François Vila parla sobre el Festival de Teatre en francès que fins a mitjans de febrer es podrà gaudir a Barcelona, Sant Cugat, Tarragona i Madrid, amb 8 espectacles i algunes conferències, col·loquis postfunció i lectures dramatitzades. Totes les obres presentades són inèdites a Espanya i comptaran amb subtítols en català o castellà, fent-les accessibles per a tothom. Vila organitza, amb Mathilde Mottier, aquest festival que arriba a la cinquena edició.
Durant la roda de premsa, has explicat que l’Institut Francès ha fet cent anys i la llibreria Jaimes, 80, i que aquest festival arriba enguany a la cinquena edició. I he pensat: ’Només cinc anys?’ Jo tinc la impressió que el Festival Oui! és una institució a Barcelona, a Catalunya!, que ja no marxeu.
Françoise Vila: La veritat és que ha costat molt, i més amb la pandèmia, però no podíem fer-lo a mitges. Si el fèiem enguany, l’havíem de fer de la millor manera possible. Sempre ho podríem fer millor, és clar, però no tenim massa pressupost. Mise en lumière (Mathilde Mettier, François Vila) n’aportem una part, però sense l’ajuda de SPEDIDAM hauria estat tot molt més difícil.
Mantenir i ampliar el Festival fins a la cinquena edició sense desvirtuar ni la professionalitat ni la qualitat no es podia aconseguir sense un bon grapat d’aliats.
Aquest és un camí que s’ha anat fent cada dia. Constantment estem pensant què podem fer, on podem anar, quina porta podem picar. És per això que agraïm la complicitat de tots els nostres amics. Enguany no podem estar a l’Institut del Teatre, com en altres ocasions. Fem alguna activitat a l’entorn de la traducció amb ells, però no hi estem físicament. I no és per res més que per la pandèmia, ells han estat molts dies tancats i ara recuperen tots els espais per fer classes i projectes que els havien quedat endarrerits. El problema que nosaltres tenim és el de trobar llocs per fer les obres, i a Barcelona és complicat.
Per això, l’obertura d’espais arreu és important perquè el Festival es mantingui.
Quan dic que l’obra Du silence a l’explosion la fem a l’Institut Français de Madrid, és perquè aquí, a Barcelona, la volíem representar a l’Institut del Teatre, perquè per aforament era l’espai adient, però no podrà ser. Pensa que nosaltres paguem la feina de representació i les dietes, la traducció i sobretitulació… La representació té un cost i si anem a una sala petita, perquè fins i tot si fem ple, no compensa. És difícil trobar llocs, aconseguir diners… Ens agradaria obrir-nos a la Sala Beckett, el Teatre Lliure o altres sales, però les seves previsions són per d’aquí a un o dos anys. És perillós, per la pandèmia, fer el festival aquest any. Però ja havíem hagut de suspendre l’any passat i si deixàvem passar aquest 2022 teníem la sensació de desenganxar-nos del tren. El públic està expectant.
Així, encara que sigui la cinquena edició, la feina per organitzar el Festival s’ha de continuar fent cada dia.
Sí, hem de trobar els recursos. Sempre estem llegint, comentant amb la Mathilde: ‘he vist això, creus que ens podrà servir? Així mantenim el cervell jove. Organitzar el Oui es un motor. I després veus tot el puzzle fet, les dates, els espais, els continguts… És molt interessant. Ara, a França, estem celebrant els 400 anys del naixement de Jean Baptiste Poquelin, Molière. I el dramaturg és una institució, i un exemple de com havia de treballar per poder tirar endavant la seva feina. ‘He de mirar de parlar amb el rei, he de fer allò, allò altre…’’. Molière va començar també picant pedra per donar a conèixer el seu teatre. Nosaltres volem presentar en aquest Festival peces que creiem que val la pena que passin la frontera. Estem molt contents que algunes obres que han passat per aquí, després han estat traduïdes al català i produïdes aquí. Hi ha hagut aquesta voluntat de Mercè Managuerra de fer La magie lente en català, text de Denis Lachaud traduït per en Joan Casas, i enguany tindrem la sort de presentar-ne la traducció durant el festival. Comencem l’apartat Edició Oui, que és una conseqüència lògica del Festival. Dijous dia 3, a les 20 h, a la Casa Elizalde, es representarà La màgia lenta, que ja s’ha pogut veure al Dau al Sec aquesta tardor. Al final de la representació es farà un col·loqui entre el públic, l’actor, Marc Garcia Coté i el psicòleg Jaume Descarrega.
Heu anant obrint portes.
Sí, i així anem fent. És qüestió de compartir, de veure quins camins es fan. I d’obrir portes mentalment, sobretot. D’interrogar-nos sobre el futur, cap a on anem, i el teatre pot ajudar en això.
A la programació del Festival, aquesta preocupació pel moment present i el que pot esdevenir el futur, està molt present.
