Míriam Iscla és una de les actrius més versàtils del panorama teatral català. Amb més de 30 anys de trajectòria, assegura que se sent agraïda amb tots els papers que ha interpretat i al mateix temps, manté la il·lusió pels projectes presents i futurs. Ara la podem veure al Condal amb la comèdia ‘Lapònia’. Conversem amb l’actriu sobre aquest muntatge i de la seva carrera.
Lapònia parla d’una família que es reuneix a Finlàndia per Nadal i té diferents punts de vista sobre com celebrar-lo amb la canalla. Has dit d’aquesta obra que és un homenatge a la màgia i a la il·lusió.
Sobretot, en aquesta part més familiar. En l’obra es parla molt d’aquesta voluntat de mantenir la màgia en les criatures, però en el fons, és una forma de mantenir la pròpia en els adults. A partir d’un cert moment, a nosaltres se’ns acaba aquesta il·lusió i, d’alguna manera, la vampiritzem a través de les criatures.
A l’obra es desvetllen alguns secrets familiars i un dels personatges defensa la importància de la sinceritat i de dir sempre la veritat. Què en penses?
El que ens passava mentre assajàvem, i crec que el públic també ho sent així, és que empatitzes amb tots els personatges. A moments, creus que un té la raó, però quan l’altre ho rebat penses que també allò és cert. Tots estem en un lloc on creiem fermament que la veritat és una cosa molt bonica que ens farà anar endavant, però de vegades, hi ha coses que funcionen d’una altra manera o sense fer tan evident la realitat. Aquesta obra té la virtut de fer molts girs i d’obrir moltes portes. Es parlen de moltes coses, del món de la parella, de si et mostres tal com ets amb l’altra persona, de si sortir del teu nucli familiar i crear-ne un de propi et fa canviar coses que els altres esperaven que no fessis. I de quines són les veritats importants. Un dels personatges opina que cal dir tota la veritat, però no la diu. Ens identifiquem amb els quatre personatges i això, com a espectador, et fa somriure, parli qui parli.
Aquesta és una nova versió d’un muntatge que es va estrenar el 2019 a Barcelona, se n’han fet 20 produccions i actualment s’està representant a 7 països. Quines creus que són les claus del seu èxit?
Parla de coses molt universals. De les relacions entre cultures, d’emocions, de parella, de relacions familiars, d’il·lusió i fantasia, tots aquests temes són molt universals, i això fa que hagi tingut aquesta bona acollida arreu del món.
Repassem els teus inicis, et vas presentar a les proves de l’Institut del Teatre amb un drama i en vas sortir sent cofundadora de T de Teatre, on et vas donar a conèixer per la teva vessant més còmica. Com va anar aquest tomb?
Jo venia del teatre amateur i feia de tot, comèdia i drama. De tota manera, hi havia una assignatura que es deia Els dimecres distrets, on podies presentar les escenes que tu volguessis. Allà m’abonava amb la comèdia. I en les altres assignatures em sortien escenes més dramàtiques. Anava cultivant les dues parts. Amb T de Teatre vam començar amb un text de comèdia que també és molt irònic, Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. És comèdia, però a la vegada, és punyent i forta, com l’autora. Amb aquesta companyia es va apostar per una línia de comèdia, ironia, joc verbal. Ara ha evolucionat cap a d’altres llocs, però durant l’època en què hi vaig ser jugàvem molt amb la forma i el fons de les coses.
Després de 17 anys amb T de Teatre, vas decidir seguir en solitari. Què et vas emportar d’aquella etapa?
La meva manera vital de funcionar en el món del teatre. Ho havíem de fer tot de zero. El fet d’haver-se d’anar inventant la vida contínuament, que t’acompanya al llarg de tota la carrera teatral, el vaig aprendre molt bé allà. A provocar i a fer coses. I encara em serveix ara.
Tu et mous molt bé tant en la comèdia com en el drama. Què és més exigent per a tu?
La comèdia. És molt difícil fer riure. No es tracta només de fer acudits. En una comèdia poden haver-hi acudits i si estan ben formulats, funcionen. Però la comèdia es basa en una tècnica molt mil·limètrica i un segon amunt o avall poden fer-te perdre una rialla. Si trigues mig segon més a dir la rèplica, allò no fa gag. Hi ha un ritme intern que has de controlar, l’onada del públic la portes tu. La comèdia és una combinació molt exigent de tècnica i d’intuïció. Hi ha un tempo matemàtic molt marcat no només per fer el gag, sinó per mantenir-lo. No pots llençar el següent gag quan ja ha mort la rialla, llavors és tornar a començar de zero. I hi ha una part intuïtiva que els actors tenen o no, que és una cosa màgica, és innata, un rellotge intern de comèdia, que no sé si es pot aprendre.
Després d’haver interpretat tants papers còmics, com ho fas per no repetir-te?
