Marc Chornet està fent doblet a la Sala Atrium, on acaba de presentar ‘La màquina Hamlet’ i ‘Coral romput’, en cartell durant l’abril. Parlem amb aquest creador sobre les dues peces que ha dirigit, la seva companyia, el pas per l’escenari Brossa i el sector teatral català.
El 2013 vas participar en la creació de la companyia Projecte ingenu, que definiu com a un espai de ‘Slowtheatre’, explica’m de què es tracta.
És un concepte que vam descobrir gràcies a Sandy Fitzgerald, expert en gestió cultural d’equipaments d’àmbit europeu. El concepte ’Slowtheatre’ suposava assumir que la creació necessita un tempo i si ens circumscrivíem als sistemes de producció segons es subvencionen, no teníem temps per desenvolupar una mirada, un llenguatge escènic i poètic propis. Està relacionat amb la filosofia ’slow movement’, que parla de baixar el tempo del món, de consum de proximitat, que allò humà tingui dimensions humanes. El concepte d’ésser humà com a matèria primera ens motivava molt. Entendre què vol dir, quins són els seus límits. En això ens va ajudar molt Shakespeare, que hi reflexiona molt, i l’slow movement’. Al principi, era una actitud de la sala d’assaig. Vam estrenar Hamlet a la sala Atrium el 2014 després de quatre mesos assajant sense cobrar res. Això ja marcava un compromís molt ferm de la gent que estava allà.
Va ser el temps que vau trobar necessari per preparar l’espectacle?
Com no hi havia diners, no ens venia d’un mes o dos, però també anava associat a una mirada sobre el món. El teatre no pot servir només per omplir una sala i distreure’ns. Amb Hamlet vam fer una activitat de teatre comunitari a Tarragona. Assajàvem amb un grup d’adolescents les escenes que havíem treballat prèviament nosaltres i quan vam fer bolos allà, els vam incloure en dues escenes. Va ser magnífic. Vam adonar-nos que hi ha un món institucionalitzat amb el que hem de dialogar inevitablement, però que fora d’ell, el teatre també té sentit. Amb el temps, vam trobar vies perquè aquest ‘Slowtheatre’ penetrés en l’estètica de les peces. I poc a poc, es van traduir cada cop més en una experiència contemplativa i a la vegada, més bella. No era només presenciar una història, treballàvem el concepte de quadre vivent. I com l’espectador davant d’això s’havia de posicionar en un lloc més relaxat. Baixar la respiració per passar a interactuar molt més.
Com es reflecteix aquest concepte en els espectacles?
El primer muntatge amb aquest llenguatge és Vaig ser Pròsper. Anàvem a fer La tempesta i vam sentir la necessitat de treure-li el text. Un Shakespeare sense paraules. Qui coneixia el text, entenia perquè ho fèiem i qui no la coneixia, es trobava amb una peça de teatre visual i sonor amb què empatitzava. Allà vam començar a treballar la idea de quadre vivent, de ‘multifocus’, generar diferents punts d’atenció en paral·lel, que l’espectador estigui obligat a prendre decisions constants i faci el seu propi muntatge. Després vam fer Infaust, on aplicàvem aquesta idea a l’univers del so, molts diàlegs pronunciant-se alhora. A La dona pantera, a partir de textos de Josep Palau i Fabre, hi havia dues pantalles i dues càmeres en directe. El públic havia de triar entre una de les dues pantalles i l’acció. En cada espectacle l’escultura en moviment ha pres diferents formes.
Això demana una implicació més activa del públic.
Per a mi, és fonamental. Necessita un compromís major per part de l’espectador, n’hi ha que no tenen l’impuls de jugar la partida que demanes i per tant, converteixes la teva proposta en alguna cosa que no és tan majoritària. Jo no ho he decidit, m’hi he trobat i he sentit que el camí és aquest.
A banda de la creació d’espectacles, també heu apostat per acostar les arts escèniques a la comunitat, amb quin objectiu?
