Actualment en gira amb Casa de Nines, Júlia Truyol ens parla del seu pas per la Kompanyia del Lliure i de la seva companyia, La Calòrica.
Ara estàs fent la gira de Casa de nines, és el primer que fas després d’acabar la teva experiència a la Kompanyia del Lliure?
Bé, de fet la Kompanyia va acabar el desembre passat però després vam fer la reposició d’El temps que estiguem junts que va ser com un pas intermedi. Ara ja he tornat al ruedo, ya me podéis contratar!
No passa gaire sovint en aquesta professió que una té feina estable durant tant de temps…
Això ha estat una experiència estranya, ha sigut un regal. Tothom hauria de tenir l’oportunitat de passar-hi. Primer per estar tranquil·la, per poder estar fent una sola cosa i no haver d’estar amb les antenes posades buscant feina tota l’estona. I a més, poder habitar un espai com el Teatre Lliure, amb tota la història que hi ha darrere. Hauria de ser una cosa obligatòria. Sortint de l’Institut s’hauria de poder passar un any en una companyia així, tenint accés a totes les coses que això comporta. De fet d’això em va sortir Casa de nines… és que d’una feina en surt una altra!
Creus que haver passat per la Kompanyia t’ha obert moltes portes?
Sí, m’ha posat en un aparador, que no vol dir que duri per sempre, però… abans em movia en un circuit més alternatiu, encara que havia fet alguna cosa petita a la Perla o al Nacional… però, en fi,m’ha visibilitzat molt més.
Suposo que també té un punt de bombolla, no?
Absolutament, amb la seva part bona i la seva dolenta. Et quedes també aïllada de moltes coses i també hi ha una absorció de temps i d’energia que es queda allà, però fas família i en fas casa teva. Jo també m’ho prenc així, m’agrada fer-m’ho meu.
No sé si es pot comparar formar part de La Calòrica, una companyia en la qual també estàs implicada en la gestió i producció, que estar en una companyia com la del Lliure en la que només fas d’actriu.
Fer només d’actriu és un luxe però no sé si voldria que fos així tota la vida perquè a mi m’agrada també saber més coses, entenc el teatre d’una manera més tridimensional. A vegades ens ha tocat tocar totes les tecles per la situació i alguns li hem agafat gust. Al principi del Lliure, quan fèiem Revolta de Bruixes, el Martel em deia: deixa de fer de regidora o de productora i estigues pel que et toca. Allà em vaig adonar que en un engranatge tan gran hi ha algú que s’encarrega de cada cosa, i a cadascú li toca la seva parcel·la. Això em va costar una mica al principi…!
Amb La Calòrica, que ja porteu un recorregut bastant llarg, què us va unir?
Doncs l’Institut del Teatre i una mica la casualitat. Aleshores es feia una cosa que es deia Taller Integrat on s’unia gent de diferents disciplines i havies de fer un projecte que t’havien d’acceptar. Et donaven 1500 euros i amb això t’ho havies de fer. Érem un grup una mica de rezagaos, no érem amics d’abans; bé jo al Joan Yago el coneixia de tota la vida, de Mallorca, però no érem tots amics sinó que anàvem a treballar.
I ara això ha canviat?
Ara som amics però en el punt en què estem tenim molt clar que som socis que fem feina junts. Fem el vermut i celebrem aniversaris, però som una empresa.
I ara precisament amb el Lliure sota la direcció del Juan Carlos Martel recupereu el vostre primer espectacle
Sí, va ser una decisió molt ràpida. Nosaltres volíem tenir continuïtat a la Beckett, ja que havien apostat per nosaltres com a companyia resident i volíem celebrar el nostre desè aniversari remuntant la Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I amb més condicions que els 1500 euros amb què la vam muntar la primera vegada. Com que al final no va poder ser, vam anar a parlar amb el Martel i va sortir aquest forat per fer-ho al Lliure, va ser màgic, aquestes coses no passen!
Amb La Calòrica fa un any que viviu un moment espectacular
Realment sí. Quan estàs a dins a vegades curres tant que al final no ho gaudeixes. Hem rebut molts premis i coses meravelloses però jo no sé si he tingut el temps d’assumir-ho. Des de Fairfly, Els Ocells i ara la Feísima… a veure què passa. Després d’això ja torno a la realitat, però alguna cosa sortirà!
I el teu ideal de compaginació entre companyia i carrera personal com seria?
Doncs no m’ho havia plantejat mai però m’agradaria poder estrenar un projecte nou amb La Calòrica cada temporada i mitja perquè així també hi ha temps de respirar-ho, i part d’això anar fent teatre, perquè no sé què faria sense fer-ne. Ara m’ha picat també la cosa de l’audiovisual. Jo sóc molt cinèfila però fins ara no m’hi havia posat, crec que perquè no m’atrevia, però ara tinc ganes de formar-me i d’aprendre. Estic fent un petit paper a Com si fos ahir que està sent un bon training. I fer cine algun dia, no sé si se’m dóna bé o si m’agradaria, però voldria provar-ho.