Marc Sambola 

Compositor, director musical, guitarrista

Recordareu La Barni Teatre per Ojos Verdes o per Le llaman copla, ara salten al gran format amb La filla del mar al Teatre Condal mantenint la màgia i l’artesania del petit format. Parlem amb un dels membres de la companyia, el compositor Marc Sambola.

 

Compositor, director musical, intèrpret… a La filla del mar fas tots els papers de l’auca?

Normalment a mi sempre m’ha agradat més escriure que estar sobre l’escenari. De fet feia anys que deia: a mi m’agrada estar en un fosso o en un espai més recollidet… Però amb La filla del mar, a mesura que anava evolucionant la proposta, amb el Marc Vilavella, el director, anàvem veient que tenia molt sentit que jo estigués a l’escenari com un actor més i que tinguéssim actors que toquéssin instruments. 

I com ha anat?

M’ho passo bé. Jo vaig començar fent teatre amb el Vilavella al Sotacabina Teatre, als Lluïsos de Gràcia, però era molt dolent actuant, i sempre dic que va anar bé a la professió que ho deixés. M’agradava molt la música i vaig començar a fer música per teatre i ara fer teatre musical és perfecte.

I d’on surt el projecte de fer La filla del mar?

Vam acabar l’últim any d’Ojos verdes, el 2014, i vam incorporar la Gracia Fermández a la companyia, aleshores vam començar a fer recerca de material i a buscar una etiqueta amb la qual estiguéssim còmodes com a companyia. Hem fet copla, cançó d’autor americà, coses de creació… i ara buscàvem material autòcton, que pot voler dir moltes coses. Vam estar llegint diversos autors clàssics espanyols i catalans, i tots tres després de les lectures vam coincidir que ens agradava La filla del mar per l’actualitat de l’obra. Parla de la gent que arribava tant al 1900, quan va ser escrita, com ara, i això ens lligava amb l’actualitat. El punt que ens grinyolava era la relació amorosa tan tòxica que hi apareix, però ens va semblar interessant entrar en aquest debat. Són els dos pilars de La filla del mar: l’actualitat de la persona que se sent constantment rebutjada, sempre tractada com a diferent i aquestes relacions amoroses possessives. És interessant perquè estan venint escolars a veure l’obra i algunes mestres ens diuen que genera molt debat i això ens agrada molt. El teatre pot ser pamfletari però també pots deixar l’espai perquè la gent pensi i revisar els clàssics vol dir això. 

És un espectacle que s’ha anat creant a poc a poc

Vam començar al 2014 fent un workshop, vam anar-hi treballant intermitentment i al 2019 vam presentar, ja amb el cast original, un primer treball als Lluïsos d’Horta, per poder convidar gent. Això és una cosa que passa al teatre: que és molt difícil que si no has sortit a la tele o si no ets aquella persona que està treballant sempre, presentis una proposta i la vegin interessant simplement pel dossier o l’equip. Llavors et demanen que volen veure alguna cosa. És clar, això és molt complicat en teatre: vol dir assajar, pagar la gent que ho fa… però ho vam fer perquè era l’única manera i aquesta vegada va sortir bé.

Va ser una aposta de companyia?

Sí; nosaltres teníem una idea de màxims i una de mínims. La de mínims era anar a un teatre a taquilla, preguntar a l’equip si hi estava disposat i de producció res de res: una cinta a terra com quan ho vam fer als Lluïsos d’Horta… però quan Focus i el Grec hi van entrar es va obrir un món. Jo crec que l’essència està intacta però hi ha tota la magnitud de la factura que té l’escenografia, el vestuari, les llums…. tot i així, realment penso que podríem anar de bolo sense res, marcant l’espai amb una cinta a terra i ja està.

La posada en escena desprèn una senzillesa que no és tan habitual en el gran format, seria una mica com portar el petit format al gran format?

És com fer créixer un projecte en què l’essència està en el treball dels actors. Amb La filla del mar vam fer molt treball de cos, vam treballar els eneagrames dels personatges, vam fer sessions per treballar molt les relacions entre ells i també vam fer recerca de la combinació de llenguatges. Evidentment el teatre musical ja combina llenguatges però volíem anar una mica més enllà; per exemple, s’ha fet un treball de moviment amb la Teresa Valenzuela que els dona molta llibertat però alhora estan tots molt connectats. 

Això també és una cosa que es percep des del públic, que tot l’equip està amb una mateixa energia, hi ha una sensació de companyia, encara que només dos dels intèrprets sou de La Barni. Com s’aconsegueix això?

