Aquesta és una entrevista a tres veus, la de tres dels membres de la companyia Planeta Impro (José Luis Adserías, Pepo Flores, Núria Espinosa), que celebra vint anys de professió. Sumant arguments en cada resposta, donant-se suport, llegint-se el pensament, tots tres expliquen la trajectòria d’una de les poques companyies al món que pot dedicar-se a la improvisació de forma professional. Ens expliquen els secrets d’un dels espectacles més vistos a la cartellera de Barcelona, l’Improshow, al  Teatreneu, i avancen el seu nou muntatge: un musical amb històries improvisades. 

Comencem preguntant a José Luis Adserías, director i fundador de Planeta Impro ara ja fa vint anys, com va interessar-se per aquest gènere.

José Luis Adserías: Jo vaig començar a l’impro de casualitat. Estudiava a l’escola Víctor Hernando i feia una obra de text amb un director francès que em parlava de l’impro que es feia a França. Parlo dels anys 97-98. I a mi allò, davant Els villans que féiem de Shakespeare, El prometatge de Txèjov o El porvenir está en los huevos de Ionesco, em va entusiasmar. Vaig començar a investigar sobre l’impro i vaig fer un grup amb companys de classe i una professora que va dir que ens ajudava. A mi em va agradar molt i ho vaig continuar fent professionalment a partir de 2001. Jo tinc sobrepès, però puc ser un top model durant una improvisació. A l’impro és quan puc fer el que jo vulgui de debò. Això de fer el que puguis imaginar a mi em sembla fantàstic. Això m’apassiona de l’impro: si ets capaç d’imaginar-ho, ho pots viure. 

Què es troba el públic quan ve a veure un espectacle d’improvisació? Quin és el vostre objectiu?

José Luis Adserías: Divertir, sorprendre i emocionar. Al llarg d’aquests vint anys, ens hem adonat que quan hem obert les històries a que la gent no només vol riure, el públic ha crescut. Ara ja tenim públic que va des dels dotze anys fins als noranta. Això ha contribuït que, de manera sostinguda, els nostres espectacles hagin estat entre els més vistos de Catalunya, ara som el tercer. A l’estadística anterior vam ser el quart. Som la sala més petita de les sales grans. Portem més de 7.000 funcions de l’espectacle, entre les que fem al teatre i les que fem per a empreses. Aquesta temporada hem tingut més de 39.000 espectadors. 

Però si ha estat una temporada de pandèmia!  Com heu viscut aquests temps?

Núria Espinosa: Vam aprendre a incorporar la pantalla, a veure com podíem fer les impros així. Vam començar a fer Improshow online, i vam poder adaptar les formacions de l’Impro Trainning Center, convertint-lo en un petit plató des del qual emetiem les classes. Es feien espectacles per empreses, per exemple, i els comensals estaven cadascú a casa seva, es connectaven, dinaven junts i després fèiem l’Improshow. Pel que fa a l’ITC, fèiem classes de manteniment, a la que hem pogut, hem tornat a la formació presencial. Vam evolucionar en la utilització de la càmera fins al punt que vam acabar fent un curs de veu telemàtic i un Kitchen Lab per experimentar amb aquesta tecnologia i tot el que havíem après, i ens ho vam passar molt bé. 

Trobar-vos virtualment devia ser necessari per a vosaltres, per mantenir el múscul…

José Luis Adserías: És que no havíem parat mai, en 16 anys! Nosaltres estem aquí al teatre de gener a desembre, no parem a l’agost. I tot d’una tanquen el teatre. No hi ha funció! I ara què fem?

Continuar treballant…

Pepo Flores: Per què us en feu una idea, hem quedat tercers competint amb El Mago Pop. En aquest teatre hi caben 350 persones, en pandèmia només podia entrar el 50%, i després vam passar al 70%. Vam fer moltes funcions per assolir aquests gairebé quaranta mil espectadors. Vam fer totes les que vam poder i les que ens van deixar. Ara mateix estem fent una funció dimecres i dijous, dues divendres, tres dissabtes i una diumenge. Com si cada dia de la setmana en féssim una.

I el show que veu ara la gent quin és?

Núria Espinosa: Veuen l’Improshow, els divendres veuen l’Impro Lovers, on l’amor és el protagonista, i l’Impro Horror, que hem començat amb l’arribada de Tits Sants i s’ha quedat ecom a segona funció de la nit dels dissabtes. 

José Luis Adserías: El nou espectacle l’estem preparant per al gener. 

