Després d’una temporada intensa, la directora Mònica Bofill acaba d’estrenar Paradisos Oceànics al Teatre Akadèmia dins el marc del Festival Grec.
Aquesta temporada has estrenat al Lliure, ara al Festival Grec i la temporada que ve fas un Nacional, es podria dir que aquest és el teu any?
Potser sí,en el sentit que comencen a sortir projectes més seguits, podent projectar amb una mica més de seguretat el que vindrà. No sé si és el meu any, però estic contenta.
En tot cas ho vius com un canvi?
Sí, sobretot perquè fer el Lliure va suposar obrir-me a teatres una mica més grans, també havia estat a la Beckett just abans… crec que sí que hi ha hagut un canvi. I també segurament perquè la gent comença a saber qui sóc.
Aquests projectes els has anat a buscar o t’han vingut a tu?
De fet han sorgit de manera diferent. Per exemple Incògnit al Lliure surt d’una companyia que hem format i amb la qual seguim tenint plans de futur junts, però no era un projecte meu sinó una idea de la Victòria Pagès… Cap d’elles era una obra que jo tingués sota el braç, si no més aviat han estat sinergies que han aparegut amb equips diferents.
A més de la teva companyia, La Incògnita, has treballat amb moltes companyies
Sí, i a més m’agrada molt treballar amb equips diferents. En el cas de l’Anna Maria Ricart hem coincidit molt perquè de sobte hem trobat que ens entenem molt bé i hem anat creant projectes juntes.
De fet amb l’Anna Maria Ricart heu treballat en projectes que també entre si són molt diversos
Sí, això és molt xulo, explorar diferents llenguatges… En realitat tot el que he fet aquest any és molt variat: tens un text contemporani d’aquí, l’Incògnit que és anglès, ara l’Aurora Bertrana que és un món a part… I amb l’Anna Maria igual, vam fer un infantil, Barbes de Balena i ara tenim un parell de projectes entre mans, un d’ells el del Teatre Nacional.
Tu també fas sovint de traductora i de dramaturga, a part de directora, això és fer de la necessitat virtut?
De dramaturga en faig molt poc, m’agrada però no diria que sóc dramaturga. Sóc directora i traductora. De fet m’agrada molt traduir els textos que he de dirigir (si són en anglès o en un idioma que pugui traduir), perquè hi ha una feina en la traducció que suma molt per al procés de direcció. Hi ha tot de decisions que has de prendre pel que fa al context o de dobles sentits que influeixen molt en la posada en escena.
D’aquesta manera també es converteix en una versió més teva de l’obra
Evidentment: hi ha coses de registre que determinaran l’estil d’interpretació i a vegades s’han de fer també petites coses de dramatúrgia. Moltes vegades hi ha una transposició de referents, de context, d’humor, de ritme… Hi ha moltes coses que es tradueixen a banda de les paraules. Per exemple els anglesos posen molts punts i nosaltres no en posem tants, així doncs has de pensar la manera de mantenir aquest tret però que soni bé en català.
Parlem ara d’Aurora Bertrana, què hi has descobert en aquesta autora?
Abans de fer aquest projecte en sabia poca cosa més enllà que fos la filla del Prudenci Bertrana. Primer vaig llegir-me Paradisos oceànics perquè és l’obra que havíem de fer i que va adaptar el Josep Maria Fonalleras. Ja vaig veure que hi ha alguns trossos que tenen molta màgia teatral: són mirades sobre 4 dones de la Polinèsia i el punt de vista d’Aurora Bertrana sobre aquestes vides. Però sobretot crec que el més fascinant és la seva vida, les seves memòries són brutals. És una d’aquestes dones de principis del segle XX de les quals no en sabem res i que són molt interessants. Se’n va anar a Ginebra, va fer un tercet de jazz femení, després se’n va anar a la Polinèsia 3 anys i va fer un esforç per mirar d’entendre les dones d’aquella societat posant-se al seu lloc i adonant-se del mal que ha fet la colonització en aquella cultura. He descobert, més que una autora, una persona fascinant.
La veu d’aquesta dona de fa més de 100 anys, com l’heu apropat a avui en dia?
És que no necessita cap apropament. El seu punt de vista és molt contemporani. El llenguatge pot ser més distant però pel que fa al missatge i de contingut no li cal un apropament. És una dona que decideix viure i escriure. El que sí que s’ha hagut de fer és una teatralització d’una obra molt literària.
I ho has fet amb dues actrius que són molt properes per tu, la Paula Blanco i la Mercè Arànega
Sí, la Paula és de la meva companyia, La Incògnita i amb la Mercè som amigues de fa temps. Les dues són molt bones i això sí que és un luxe superlatiu. També crec que és un encert de la dramatúrgia repartir el personatge en dos, jugant amb ambigüitats. Sí que la Mercè remet a l’Aurora més gran que escriu les memòries i la Paula a l’Aurora viatgera per una qüestió d’edat però està volgudament barrejat perquè són dues cares de la mateixa moneda. La mateixa Aurora diu «Jo sóc dues amb totes les meves contradiccions: estic triomfant amb un tercet de jazz i de sobte em caso i abandono tot allò i faig una cosa que no pensava que faria, que és acomodar-me.» Sempre es belluga en aquesta dualitat.
Després d’això quins projectes et venen?
Tornen les Barbes de Balena al Maldà i el següent ja és al Nacional una obra de la Carme Monturiol, que és coetània de l’Aurora Bertrana i fins i tot surt a les seves memòries. Ara em ve una etapa de descobrir la Monturiol. Realment és sorprenent, per dir alguna cosa, que no en sapiguem més d’aquestes autores.