Sempre ens han agradat les activitats no estrictament teatrals. Vam crear el projecte RurArt, era preciós. Vam estar a Cornudella de Montsant treballant amb un grup d’adolescents i el vam barrejar amb els seus avis per reflexionar sobre present i futur vinculat al pantà de Siurana. L’art és una dimensió vivencial, alguna cosa que tothom hauria de desenvolupar. Aquests espais de creativitat, de ritualisme, fins i tot d’espiritualitat, que necessitem, els acaben ocupant el món de l’oci, les sèries, el soroll. Quan pares, arribes a llocs molt satisfactoris a nivell vital. Sempre hi hem perdut diners i energies fent això, però hem sentit que ho necessitàvem. L’any passat vam tirar endavant el festival Escena Germinal al Camp de Tarragona. Vam fer un seguit d’entrevistes a través del Col·lectiu de Dones d’Alcover i vam organitzar una passejada pel poble, mentre el públic anava sentint les vivències d’unes dones de 80 i 90 anys. No té gaire sentit arribar a un lloc i dir ‘ara us farem teatre contemporani i n’aprendreu’. El que té sentit és viure-ho conjuntament.
El 2019 assumeixes la direcció de l’Escenari Brossa i el 2021, la codirecció artística del Centre de les Arts Lliures. Com valores el teu pas per aquest espai?
Per a mi, era molt important humanitzar el tracte amb l’artista. Vaig convèncer els gestors de l’espai d’oferir un tracte igualitari a tothom, vam estabilitzar les condicions de les companyies al 60% de taquilla. Això va generar un espai de confiança, vam aconseguit que el sector veiés l’Escenari Brossa com a una possibilitat. Vaig voler assumir el rol d’Hermann Bonnín dins de la història de les arts escèniques de la ciutat. La seva figura, quan era director de l’Institut del Teatre, va ser clau. La creació del teatre Lliure, Comediants, Els Joglars, no s’entenen sense l’Institut del Teatre pagant sous de professors a Joan Font, Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, perquè poguessin menjar mentre engegaven els seus projectes. Bonnín va contribuir a la creació del teatre independent català, que ha acabat sent el model de teatre institucional. I quan va fundar l’Espai Brossa, ho va seguir fent, va donar la primera oportunitat a Els Pirates i a mi mateix. També vaig posar el focus en dramaturgs amb una proposta poètica en la pròpia escriptura, com Albert Mestres o Queralt Riera. Tot això va donar una visió de confiança en la meva persona i els responsables de la Fundació (Joan Brossa) em van demanar de continuar.
Estem parlant de l’any 2021.
La Fundació va començar el desembre de 2021 i la filosofia de l’equipament va canviar. Vam tenir oportunitats econòmiques i per a mi, era prioritari el suport a la creació. Vam engegar la línia de convocatòries obertes. Amb el poc temps que vaig estar a l’equipament, va passar de ser un espai amb certa fama de maltractar les companyies a ser el que tenia la convocatòria oberta més quantiosa de Catalunya. Per a mi és important haver-ho deixat com a llegat. Crec que les institucions culturals tendeixen a tancar-se en elles mateixes, les estructures s’acaben menjant l’activitat. En aquell moment, hi va haver l’oportunitat d’assentar unes bases que protegissin l’activitat i la vam aprofitar.
Vas deixar la direcció el 2023. Quins van ser els motius?
La primavera de 2023 vaig sentir que estava esgotat, no em trobava amb energia, sentia que havia tancat una etapa i que ja no estava en el lloc on em tocava.
Des d’aquest equipament vau fer una aposta per combatre la precarització del sector artístic. El darrer informe AISGE revela dades com que el 77% dels artistes ingressa menys de 12.000 euros l’any. Com creus que es pot abordar aquest problema?