Hi ha obres que són molt boniques, però el pressupost no arriba per portar-les. Potser són quinze actors en escena. El criteri que seguim, però, per portar una obra, més enllà de la possibilitat econòmica, és si agradarà. Ens ho preguntem. Hi ha obres que poden viatjar millor que d’altres, hi ha temàtiques que són massa locals. Ens agrada portar coses que tenen una trama universal, i cadascú pot trobar una pregunta i una resposta. ‘Ah, mira, això em fa recordar això’. És per això que ens agrada molt el Wajdi Mouawad, per exemple. La seva escriptura està inspirada des del passat, en les tragèdies dels grecs. I tanmateix, tot allò del que parla és d’avui.
Dilluns, 7 de febrer, a les 20h, es farà una trobada a l’espai Dau al Sec amb Cristina Genebat (traductora de Littoral, Incendis, Boscos, Cels), Ramon Vila (traductor d’Assedegats, Un Obús al cor), totes obres de Mouawad, Carles Batlle (autor, Institut del Teatre) i Carlota Subirós (responsable de publicacions de l’Institut del Teatre) al voltant de la traducció.
La sala Dau al Sec és un ferm col·laborador del Festival. Com han entrat la sala Trono de Tarragona o el Teatre de la Unió de Sant Cugat com a espais del Festival enguany?
A la Sala Trono van fer Bomber(s), escrita per Jean-Benoit Patricot i que va traduir i dirigir en català Jordi VIlà. L’havíem portat en la primera edició del Festival i després, es va fer en català en una coproducció de Barna- Bé i Mise en Luimère, la nostra productora.. El Jordi ens va parlar del Festival Internacional de Noves Dramatúrgies que organitza la Trono i ens va proposar que hi busquéssim un loc. Durant la conversa, vam descobrir que la Trono havia programat Bombers, la qual cosa ens va fer molt contents. I així vam lligar la col·laboració, comencem amb una obra. S’hi representarà Pédagogies de l’échec els dies 11, 12 i 13 de febrer. És l’estrena a Catalunya d’un nou text de Pierre Notte en què dos individus continuen sotmesos a les lleis del poder i de la jerarquia fins i tot després de quedar tancats en un despatx en un dia en què, aparentment, el món s’ha ensorrat.
Si a l’edició 2020 havíem fet un espectacle arribat des de Burkina Fasso a l’Institut Francès i també l’havíem repetit a Badalona per amortitzar la despesa de portar la companyia. aquest any, per reduir el cost de què suposa traslladar la parafernàlia tècnica, aquest any fem À table,chez nous, on ne parlait pas, escrita i dirigida per Hédi Tillette de Clermont-Tonnerre a Sant Cugat del Vallès en una única funció. Serà el diumenge 6, a les 19 h a la sala Clavé al Teatre de la Unió. Hi ha una comunitat francòfona important, i ens van posar en contacte amb la regidora de Cultura, Esther Madrona. Enguany comencem amb una obra, potser en el futur s’amplia la participació no només amb obres de teatre, poden ser també tallers d’escriptura, trobades amb autors i autores… Podem imaginar moltes coses!
Coincidint amb què una autora quebequesa, Sarah Berthiaume, s’està representant al Teatre Tantarantana, també heu inclòs una activitat amb aquesta sala dins la programació.
Serà dissabte, 5 de febrer, un cop acabada la funció de Nyotaimori, espines del sistema que farem un col·loqui via Zoom amb la directora. Aquí hi haurà La Maièutica, la companyia que ha posat dempeus l’espectacle. Ha estat curiosa la manera com hem arribat fins aquí. Un dia estava a la festa d’aniversari d’una amiga a Barcelona, a la platja. Allà vaig coincidir amb una actriu de La Maièutica, a qui preguntava pels seus projectes. Em va explicar que estava preparant aquest muntatge i jo vaig explicar-li que podria trobar pressupost per portar l’autora a Barcelona i fer algun col·loqui. Vaig telefonar-li, perquè la Sarah coneixia el festival a través de la seva traductora, que l’havia convidat al Festival. Tal com estan les coses a causa de la pandèmia, ella no les tenia totes respecte a poder tornar al Quebec si venia a Barcelona. De ganes, no n’hi faltaven, així que ho farem telemàticament. Ella està molt contenta de entrar així en contacte amb el públic d’aquí. Per als autors i autores, és molt complicat donar-se a conèixer i ser reconeguts.
D’aquí la importància d’un festival com l’Oui! No defalliu en la recerca de xarxes per continuar difonent el teatre actual en francès.
Sí, ens centrem en els autors contemporanis vius. Si els podem ajudar, és avui. Si m’ho permets, tornem a la celebració del naixement de Molière. No puc fer res per aquest autor que no estigui fet ja. Però per autors joves o menys joves que escriuen ara, sí. Els podem ajudar, posar-hi el focus per donar-los llum. No és per qualsevol raó que la nostra productora es diu Mise en Lumière.
Podeu repassar tota la programació del Festival Oui, que es farà fins al 12 de febrer a diferents indrets de Catalunya. El festival tindrà seus a l’Institut Francès de Barcelona, la sala Dau al Sec, el Reial Cercle Artístic de Barcelona, la Casa Elizalde, la Llibreria Jaimes, el Teatre La Unió de Sant Cugat del Vallès i la Sala Trono de Tarragona. El 17 de febrer es farà la darrera representació a l’Institut Francès de Madrid. Són gairebé tres setmanes de representacions i activitats paral·leles per capbussar-se de ple en l’escena contemporània francesa.