Montse Rodríguez Clusella és la responsable de petits espectacles que s’han convertit en grans èxits com Ricard de 3r o AKA, tots dos fets a poc a poc i amb molt més temps del que acostuma a donar-te la indústria. Després de tres anys, AKA segueix omplint la Villarroel dissabtes i diumenges a mig matí ara amb un nou protagonista, Lluís Febrer.
Si l’espectacle funciona la intenció és anar-lo fent fins que duri?
Sí, abans de l’estiu vam fer un càsting per substituir l’Albert Salazar, hem tornat a fer una enviada de mails i sembla que els programadors reaccionen. Ja fa 3 anys que vam estrenar-la, però encara queda molt per explotar, per Espanya per exemple hem fet pocs bolos i encara hi ha camp per córrer.
A vegades costa que obres que funcionen tinguin un llarg recorregut i entenc que és l’única manera de compensar tota la inversió que heu fet, no només econòmica sinó de temps i de capital humà.
A mi m’esparvera una mica quan veig que un espectacle està concebut perquè estigui en cartell un mes i mori, justament per això, perquè aixecar un espectacle costa molt. Hi inverteixes de tot i quan una funció té coses a dir, que mori en una sala és una pena.
I més en un espectacle com aquest que vau estar un any assajant…
És clar, no ho fas si penses que només durarà un mes. Nosaltres vam començar que en Dani J. Meyer, el dramaturg, va escriure el text, me’l va passar i em va encantar. Vam trucar a l’Albert i vam començar que no sabia ningú que existíem. Vam començar a assajar a un centre cívic i no sabíem on ens portaria tot allò. Això també et dóna una llibertat de temps i d’anar coent a foc lent que fa que no et censuris massa en el que fas. Després va entrar la Flyhard i es va anar fent gran fins aquí. Ja el primer any superàvem les previsions. Ha estat un regal.
En un treball així els creadors us convertiu en productors, és l’única manera de poder fer espectacles tan cuidats?
Tal com està concebut aquí el tema d’assajos sí. Si algú coneix alguna fórmula que la digui! Quan algú em diu que ha construït un espectacle amb un mes i mig flipo, jo no en sóc capaç. A mi m’agrada treballar amb l’actor. Arribo a la sala d’assaig amb idees però necessito temps per conèixer l’actor, veure com es mou, quines habilitats té. Molta cosa que hi ha AKA ve de l’Albert, de veure quines possibilitats tenia. Vam començar a treballar sense el text per veure quines característiques tenia aquell cos, aquell actor. Per mi, perquè funcioni necessito treballar durant almenys mig any per anar trobant i provant totes les possibilitats i no quedar-me amb el primer que surt.
Això no sé amb quina manera casa amb la indústria
Econòmicament segur que no. Nosaltres érem tres pringadets que no cobràvem. Fa anys que ens dediquem a aquesta feina professionalment, però era el nostre projecte, vam apostar-hi i vam decidir tirar per aquí perquè és la nostra manera d’entendre el teatre. Però és clar, això no s’aguanta si no hi ha una institució al darrere que et sosté.
A no ser que sigui un èxit com aquest
Clar, però igualment hi ha vuit mesos en què jo no vaig cobrar i en aquells moments també dinava i pagava el pis. Es necessita una institució al darrere que digui que els creadors han de tenir la possibilitat d’estar temps creant, buscant, investigant, provant, jugant per veure què en pot sortir i que doni un coixí per poder-se dedicar a això.
I amb en Lluís Febrer, el nou protagonista d’AKA, heu fet un treball semblant?
No, vam estar un mes assajant la substitució i en aquest cas vam agafar la partitura de l’Albert fent-hi algunes modificacions, per exemple amb les coreografies. Si no s’havia de fer un nou AKA, cosa que també hagués pogut estar bé, però no era la intenció.
La teva formació és d’actriu, com passes a voler dedicar-te a la direcció d’actors?
Una mica accidentalment, com passen les coses en aquesta vida. Tu et trenques el cap i arriba un dia en què veus que per aquí de moment, no. Vaig anar a viure a Madrid i quan vaig tornar estava sense feina i vam començar a muntar alguna cosa amb un amic meu que és dramaturg, en Gerard Guix. A partir d’una idea que ell tenia vam fer Ricard de 3r amb en Quim Àvila. En aquell cas no hi havia text sinó que el vam anar construint. Ha estat molt casual però m’encanta. La direcció és un univers i un punt de vista que em fascina.
Sense voler deixar de banda la interpretació?
La veritat és que no m’hi concentro amb la interpretació. Tinc una representant a Madrid que m’envia coses, però no ho acabo de fer i això potser també vol dir alguna cosa. No ho descarto i he anat fent coses, però no m’hi trenco el cap.
I com a directora sembla que la cosa funciona en tots dos sentits, tant per tu com de cara enfora
Exacte. Té un resultat i a més m’hi sento a gust treballant-hi. Suposo que pel fet d’haver fet d’actriu puc ajudar més a conduir l’actor i em fascina. Si fos només perquè funciona no sé si ho faria
Tens alguna idea de cap a on t’agradaria tirar ara?
A mi m’agradaria ser capaç d’escriure les meves pròpies paraules. Tant de bo un dia poder tenir aquesta capacitat de poder posar en solfa temes dels quals m’agradaria parlar i després potser dirigir-los. Però això ho veig a llarg termini perquè també em vaig ocupant tant que a vegades és complicat: necessites tenir diners per tirar endavant i se t’escapa el temps de les mans.
En aquestes dues obres per molt que no hagis escrit les paraules concretes entenc que també hi ha molt de tu
Sí, en aquests dos casos he connectat amb la idea o amb el text i he pensat: “ostres, jo vull dir això”, per tant sí que hi ha molt de mi per molt que no sigui tangible. Segurament hi ha una energia o unes ganes de reivindicar allò que està dient el text. Suposo que en la forma que té l’obra sí que hi ha la meva petja de manera més clara.
AKA funciona molt per als adolescents, l’obra la veu pensar per un tipus de públic?
No, mai vam tenir una conversa sobre que important seria això pels adolescents, al contrari, sempre hem pensat en un públic en general. De fet al principi ens va sorprendre molt que vinguessin adolescents amb els seus pares i després tornessin amb els amics. En Dani ha sabut posar-se en la pell dels adolescents i parlar des d’ells, sense donar lliçons. Després hi ha una cosa de ritme, de música que els enganxa. És una franja d’edat que malauradament deixen d’anar al teatre i ens té fascinats que vinguin tant a veure AKA.
També s’ha dit si era adequat que hi hagués una denúncia falsa de violació dins l’obra
Per nosaltres sempre ha estat un cas de racisme. Se l’acaba jutjant per tenir setze anys, sense saber-ho, i tenir relacions amb una de 15 i això és un abús. I és per això pel que se’l tanca. En aquest cas és una qüestió purament racista que enganxa una esquerda i per això arriba on arriba. En l’adolescència el tema sexual està molt despert i no el volíem obviar en l’obra. Sempre pensem que hauríem de poder sentir la veu de la Clàudia. Ella té quinze anys i està condicionada per la veu dels seus pares.
Potser seria per fer un AKA 2?
Sí potser sí.