Tenim un model cultural que és herència del pujolisme. Tots els equipaments estan dissenyats per fer veure que som un país i que tenim estrelles de Hollywood. El TNC, el Lliure, el teatre Grec necessita cares com Julio Manrique, Pere Arquillué o Emma Vilarasau. Ens hem inventat un star-system fals per alimentar un sector teatral fals per nodrir-nos d’un públic que és percentualment molt baix, però molt rendible perquè hi va molt. Els grans teatres van al públic que ja està fidelitzat, és molt més fàcil atacar aquest públic, que no pas un públic que no està habituat. Com es fa? No en tinc ni idea. Jo veig que hi ha altre models, com el flamenc, que dona molt suport a les companyies i acaben sent grans emblemes nacionals perquè s’internacionalitzen. Estic parlant de Jan Lauwers i Needcompany, Jan Fabre, Peeping Tom. Els ajuts més bèsties aquí són de 400.000 euros, mentre que Peeping Tom treballa amb pressupostos de milions d’euros només d’ajuts públics. És una qüestió d’aposta. Som un país petit amb un públic molt reduït i el que fem només és per autoconsum.
A què et refereixes?
Fem productes per agradar-nos a nosaltres mateixos, no per agradar algú de l’Hospitalet o de Cornellà. Això provoca un provincianisme progressiu. Tu compares el teatre de text dels anys 80 amb el que s’està escrivint ara i, salvant grans excepcions, és molt més costumista. Els inicis de Benet i Jornet són més arriscats que el final. A mida que ens anem omplint de teatre català i de nova escriptura, també ens anem aburgesant. Mentrestant, a Madrid, amb totes les seves contradiccions, com són l’epicentre d’un univers castellanoparlant immens, s’hi desenvolupen tot tipus de línies de recerca i de treball. Els pressupostos de la Generalitat que no s’han aprovat, dedicaven un import rècord a la cultura i no arribava ni al 2%. L’espai que ocupa la cultura, en un sentit ampli, és molt més. Cada dia escoltem música, consumim audiovisual, llegim llibres, cada setmana algú va al teatre. I tot l’espai que no ocupem nosaltres des d’aquí, l’ocupa Netflix, per exemple.
Acabes d’estrenar La màquina Hamlet, de Heiner Müller. Has comentar que és el text que Shakespeare hauria escrit si hagués viscut 450 anys. M’ho expliques?
És el gran exemple de teatre postdramàtic. Hi ha una dissolució de la història, de l’individu i de la situació dramàtica. Això dona una total llibertat a la direcció que s’hi enfronta i ho fa altament estimulant. L’autor et proposa, però no et dona respostes. Shakespeare va escriure Hamlet, el primer home contemporani, el primer personatge escrit des d’allò humà. Amb les neures, les dificultats, les pors, els dubtes. Avui, la situació no és la mateixa. L’ansietat està l’ordre del dia, el sentit de la vida, l’absurditat dels mitjans de comunicació, si Hamlet hagués arribat als nostres dies amb tota la seva foscor i els seus dubtes existencials s’hagués confrontat amb tot això. També hi ha una cosa molt bonica, que té a veure amb el compromís polític de Müller, Hamlet era un príncep. Ara tots som Hamlet, tots tenim por a la mort, ansietat, dubtes, estem malalts, hem d’anar al psicòleg. Tot allò que abans pertanyia només a una elit, ara ens passa a molts. Som el primer món i ens podem permetre problemes de rics.
Tot i així, l’obra està escrita fa més de 40 anys.
És de 1979. Müller vivia a la RDA i va passar sense pena ni glòria fins que l’envien a l’exili, allà coneix Robert Wilson, que fa una versió de l’obra i li dona una certa fama internacional. Müller hereta el teatre èpic de Bertolt Brecht on el conflicte és objectiu, però amb el desencís de la RDA i del comunisme en versió europea, el drama torna al subjectiu. El conflicte polític, que en Brecht estava col·lectivitzat, en Müller torna cap a l’individu. S’inaugura una idea que amb ell és molt clara; allò íntim és polític. El nostre comportament cívic és tremendament polític. Per això el feminisme ataca la quotidianitat, la possibilitat de transformació passa per aquí.
