Mar Monegal és dramaturga, directora i infermera. Ara, torna a la Sala Àtrium amb Monopoli, la segona obra d’una trilogia generacional que va començar amb l’exitosa Ramon.
Dius que el teu cas és una mica peculiar dins el món de la direcció i la dramatúrgia, que hi vas entrant i sortint
Sí, jo sóc una persona que té moltes inquietuds diverses i això m’ha turmentat a vegades perquè sembla o que no tinguis res clar o que vagis picotejant una mica d’aquí i d’allà. M’interessa molt tot el tema de la salut i vaig decidir fer infermeria per poder-ho combinar amb totes les altres coses que m’interessen com són la literatura, l’escriptura, el teatre… Sempre he estat dividida entre ciències i lletres. Vaig estar deu anys treballant a urgències i a la sala de parts de l’Hospital del Mar però sempre ho compaginava amb el teatre.
I com vas decidir agafar rumb cap al teatre?
Jo sempre havia fet teatre amateur a Gràcia, tanmateix cap al 2002 me’n vaig anar a Itàlia i una mica per casualitat em van agafar com a actriu per fer una representació d’Antígona en un antic hospital. Allà vaig pensar: m’agrada ser infermera però això em flipa! I en tornar em vaig apuntar a Eòlia. Vaig començar a estudiar-hi com a actriu, però a l’últim curs em vaig adonar que el que m’agradava era la creació. A mi m’agrada molt estar en tot el procés d’experimentar, el treball emocional… i la part que més m’interessa del teatre és jugar amb els actors. Per això dono classes, faig de coach a actors… Per mi l’escriptura és un prerequisit per després poder anar a la sala d’assaig, jugar i obrir possibilitats.
T’agrada tant estar en sales de part tant d’espectacles com de persones!
Sí, ja que a la vida no pots experimentar-ho tot, amb el teatre pots provar-ho, per això de vegades als actors els porto diverses opcions, per veure què funciona més.
Aleshores, no arribes amb el text tancat a la sala d’assaig?
Sí, aparentment tancat, però després canvio coses. No m’agrada no saber què estic fent. M’agrada que la cosa camini i que als actors els agradi i hi creguin. Així, començar des d’un punt de partida que ens sembli bo, poder fer-lo créixer sabent ja cap a on anem.
Ara t’agrada estar a la sala d’assaig dirigint, així i tot en queda alguna cosa de la Mar infermera?
Sí, jo em sento infermera i no descarto tornar-hi tal com està la situació. Per mi és molt important fer la feina de manera apassionada, no puc treballar si no sento passió per allò que estic fent per això penso que és molt important quan estàs cremat, parar i fer una altra cosa que m’agradi. La infermeria no la vaig deixar perquè estigués cansada, de fet és una professió que m’agrada molt perquè et connecta amb la realitat i la trobo a faltar. Perquè la ficció està molt bé, però la trinxera de l’hospital, les històries reals i tenir la sensació de ser útil, per mi és important. Amb el teatre tinc aquesta contradicció: a mi m’agrada molt, però no sé fins a quin punt és útil a la societat.
Suposo que amb la infermeria canvies coses de manera immediata, això no obstant fa la impressió que les teves obres també tenen la intenció de canviar alguna cosa en l’espectador, no?
Sí, per exemple la primera obra que vaig fer va ser Oxigen, que parlava de com afecten en una parella la maternitat i la paternitat. Ho vaig escriure perquè en el seu moment jo ho tenia molt idealitzat i de cop t’adones de com això pot despistar i distanciar la parella en molts sentits. Vaig tenir la necessitat d’explicar aquesta part que ningú m’havia explicat a mi, per naturalitzar-ho i donar-li llum a un tema que en aquell moment era molt tabú. Alguna gent em va comentar després de l’obra que s’havien adonat que aquest problema no era només seu i això és el que vull perquè m’agrada poder fer espectacles i que passin coses. M’agrada molt que el teatre sigui el preàmbul d’una bona conversa, que després la gent pugui anar a parlar i faci connexions amb la seva pròpia vida, que del particular es pugui anar a l’universal.
