Mathilde Mottier i François Vila van portar fa tres anys el teatre francès contemporani a Barcelona a través del Festival Oui! Parlem amb ells de la tercera edició, que es celebra a diferents espais (Institut Francés, Institut del teatre, Dau al Set i Fabra i Coats) fins al 17 de febrer
Quina és la història del festival OUI! Amb Barcelona?
François: Tots dos treballem en el món del teatre a França i ens agrada molt Barcelona. Volíem compartir les coses que fem i que veiem amb la gent d’aquí. Per això vam fer una ronda per teatres i gent de teatre que coneixem per saber com estava el teatre francès aquí, els autors clàssics i els contemporanis. Vam pensar a portar obres que es feien allà, aquí, i vam entrar en contacte amb l’Institut Francès. la seva directora va rebre la idea molt bé i s’han convertit en una peça important. Fa tres anys vam engegar el cotxe i hem continuat conduint, ja anem per la tercera edició. Sempre portant aquí dramatúrgia contemporània.
Mathilde: Era important per a nosaltres no centrar el festival només a l’Institut Francès. Per això, a la primera edició vam comptar també amb l’Institut del Teatre, la sala Beckett i l’Almeria Teatre. El segon any, vam col·laborar amb els dos instituts esmentats, l’Almeria i La Caldera, i aquest any comptem amb la participació dels Instituts Francès i del Teatre, amb una nova sala, el Dau al Sec, i la Fabra i Coats Fàbrica de Creació. Sempre ens agrada variar per buscar altres públics.
François: A l’Institut Francès es projectaran les pel·lícules programades i es faran tres espectacles, també es faran 3 obres a l’Institut del Teatre, una a la Dau al Sec i a la Fabra i Coats presentarem un work in progress d’una companyia que hi està fent residència.
Mathilde: L’anomenem ‘sortida en residència’ perquè l’estrena serà al juliol al Festival d’Avignon.
Com seleccioneu els espectacles que passen per aquest Festival?
Mathilde: per la nostra professió – nosaltres ens dediquem a la producció i difusió d’espectacles a França-, podem veure molts i molts muntatges. Coneixem els treballs de dramaturgs, companyies, directors i actors i les obres que creiem que poden encaixar amb el festival, les proposem.
François: Ara ens passa que els creadors i creadores ja coneixen aquest festival i ens avisen: ‘farem aquesta lectura tal dia, podríeu venir a conèixer-la de primera mà’. De vegades passa que una obra passa la frontera i perd el sentit, no s’entén aquí un cop traduïda. La coincidència de dates també és important. Tant de les companyies com de les sales que ens acullen. Potser podem fer només una funció a la sala més gran de l’Institut del teatre perquè és un espai molt demanat, per exemple. És a dir, que portem les obres que podem de totes les que ens agradaria portar. Estem molt contents de presentar també obres de petit format, treballs que hem escollit per l’escriptura, l’autoria o la interpretació. No volem que aquí us ho perdeu! I també ens agrada conèixer i fer conèixer nous petits espais a Barcelona. SI algú, per anar a veure una d’aquestes obres, descobreix una sala com Dau al Sec.
Quines són les obres que configuren el programa d’enguany? Hi ha un leit motiv?
Mathilde: El fil conductor són les diferents temàtiques de cadascuna de les peces, que ens semblen importants d’abordar i presentar al públic per suscitar la reflexió. Per exemple, l’espectacle que inaugura el festival avui mateix, Desaxé, ens trobem amb l’adoctrinament del jihadisme. És una peça gairebé autobiogràfica, perquè l’autor, Hakim Djaziri, ha conegut joves amb aquesta problemàtica a la perifèria de Paris i el text està escrit sobre aquesta experiència.
François: Però no ha passat la frontera per ser jihadista.
I aquest és justament el fet interessant, no?
Mathilde: Sí, perquè ha deixat el país, ha deixat la família escoltant les paraules d’un imam. Crec que és important compartir aquesta experiència i explicar que això pot arribar a tothom. Que hi podem tenir molt a prop, que pot passar a qualsevol família i categoria social i això és important conèixer-ho a França i a Catalunya, a Barcelona.