Com us heu aproximat a l’obra?
En el text ressona Shakespeare, que coneixem i estimem molt. També hi ha una nostàlgia, un desencís. De l’explosió de les ideologies, com el maig del 68, la Transició, nosaltres n’hem heretat el final. És la mort de la ideologia. Hamlet busca la manera des d’on mirar el món i no la troba. Opera com a forma de denúncia. No ens podem enfrontat al món des d’aquí. El text és tan poètic que calia col·locar-lo en una irrealitat. Durant els assajos vam fer improvisacions i les vam acabar sintetitzant en una situació on sempre tornen Hamlet i Ofèlia, un llit on hi ha hagut una història d’amor i de sexe, des d’on es projecta tot i on tot torna. La peça de Robert Wilson és molt críptica, però tenia un element molt interessant, la consciència de què tots els personatges estan col·lectivitzats. No parla Hamlet, sinó Hamlets i Ofèlies. Ha sigut un procés molt xulo, molt ric. Diria que potser ha estat el text més difícil i el procés més fàcil.
L’autor atorga a Ofèlia un empoderament que Shakespeare no va donar mai als seus personatges femenins. Müller es va avançar al seu temps.
No té sentit parlar de feminisme en Müller, però està clar que prefigura molt clarament la visió del món que ara mateix està imperant. De fet, havíem de ser curosos perquè no semblés que estàvem plantejant una guerra d’homes contra dones. En aquesta Ofèlia hi és ella, però també tota la classe treballadora, l’esperit de l’oprimit que es rebel·la.
A Ingenu sempre jugueu amb l’element audiovisual i aquí introduïu l’ús d’auriculars en el públic. Volíeu potenciar l’experiència sensorial?
Els auriculars modifiquem la percepció del teatre tal i com estem acostumats, s’individualitza l’experiència. I genera un espai de relaxació, la música arriba més directa i això és necessari perquè no hi hagi un judici racional del que estàs veient. Era important crear un espai de molta confortabilitat, et col·loca en un lloc diferent i l’experiència per a l’espectador és més íntima.
El 2 d’abril es va estrenar Coral romput, a partir del poema de Vicent Andrés Estellés. Com sorgeix el projecte?
Amb la Marina Alegre volíem fer alguna cosa junts i ella va proposar Coral romput. És un poema que forma part dels meus records de joventut. Ho vam anar deixant fins que ens vam adonar que el 2024 és l’any Estellés i vam decidir tirar-ho endavant. Penso que és el gran poeta dels Països Catalans. És incommensurable, aconsegueix una oralitat d’una vida que no trobo en altres poetes. Té la capacitat de barrejar allò més putrefacte amb allò més mortuori, amb allò més sexual i eròtic. Tot això és molt mediterrani, parla molt de nosaltres. I aquesta veu tan masculina encarnada en una noia de vint i pocs anys crec que el reclama com a clàssic. La Marina ha assumit el repte i és molt fort el que fa, t’atrapa i et deixes portar on vulgui. És un treball d’actriu, molt íntim, petit, de paraula. És un repte que és una part de mi. Aquest món l’he estimat molt.
Quin món?
El món d’aquests poetes que es van deixar la pell per protegir el català culte en un moment molt complicat, Espriu, Palau i Fabre. És gràcies a ells que existeix el català culte avui. Hi ha una necessitat de reivindicar-ho perquè no caiguem en errors. Que no salvéssim els mobles en un moment terrible i ara se’ns en vagin per descuits molt més senzills. Per a mi és present, no nostàlgia. Estellés està dins d’aquest paisatge dels que es van deixar la pell per donar-nos una visió possible de la nostra realitat. I Coral romput és perfecte, és una mena d’índex, surten totes les neures del poeta i referències directes a d’altres poemes. Si no coneixes Estellés, has de venir.