Pepo Flores: Es titula Impro Music Show i és un musical improvisat. Hi haurà música en directe que interpretarà un pianista Seran tot de jocs d’impro dedicats a la música, ja sigui cantada, ho farem majoritàriament, però tambñe sense veu. Les intervencions del músic podran fer que la història avanci cap a una banda o cap a una altra. Val a dir que el que es canti no seran cançons de musical. No veurem una cançó de La Sirenita. Potser en veiem una versió  de La Sirenota, que serà la nostra. Nosaltres crearem un musical a partir de la improvisació. No sabem què cantarem perquè ho cantarem en aquell moment. Les bases que ens tocarà el músic no les coneixerem fins que no comenci a fer-ho. 

Què us falta per fer?

Pepo Flores: Aquesta era una de les coses que ens faltava i aviat la tindrem. 

Es podria fer un estudi sociològic a partir de les frases que us escriuen. 

Pepo Flores: Absolutament. Les frases són el termòmetre social del que la gent viu en el seu dia a dia. Durant el procés per assolir la independència de Catalunya es va viure molt, quan van fer fora al Rajoy… I nosaltres vivim aquest termòmetre i creem històries diferents de les que han provocat les frases en qüestió. I va canviant tant el trending topic diari o setmanal, que és inesgotable. I la gràcia d’això és que podrem estar fent improshows durant vint anys més perquè nosaltres també anirem canviant amb la societat. Ara el que es porta molt són frases d’El juego del calamar. ‘Luz verde, puedes correr…’També va haver-hi el moment ‘Rosalia’. I la Nathy Peluso. Ara per ara, el que la gent té més al cap és el que marca Netflix o alguns cantants. 

Pepo Flores: Com a actors improvisadors, hem d’estar molt al dia de què passa. I quins temes o persones són trending topics, què veu la gent a Netflix i HBO, 

Núria Espinosa: Quan va sortir el Pokémon Go, tots els paperets anaven d’això.O El Juego del Calamar. Quan va sortir Narcos, tothom escrivien ‘plata o plomo’. 

José Luis Adserías: L’APM de TV·3 ens ha donat moltes frases: ‘S’ha matao Paco, ‘el mechero y la Sole’, ‘Pilotes, què bones’… Has de veure el 3/24 per a l’actualitat i que et sonin coses, però també has de mirar La isla de las tentaciones perquè com doni una frase, l’hauràs d’aprendre. Tot és inspiració, i al cap i a la fi, això és el que necessitem en l’impro. I al final la teva intuïció també s’entrena. Un dels vessants pels que es va crear la tècnica de la impro és precisament la intuïció. Viola Spolin, que tenia una escola de nens actors a Los Angeles, s’havia adonat que els petits estaven molt entrenats de cap i de cos, però que no tenien intuïció. Aleshores va començar a desenvolupar improvisacions pels nens, i va ser el seu fill qui després va traslladar aquestes tècniques als teatres  de Chicago, L’altra va ser la que va crear Kid Johnsontone, que treballava a la Royal Court Theater. Va voler que els actors recuperessin frescor a través de la improvisació. Així, va començar a investigar sobre com es podria portar una cosa improvisada a l’escenari. L’impro és l’art de la cooperació entre les idees de les persones que improvisen juntes. La idea és sempre treballar amb el company i que la història tingui pes, no que sigui una successió d’acudits. 

Pepo Flores: Nosaltres això sempre ho diem i hi ha dues coses que fem sempre: primer, fer brillar el company, perquè si el faig brillar jo brillaré, i donar-nos les gràcies en cada espectacle. Els companys han estat traient idees, propostes, igual com tu també les has generat. Ens hem estat regalant idees. I crec que aquest és el nostre tret distintiu. Fa vint anys que funciona Planeta Impro i el teatre està gairebé sempre ple, i és per algun motiu. El Jose ens ha traslladat a tots aquesta tècnica i funciona. 

Quants actors sou i quants hi han passat?

José Luis Adserías: Som 9 actors i calculo que han passat uns 25 al llarg d’aquests anys per Planeta Impro. 

Com hi arriben les noves incorporacions? Sou espectadors d’impro a qui us ha fascinat veure els Improshows?

Pepo Flores: Cadascú té la seva història. En el meu cas, jo era espectador, però sempre que venia, pensava: ‘jo això no ho podré fer mai”. Com ho fan? Jo vinc aquí, em trenco de riure, però no ho faré mai. Jo soc actor de teatre musical, i un dia, sortint d’una funció, l’Àngel Galan, director artístic de Planeta Impro, em va oferir un càsting. La setmana següent estava fent el càsting i tres setmanes després estava fent el show com a presentador de l’Improfighters. En aquell moment no havia d’improvisar tant, jo tenia el meu guió. però de seguida vaig adonar-me que també em tocaria respondre les seves sortides. El meu personatge era molt competitiu, un Coronel Red Scorpion, i jo els replicava mantenint sempre el personatge. I vaig agafar confiança per convertir-me en un actor d’impro. 

