L’ombra d’en Peter Pan és un espectacle d’ aventures i dansa per a tota la família, basat en el personatge de Peter Pan, el concepte de la seva ombra i l’inici de l’enemistat amb el capità James Garfi al País de Mai Més. Ara es pot veure al Teatre Borràs fins diumenge, abans ha passat per la sala Barts i el Teatre Condal. La productora Som-hi dansa, amb Laura Olivella al capdavant, ha fet possible aquest espectacle de dansa que, amb una banda sonora original i l’ajuda de projeccions audiovisuals, trasllada al públic familiar la personal visió de la directora respecte al personatge creat per J.M. Barrie.
Per què parleu d’aquest muntatge com una preqüela de la història de Peter Pan?
Perque ens parla del que passa abans que en Garfi perdi la mà. i perquè en Peter Pan no vol tornar a la Terra i es vol quedar per sempre al país de Mai Més. Tot això ho contextualitzem a través de la seva ombra, que representa que és el seu passat, i una miqueta, la seva mare. El que també simbolitzaria la Wendy de la Terra.
Per què has volgut destacar aquesta perspectiva femenina?
Soc molt fan de l’obra del J. M. Barrie i del conte de Peter Pan, i vam intentar aproximar-nos al personatge fent la lectura de per què en Peter Pan ha de ser un nen. Sempre es diu que tothom té un Peter Pan a dins. La història escrita fa cent anys, la protagonitza un nen i la Wendy és la que explica les històries. I em feia ràbia, allò de què la nena havia d’assumir el paper de mare, de cuidar dels germans… El Peter és qui vola i la Wendy la que el fa aterrar. Intentàvem donar una visió més feminista de tot això. Vaig estar llegint molt el que havia escrit l’autor abans que el Peter fos en Peter Pan i conegués la Wendy. I vaig trobar la meva pròpia versió intentant buscar aquesta mirada.
I la veritat és que em va resultar fàcil perquè, si t’ho mires bé, l’ombra és femenina, i per a en Peter Pan, significa la seva mare i el seu passat.
Li dones una altra funció al personatge de la Wendy?
Bé, la Wendy té la funció que té perquè la història està escrita quan està escrita. No hi havia mirada feminista i les nenes, el 1904, eren qui s’havien de fer càrrec de la família. A L’ombra d’en Peter Pan el que fem és reflexionar al respecte. Això no ho canviem, perquè la història original és així. Sí que ho havia pensat: ‘puc canviar-la?’ Però les històries van així. A la Caputxeta la protagonista és una noia, però en Peter és el protagonista de Peter Pan, el noi que no volia créixer. Així i tot, ens permetem fer una reflexió d’això que passava fa cent quinze anys. Que fort que no continuï passant. Quina sort entre cometes, tot i que a l’espectacle expliquem que si l’obra fos escrita ara, els Nens Perduts no serien només nens, sinó nens i nenes. Ara encara falta igualtat, així i tot, no estem en la mateixa situació. Hi ha fins i tot un moment en què el narrador diu: “deixarem la batalla de la igualtat de sexes per a un altre moment”. Malgrat tot, es verbalitza que avui en dia, a la nostra societat, els nens i les nenes juguen per igual.
Tot plegat s’ha posat en escena amb música, dansa -per descomptat- i projeccions.
Quedi dit per endavant que aquest és un espectacle de dansa. La productora Som-hi dansa té experiència en la creació de musicals, però a mi em venia molt de gust, ja que tenim una escola de dansa, fer un espectacle en què els protagonistes fossin els ballarins i ballarines. Això aquí a Espanya no existeix. però als Estats Units sí que hi ha el ‘musical de dansa’, el dance musical. en què els protagonistes són els ballarins i la història passa a través d’ells. Aquí la dansa que tenim és més aviat conceptual o es munten espectacles de petit format. Encara i així, amb 12 ballarins que siguin protagonistes, és ben estrany, perquè la dansa, desenganyem-nos no ven tant.
Les projeccions ajuden molt. El que passa amb les companyies de dansa és que a la que poses una escenografia ja no tens espai per poder ballar. Les projeccions han anat molt bé: són una escenografia plana. Tens tot l’escenari, tota la caixa escènica per moure’t i a darrera, l’escenografia projectada, Les projeccions són precioses i l banda sonora està especialment composada per en Bernat Hernández i Pau Doz per a la ocasió.
Hi ha un narrador ben especial.
És un actor que parla amb el públic. Tot plegat, projeccions, explicacions, música, ajuden a contextualitzar l’obra. Els que són menys fans de la dansa, o els espectadors més petits, a qui podria costar una mica més, puguin entendre la història perfectament. Si no hi hagués narrador, s’entendria perfectament l’obra, però és ell qui justament fa les reflexions de les quals parlava al principi: flash-backs, reflexions al voltant del que està passant. L’ombra que s’escapa, el Peter que la busca i coneix la Wendy… S’entén tot, però el narrador et permet fer reflexionar al públic i veure l’escena des d’una altra perspectiva. La dansa és protagonista però també és un espectacle molt teatral. La gent es queda amb el missatge i els moviments dels ballarins.
Es dona protagonisme a la dansa, un fet que no és habitual a la nostra escena.
A través de la dansa anem narrant totes les aventures de la història de en Peter Pan, que van explicant els ballarins. En un musical, els ballarins estarien acompanyant l’escena cantada, aquí en són els protagonistes.
Els ballarins són alumnes de l’escola ‘Som-hi dansa’?
És el primer espectacle de la productora en què tots els intèrprets han passat per l’escola. Ara hem fet una versió reduïda per anar de gira i entre quatre i cinc ballarins són alumnes que aquest any acaben la promoció. Una mica ens hem vist en l’obligació de donar feina a la gent. Perquè n’hi ha tants que s’estan formant i després es troben amb dificultats per debutar professionalment. Com a productora, més que fer diners o dedicar-nos plenament a crear espectacles, ens sentim en el deure moral d’ajudar els ballarins que formem, perquè no es quedin a casa un cop han acabat la formació. La meitat de la companyia està formada pels professors de l’escola, i als quatre o cinc alumnes que enguany acaben els cursos, els donem una empenta. Així acaben de tenir el que fa falta per ser un professional. Tenen molt nivell, però per culpa de la poca feina que hi ha, potser no ho podrien mostrar.