François: Sí, saber què passa amb la família, què passa amb els amics…
Mathilde: Una altra temàtica sobre la qual posem el focus és la que arriba dimecres, amb l’espectacle La magie lente. Denis Lechaud, l’autor, ha treballat en un hospital psiquiàtric amb els malalts que hi són atesos. A l’obra s’explica el cas d’un home que va ser erròniament diagnosticat d’esquizofrènia. Va viure amb aquest diagnòstic i va ser-ne tractat durant deu anys. Un metge va trobar, però, que no en patia, d’esquizofrènia. Van fer amb ell una psicoteràpia i van arribar fins a un terrible trauma en la infantesa d’aquest home, que explicava el seu comportament. I és molt dur, però molt lluminós, assistir al resum de totes les formes en què aquesta ‘màgia lenta’ de la psicoteràpia actua. ‘Reacciono així perquè sóc així. Faig patir els altres perquè jo pateixo’. Ens hem trobat amb persones que treballen en associacions de psiquiatria i psicoteràpia que l’han trobada molt interessant.I també hi ha professors que han reservat veure-la amb els seus alumnes. Aquesta la trobarem al Dau al Sec.
Així, els temes de les diferents obres de teatre són diversos.
Mathilde: Sí, si ens fixem en Pas pleurer, per exemple, ens trobem amb un text de creació de la Lydie Salvayre, que és filla d’una immigrant espanyola que va fugir a França. I en aquesta obra, ella parla de la seva mare, de la història de la seva mare, que parla el fragnol… És una peça que ens semblava molt interessant que es vegi aquí, a Barcelona. Per això, s’estrena abans de fer un recorregut per diferents ciutats franceses. De fet, és una estrena absoluta.
François: Aquesta obra, que va ser premi Goncourt el 2014, parla de la Guerra Civil i també d’una altra guerra de la qual no se’n parla mai, la guerra dels anarquistes des de Barcelona. A França es coneix molt poc que al mateix temps de la Guerra Civil entre els nacionals i el govern que defensava la República hi havia aquesta altra guerra contra l’anarquisme a Barcelona. L’autora fa un paral·lelisme entre la història de la seva mare i de l’escriptor francès George Bernanos.
Amb aquest festival, busqueu arribar a tots els públics.
Mathilde: Sí, i l’exemple el trobem a Quand j’aurai mille et un ans, de Nathalie Papin, una autora especialitzada en el públic jove i que vindrà al festival. Li agrada molt adreçar-se als joves. Ella escriu amb una poesia completament contemporània que no és fàcil d’entrada. En l’espectacle que portem a Barcelona, la Nathalie ha treballat a demanda de la companyia, La Compagnie des Lucioles, i el festival ha coproduït aquest muntatge. Sobre què tracta? Sobre el fet d’envellir i la immortalitat. Planteja què passa amb el nostre camí de vida (naixem, ens fem grans, tenim fills, morim), quan hi ha la possibilitat de viure molts anys. En el repartiment hi ha un actor d’origen africà, una actriu d’origen japonès i una de francesa. Tot plegat ho fa veritablement interessant.
El que perseguim amb les obres que conformen la programació és la reflexió compartida.
La busquem, per exemple, amb el text de l’escriptora franco-romanesa Alexandra Badea Europe Connexion. L’Alexandra aborda els aspectes de la societat actual que troba indispensables. En aquesta obra, parla d’un lobbista de la indústria agroalimentària encarregat de defensar-la de la indústria dels pesticides. És un text punyent, que assenyala com es voten les lleis a Europa, i com ell es traeix a ell mateix per aconseguir els seus objectius.
François: Ens mostra el costat fosc d’allò que veiem al telenotícies.
Només us adreceu al públic adult?
Mathilde: Hi ha 7 espectacles al Festival, però es fan 13 representacions, perquè de Pas pleurer i Quand j’aurai mille et un ans fem funcions pel públic en general i també funcions escolars, i una altra que compartiran pares i fills.