Quan t’arriben els textos ja veus cap on es podria tirar i després, hi ha una part de cerca en els assajos que es comenta amb el director, aquestes ganes de transgredir cap a un altre lloc, de fer una cosa més clown o no. Hi ha llocs que estan clarament marcats per la comèdia escrita i que et demanen que facis allò que saps fer perquè funciona. Però després, hi ha un altre lloc on tu vas afegint les teves petites coses que fan que el personatge l’interpretis tu i no una altra. És una manera d’intentar renovar. Intentes veure què et dona el personatge i compensar-ho amb allò que hi poses tu. Es tracta d’anar jugant per no caure en la repetició.
Hi ha algun personatge dels que has fet que recordis de manera especial?
Tots i en positiu, la veritat. He lluitat molt i treballo molt. La meva feina és que els papers que interpreto tinguin al darrere un rigor, siguin del to que siguin, i he treballat molt perquè això sigui així. Però també em sento afortunada per coses que m’han arribat. Em sembla que no et podria anomenar cap paper que no m’hagi agradat. De tots, si més no, n’he après alguna cosa.
Has dit que t’agrada gaudir del moment on estàs, tot i així, hi ha algun paper que encara et quedi per fer?
Tots. M’encantaria fer tot el que encara no he fet. Cada cosa que em proposen o que jo trobo i que intento que arribi a algun lloc em fa molta il·lusió. Per tant, tot el que no he fet és el que em ve de gust fer.
Vas rebre el premi Margarita Xirgu el 2022 per Crim i càstig i Les bones intencions. Què significa per a tu ser una Xirgu?
Em va encantar que em donessin el Xirgu per dos espectacles tan allunyats en el seu format. Un era una comèdia, recuperar un clown que tenia guardat de feia temps, una relació molt directa i juganera amb el públic, el petit format. I l’altra, Crim i càstig, un personatge amb pes intel·lectual i de discurs molt interessant i intens, de gran format i en un teatre públic, una gran producció. Tinc la sensació que reps el Xirgu per una carrera, va més enllà d’una cosa puntual. I m’agrada perquè no competeixes amb ningú, no tens la sensació d’estar en una final i comparar feines entre actrius, cosa que com a concepte, em costa d’entendre. Crec que va ser un reconeixement a la feina feta en els més de 30 anys que porto treballant. I a sobre, amb el regal de què era per dos muntatges oposats, es valorava tot el camí que hi ha enmig, que és el que em defineix.
A la sèrie Jet Lag vas participar en la creació d’alguns capítols.
Era coordinadora de guions, guionista, actriu i vaig dirigir també deu capítols.
També vas formar part del grup de les Germanes Quintana, amb qui vau escriure 3 llibres. Et planteges escriure teatre en algun moment?
No em plantejo res. De vegades, són coses que passen per inconsciència, com això de participar en un llibre. Jo no ho hauria dit mai que escriuria per ser editada. No m’atreveixo a dir que no a res, però sí que em fa molt de respecte. Amb els guions m’hi vaig atrevir perquè era un producte que coneixia molt bé, els personatges estaven molt marcats, la sitcom té una mecànica, està tot molt mesurat i saps molt bé on hi ha d’haver-hi els girs i les trames. Però per a una obra de teatre no n’estic tan capacitada.
I per dirigir?
Em faria molta il·lusió. No sé si n’estic capacitada, però és un repte que no veig tan llunyà. En tinc ganes. He fet tastets codirigint alguna cosa i si trobo la peça en què penso que puc aportar alguna cosa fent-la, no ho veig tan lluny. Em va passar amb un muntatge que vaig generar, Abans que es faci fosc, un monòleg sobre una astrònoma que es quedava cega, i quan li vaig demanar al Pep Pla que dirigís el projecte, jo vaig aportar un piló d’idees que em provocada aquell espectacle. Ell va aprofitar les que li interessaven i va generar tota la resta. No era una codirecció ni molt menys, però sí que tenia clar el que m’agradava a l’hora de posar-ho en escena, era alguna cosa que jo volia explicar. Quan dirigeixes és important que vulguis explicar aquella història per posar-hi la teva animeta. És com quan interpretes.
La temporada passada, el teatre català va superar els 3 milions d’espectadors, però al mateix temps, s’ha visibilitzat la precarietat de bona part del sector. Què en penses?
És un precari constant. És veritat que ara hi ha moltes produccions, que constantment s’estrena, i això és boníssim. I alhora, és precari perquè suposa menys setmanes d’exposició i explotació de les obres. I els actors vivim del moment d’explotació, en els assajos cobrem força menys. Es difícil trobar l’equilibri entre tenir una gran oferta cultural i mantenir tot el teixit laboral que el sosté. Penso que els espectadors responen, la fita dels 3 milions va per aquí, però el marc en què ens trobem a nivell de música, dansa i teatre és cada vegada més ampli i és difícil. És veritat que si hi ha més espais, són portes que es van obrint. Quan jo vaig començar, hi havia el Teatre Lliure i poca cosa més. Per això suposo que es generaven les companyies. Ara n’hi ha més, però amb els de petit format és difícil sobreviure amb el que cobres. I als espais de gran format no tothom hi té accés. Les feines no tenen continuïtat i hi ha gent que no es pot mantenir.