En realitat estàs parlant de temes que són bastant universals: a Monopoli parles de la precarietat de l’habitatge, en altres obres has parlat de la maternitat o de la malaltia…
Els meus textos son generacionals, parlen del que conec i de la llibertat.
A Monopoli estàs tota l’estona entre el drama i la comèdia, buscant el punt mig
Sí, m’agrada aquest llenguatge. Jo no sóc una persona còmica parlant, però la meva escriptura tendeix a la comèdia. M’agrada parlar de temes que toquen però no subratllant-ho sinó buscant contrastos en tot.
Monopoli neix d’un text que va guanyar del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta
Sí, va ser un encàrrec. Temporada Alta agafa 8 persones que hagin estrenat durant aquella temporada i els demana un text. Havia de fer una obra per 2 personatges, de màxim 40 minuts i que els canviés la vida. Em va costar perquè normalment quan escric no penso en paraules sinó en energia, penso en l’espectacle. I en aquest cas com que se’n feia una lectura dramatitzada havia d’estar tot activat pel diàleg. Llavors vaig agafar la idea d’escriure una obra de teatre a partir del joc del Monopoly, que ja la tenia apuntada de feia temps a una llibreta on hi escric idees, i el fet que se m’acabava el contracte de lloguer i m’havia de mudar; just sortíem del confinament i em vaig sentir com una fitxa del joc, no estava triant jo de moure’m sinó que m’hi obligaven. Jo en aquell moment no em volia canviar i com que m’agrada escriure sobre el que estic vivint i el que m’està vibrant en aquell moment, va sorgir Monopoli.
La darrera obra que vas escriure, Ramon, t’ha portat molts premis i reconeixements, això ha canviat alguna cosa?
En quan obertura de portes i possibilitats sí. Ramon i Monopoli estan fetes des de el no res. Les cadires de l’obra són de casa meva, el Monopoly és el de la meva filla i jo de moment no cobro per fer això. Ha canviat una mica en què m’ha estat més fàcil trobar sala, la crítica ha vingut abans… però a nivell d’ajudes i això no.
D’on va sorgir Ramon?
Jo vaig conèixer el Francesc Ferrer fent Oxigen i ens vam fer molt amics. Sempre dèiem que havíem de tornar a treballar junts però jo estava per altres històries, estic molt ficada en la docència i dirigeixo el Planter, que és l’escola de nens i joves d’Eòlia, que té més de 300 alumnes, i allà ja canalitzo la part de dramaturga i directora. Però el Francesc va tenir un parón, em va demanar que li escrivís un monòleg i com que me l’estimo molt li vaig dir que sí. Feia 2 anys que s’havia mort el meu tiet Ramon per un aneurisme cerebral i a mi m’interessa molt el tema del cervell, també havia tingut un avortament feia poc, una altra mudança… i tenia ganes de parlar de la pèrdua i de la memòria. També estava a punt de fer els 40, en tenia 38 i pensava és una edat en que tens molts records i també uns quants anys de projecció, estàs molt al mig. Vam estar parlant amb el Francesc de què ens interessava, de quins temes volíem parlar… Al Ramon li passa que se separa de la seva parella perquè un vol tenir fills i l’altre no i ell torna a viure a casa els seus pares. L’habitació d’adolescent era un bon punt de partida per parlar de tot això. Va anar molt bé, ho vam estrenar aquí a l’Àtrium i ara ho farem uns quants dilluns al Poliorama i encara anem fent bolos!
En aquesta llibreta que tens a casa amb idees n’hi ha algun que parli de la infermeria?
No, però el tema de la sanitat sempre hi és a les meves obres, així com Itàlia, i que tots els meus espectacles tenen un títol d’una sola paraula. La meva parella també em diu que hauria d’escriure sobre això, però ja arribarà!
Tens alguna altra idea per la teva propera obra?
Ramon i Monopoli formen part d’una trilogia generacional i tinc un tercer espectacle que parlarà de la salut mental.