François: La nostra voluntat és que aquestes obres arribin al màxim de persones. També hem tancat grups amb escoles oficials d’idiomes de Badalona i Terrassa. En l’edició de l’any passat, per exemple, van venir 70 persones d’Olot. Nosaltres volem fer un festival per a tothom, no volem que l’Oui sigui un festival per a francesos o per a francòfons. Volem compartir la cultura i que el públic estigui barrejat. Per això, per a nosaltres és molt important que la programació s’acosti als joves, que són els adults espectadors de demà. I fem una trobada amb la Nathalie Papin, que explicarà a directors professionals com fa ella per escriure els seus textos. Perquè escriu per a nens, però són temes molt reflexionats. Ella sempre es planteja com parlar de qualsevol qüestió i captar l’atenció del públic jove.
Mathilde: Quan es presenten els seus textos a un públic jove, ens agrada dir que tenen una doble lectura. N’hi ha una en què la història diverteix, però pares i nens connecten i acaben reflexionant sobre les coses. És màgic. Els nens veuen una cosa i els pares en veuen una altra. I si parlem d’intentar arribar a tothom, és important tenir en compte que aquest any, totes les peces estan subtitulades al castellà. Així, si algú vol venir acompanyat de la família o els amics, l’idioma no serà un obstacle, el públic es barrejarà. És un material de treball molt interessant per al mètode d’aprenentatge de les escoles Oui!; per exemple.
Més enllà de les representacions teatrals, hi ha altres activitats que complementen el que es veurà en escena.
Mathilde: M’agradaria destacar una trobada que es va fer a la llibreria Jaimes de Barcelona entre l’autor de Desaxé i el reporter de guerra especialitzat en l’Orient Mitjà Emmanuel Razavi que va llegir la peça. Va ser molt interessant. Dissabte dia 9, es farà una lectura d’un text-abecedari de l’autora Nathalie Papin. Joves lectors aniran llegint el llibre, Faire du feu avec de bois mouillée lletra per lletra. També hi ha una trobada entre Alexandra Badea (autora d’Europe connexion), Vincent Ecrepon (autor de teatre francés) i Claire Ducene (directora belga de tallers d’escriptura). Tots parlaran sobre com escriure a partir dels testimonis d’altres persones. Cadascun amb el seu estil. L’Alexandra Badea, per exemple, ha escrit sobre el gran trauma de la guerra d’Algèria, que a França és un tema silenciat, i ho ha fet a partir de testimonis de la seva família. Un altre dels autors aborda el masclisme a través de l’educació. Com aquesta educació el perpetúa.
I també vull destacar una activitat pels més joves, perquè hem creat el premi a la millor crítica. Alguns periodistes especialitzats han fet una sessió per ensenyar a fer una crítica, i això s’ha traslladat al públic més jove de les funcions escolars. El 15 de febrer, a la llibreria Jaimes, es lliurarà el premi a la millor crítica.
Esteu plantant, doncs, una llavor entre el públic jove.
François: Creiem que és molt important. De la mateixa manera que molta gent segueix i coneix el futbol a través dels comentaristes esportius, donar a conèixer la crítica teatral entre els joves, entre la gent, és útil. Llegir una crítica teatral pot ajudar a entrar en contacte amb el teatre.
Hi ha actuacions en sentit contrari? És prou conegut el teatre català a França?
François: El 2018, hem posat la primera pedra del festival Barcelone en scène à París per fer descubrir la dramatúrgia catalana. Els primers convidats eren Sergi Belbel amb una Master Class que trataba de la història del teatre català. Pau Miró i Josep Maria Miró van assistir als muntages en francès de les seves obres: Buffles i Le principe d’Archimède. També es van fer taules rodones al voltant de la importància de la traducció.
A banda, estem intentant organitzar una petita gira perquè els espectacles als quals el festival està lligat es puguin veure a Madrid i Saragossa. Desaxé s’ha vist a Màlaga. Aquest any
Intentem canviar el fet que a França es coneguin poc els autors catalans. Molta gent coneix Après la pluie (Després de la pluja), però ningú coneix el nom de Sergi Belbel.