a la direcció d’actors, sempre s’hi veu un treball molt cuidat, molt detallista
Per mi és el més important del teatre. Em fa molta ràbia quan es parla de coses com que els actors no professionals són els que donen veritat a l’escena. Jo crec que hi ha teatre perquè hi ha persones que decideixen actuar. És un ofici que admiro molt, que penso que cal reivindicar i que és l’essència del teatre. A mi el que més em diverteix fer és treballar mano a mano amb l’actor per trobar el to que s’ajusta a cada obra. Penso que part de la dramatúrgia és trobar aquest to interpretatiu que han de compartir tots els actors. Per mi reivindicar l’actor és gairebé una postura política o estètica. Penso que se li ha de donar valor a la feina més important del teatre, que són els actors, perquè a més, el públic se n’adona, encara que no sigui expert. Els espectadors gaudeixen de l’excel·lència del joc, del risc actoral, més del que a vegades pensem. Com deia l’Anna Lizaran: si es fa bé també agrada.
Hi ha directors que es queden més en la part formal, més estètica o de proposta, i, en canvi, podríem dir que tu parteixes d’un text i un treball actoral per fer la proposta?
Sí, per mi això és la base absoluta. Hi ha muntatges que fins i tot hi ha un moment que penso: «quina complicació, ara hem de fer tot el conjunt!» M’agrada reivindicar l’ofici d’actor, és un ofici de gent molt valenta. La majoria de directors som actors que no hem gosat posar-nos dalt de l’escenari. A mi m’impressiona molt perquè és molt exposat. El que fan els actors de Les abraçades és fer cada dia un ritual molt fort d’entrar en connexió amb una cosa molt forta.
També reivindiques una mica el teatre de ficció?
Sí, totalment. Això no vol dir que estigui en contra de l’altre, però penso que s’han donat diverses crisis de la representació (ara n’hi ha una de públic molt evident) i cal que ens preguntem quines són les obres que s’han de representar. Estem en un moment en què ens hem adonat (els homes més tard) que la majoria o totes les obres del cànon eren masclistes, colonials i còmplices d’un sistema que ara volem transformar i que d’alguna manera contribuïen a mantenir un status quo que ara s’està intentant dinamitar. Al final que Shakespeare sigui masclista no és un problema perquè és fruit de la seva època i si escrivís ara no ho seria, però quan tu tornes a portar a l’escenari allò, d’alguna manera ho legitimes i ara grinyola massa. Això passa també amb les obres dels noranta, dels 2000, dels 2010… Ha coincidit aquesta crisi amb una crisi de la veritat, les fake news, l’acceleració de la informació, la pèrdua de confiança en els mitjans tradicionals… Aquesta sensació de descontrol, de no entendre el món, ha fet que la gent hagi anat al teatre a buscar la veritat. De fet sempre hi ha anat, però ara el que se li dona és la realitat. De cop no hi ha històries perquè no hi creiem i hem començat a donar una cosa que està al límit de la informació. Jo també n’he fet de teatre verbatim, de teatre document… m’encanta. Així i tot, com a espectador si puc rebre la informació en un reportatge o en un escenari, crec que prefereixo un 60 minuts. En canvi, el poder de la ficció penso que és un altre, simplement que l’hem de fer jugar a favor nostre. L’hem de fer guanyador i no còmplice d’un sistema caspós i caduc.
Hem de fer la ficció del segle XXI?
Sí, s’ha de reinventar. De fet, hi ha creadors boníssims que estan en això. Jo crec que l’avantatge és que tot és una moda que passarà. El teatre-document no desapareixerà, però ens quedarem sobretot amb unes eines estètiques que sí que funcionen, perquè la idea que el públic vol la veritat és una idea estètica molt interessant de jugar. De fet, d’aquesta obra, una de les coses que em va cridar l’atenció és que utilitza una posada en escena vinculada al teatre document o al teatre narratiu. Juga amb aquestes premisses.
Sí que és cert que trenquen la quarta paret, parlen directament al públic…
La Svetlana Aleksiévitx per exemple als seus llibres recull molts testimonis, però després els dona un valor literari. Ella ho diu: «estem en un moment en què no cal ni periodisme ni literatura sinó una cosa que estigui per sobre». Aquesta idea és interessant, transcendir la realitat. Jo crec que l’eina del teatre és la ficció, però partint d’alguna cosa que sigui més que la ficció.
El text és del 2014 i tu en firmes també la dramatúrgia. Hi has posat també la teva empremta en aquest text que veiem?
Molt poquet. (…) De fet l’obra l’hem fet entre tots, és una peça que no és nítida, és un bon enigma i això m’agrada molt. Jo la vaig veure en un festival a França i em va impactar molt, perquè vaig rebre molta força, però també se me’n van escapar moltes coses. I a mi aquesta part em va interessar molt. Ahir va venir l’autor, Ivan Viripàiev, a Barcelona i va dir una cosa que em va agradar molt: «una obra de teatre és un objecte que tu presentes al públic». Per mi aquesta no és una obra que estigui basada en els textos de no-sé-qui, i que construeixi una narrativa estàndard al voltant d’aquestes idees, sinó que és un artefacte enigmàtic i desconcertant. Això m’agrada molt, a mi em va violentar una mica com a espectador, agredeix una mica l’espectador perquè no dona un camí acabat. És una obra que no tanca totes les pistes i això m’agradava. Jo normalment he fet un teatre més aviat amable i això em semblava molt estimulant. Aquest moment que estem vivint és tan complex i desconcertant que no podem simplement resoldre-ho, no podem tancar certeses des del teatre. Ha de ser un vehicle per viure experiències. Jo trobava estimulant la idea de tenir una obra que sigui desconcertant però que a la vegada, i per això em va captivar i per això vaig estar anys buscant on poder-la fer, és molt accessible. No és una obra que no s’entengui, no és críptica, ni demana un coneixement previ. És fàcil entrar-hi i quan ets dins dius «de què m’estan parlant!» i a mi aquesta sensació m’agrada. És estrany però ho entens. No és una estranyesa elitista, sinó que la seva virtut és ser popular. Per mi és un teatre del s XXI perquè agafa unes temàtiques d’ara i els dona un recorregut sorprenent, amb el qual pots estar d’acord o no, i ho fa amb una forma que és molt teatral, molt antiga i contemporània alhora.