Crec que té a veure amb que estem a dins i fora. No volem tractar la gent com no ens agradaria que ens tractessin. Des del primer moment seiem, parlem, expliquem com estem… deixem molt espai a cadascú perquè s’ensenyi, tal i com està anímicament o que mostri totes les coses que pot aportar dins l’espectacle. Hi ha molta llibertat per crear o per aportar. El Marc Vilavella amb això té molta saviesa, jo potser sóc una mica més borde, però el Vilavella té una cura especial per la gent. Quan vam acabar la temporada i vam començar els assajos per la gira, cadascú de nosaltres 3, vam trobar un espai per quedar amb cadascú per separat de la companyia, per intentar cuidar-ho. Egoistament són la matèria prima, sense ells l’espectacle no caminaria per enlloc i necessitem que estiguin a gust i que estiguin còmodes. Per exemple, ahir va venir tota la companyia a casa meva a veure un musical, hi ha dies que l’Arnau Puig ens porta carxofes del seu hort, fem els kundalinis de la Mariona Castillo o escalfaments vocals conjunts… Treballem molt junts, tot i que la companyia som tres, generem companyia en cada projecte. O ho intentem.

En aquest cas que ha estat una producció que no era vostra, com us ha afectat?

Nosaltres com a Barni teníem molt clar que volíem blindar la companyia, a les negociacions hi volíem anar en bloc i des d’un primer moment el tracte directe no ha estat individualment amb cadascú sinó que ha estat amb nosaltres com a grup. En realitat ha estat senzill. Quan fem teatre i ho porta algú altre és molt fàcil dir que no s’està movent prou o que s’hauria de fer més… Però quan et dediques a fer els teus propis projectes t’adones de com n’és de difícil i també et pots equivocar. Nosaltres tractem Focus com si fóssim nosaltres: saps que algunes coses coses poden sortir bé i d’altres malament.

A l’hora de crear l’espectacle, un cop heu decidit quina obra feu, com penses quin estil musical li escau?

La primera versió que vam fer no tenia música, vam fer només el text i una cosa que tenia clara i que vaig parlar molt amb el Jaume Viñas, el dramaturg, i la companyia és que no volia que hi hagués una frontera entre la música i la part parlada. Una de les coses que m’allunya del teatre musical és quan noto les rimes forçades i vam plantejar amb La Barni que jo i el Jaume Viñas ens encarregaríem de fer les lletres i que no tindrien una estructura de lletra amb tornada, etc. Buscàvem en quins moments la paraula podia ser elevada a ser cantada, llavors ell escrivia monòlegs de manera que podien caminar com a cançó, sense pensar en rimar, després jo componia sobre allò i hi anàvem treballant. Vam intentar posar molts textos d’inici de cançó, per generar aquesta il·lusió de no diferenciar si canten o no i per afavorir que no s’aplaudís a final de la cançó. Si t’hi fixes, quan s’acaba una peça hi ha alguna cosa que passa que no et permet aplaudir. 

I pel que fa a l’estructura del musical? Tampoc és una estructura clàssica…

El primer acte són sis cançons, si n’hi podem dir així… Sí que hi ha una obertura, la primera cançó solista és la de la protagonista, hi ha un duet… hi ha algunes coses més clàssiques. Al segon acte l’escena es trasllada a un interior i les emocions passen a ser internes també i la proposta va ser de renunciar a la música cantada durant tot aquest acte. Això ens va espantar però també ens va posar catxondos i vam lluitar molt per mantenir-ho així. I al tercer acte la meva idea era fer una música constant que anés avançant. Quan un actor deia una frase que ens interessava la feia cantada i això ens portava a un altre lloc musical. És música evolucionant constantment. En quan a sonoritat, Marc Sambola és evident que vol dir guitarra i aquí la gent potser dirà so mediterrani, jo no ho sé, però sí que transporta a un lloc així. Jo havia escrit algunes coses amb piano i d’altres amb guitarra  i posteriorment vam agafar a l’Óscar Penyarroya perquè escrivís la instrumentació. Ens semblava interessant que algú que no fos jo pogués donar entitat a la partitura dedicant-se a fer-la créixer. Ara tenim la sensació que tot el que veu l’espectador que passa sobre l’escenari és el que sent, no hi a res amagat. Els actors toquen l’acordió, el violí, la percussió…

Juntament amb la guitarra, aquests instruments i totes les veus es crea un so envolvent i molt present

No és una orquestra però és un quartet de cambra i les veus són molt potents. A  nivell musical hi ha una idea d’una melodia popular que es va repetint: s’estableix al principi de tot i després va apareixent en diversos moments. A mi em fa cosa quan diuen això de «hi ha alguna cosa molt Sambola»… suposo que deu ser perquè escric sobre la guitarra i no és tan habitual. Fa poc vaig escriure Les històries naturals per la companyia Lazzigags i ho vaig fer sobre piano, i és clar inevitablement això et porta a un lloc molt diferent i ara vull veure si la gent també diu que sona Sambola! Però vaja, això de tenir un segell, sense haver-ho buscat, em sembla fantàstic.