Núria Espinosa: Jo era espectadora dels seus espectacles i feia teatre amateur. I el meu director era amic del presentador del Zapping que feien ells. I vaig quedar impactada la primera vegada que els vaig veure! Volia ser com ells. I jo potser tenia quinze anys, i aleshores ni pensava que podria acabar fent impro. Amb els anys vaig formar-me com a actriu de musical i observava una parella que vaig tenir que era improvisador. Però una cosa és improvisar i una altra l’impro que es fa a Planeta Impro. Quan vaig fer el càsting i em van agafar, vaig pensar: ‘tot el que he vist fins ara em va bé, però ara caldrà aprendre de la forma que es proposa aquí. La  forma en què Planeta Impro fa exercicis perquè tinguis la ment desperta és una fórmula secreta.

Pepo Flores: És la Coca-cola de la improvisació. 

Quins ingredients té la fórmula?

José Luis Adserías: Has de tenir eines d’actor i guionista i donar un sentit a allò que estàs actuant. Podem sortir la Núria el Pepo i jo en una escena a sang i fetge i el públic, un cop ha sintetitzat que ens estem barallant, que pot fer-ho en uns segons, marxarà si no li ofereixes alguna cosa més interessant. També assumim el paper de director: ‘agafaré més distància amb el company, que així creo una imatge més bonica a l’espectador’. Tot això cal entrenar-ho per no haver-ho de pensar o per pensar-ho molt ràpid en escena. El teu objectiu és que tot el públic acabi amb la mateixa imatge al  cap. Perquè podria ser que cadascú justifiqués en el seu cap a allò que ha faltat per veure en l’obra. 

 

La connexió és la clau. 

José Luis Adserías: Nosaltres ens en fotem al principi de cada espectacle de les nostres pròpies escenografies. ‘Escenografies milionàries’, proclamem, I no tenim res, però ho tenim tot. I quen la gent surt del teatre i t’expliquen el que han vist, el que han viscut… És com si llegissin un llibre. Han vist si hi havia una nòria, un tren… I aquí hi ha la màgia. Cada espectador té la seva història, la que els va impactar. i te l’expliquen, i la podrien escriure. La dificultat i el repte de fer impro estan aquí. 

 

Planeta Impro sou un clàssic de l’escena barcelonina. 

José Luis Adserías: Sempre dic que no som mediàtics, som populars. I quan anem a una convenció de més de cent persones, sempre hi ha algú que ens ha vist. Planeta Impro és una de les deu companyies al món que és professional. N’hi ha que facin impro, però que en visquin, que generin el número d’espectadors que nosaltres generem, l’assiduïtat amb què ve el públic, no. Fem vuit funcions perquè hi ha demanda per a vuit funcions. Estar vint anys fent funcions pràcticament cada dia és molt poc habitual. 

 

L’expectació per veure si ‘la teva frase’ apareix durant l’espectacle crea una implicació que deu fer  única la experiència de participar en un espectacle d’impro. 

Pepo Flores: El públic és part indispensable de l’espectacle. Altres espectacles els veus, participes d’una altra manera. Assisteixes a un muntatge que han creat d’altres persones. Aquí ets part viva d’aquesta obra. Sense tu, potser el muntatge hauria estat diferent. Ets un petit tant per cent de la funció d’aquell dia. I a banda dels paperets que utilitzem, la gent puja a l’escenari, els demanem inputs constantment: ‘digueu-nos espais on voleu que passi l’acció, digueu-nos una eina…’

Núria Espinosa: Una cosa que a mi encara em sorprèn tot i que acostuma a passar és quan traiem a algú del públic per apuntar durant la història… I el paper que hi surt per donar-li títol és el seu! Li diem: ‘compra loteria, que et toca”!

José Luis Adserías: Hi ha un altre moment molt màgic, amb el joc final amb tots els papers a terra. I agafes la frase que encaixa amb el que has de dir. I el que més ens agrada és com la gent desconnecta veritablement. Moltes persones m’han dit que veure un Improshow els ha fet oblidar els mals moments que han passat o que estan passant. I tu quan estàs fent l’espectacle no ho penses mai, que pot tenir aquest efecte en segons quines persones. Diria que curem preventivament, el fet de riure, sana. Sobretot el que surt de l’estómac, del ventre, i no es pot controlar. No és el riure de cap. I és curatiu. Recordo un home que va començar a riure i els seus fills pensaven que tenia un atac perquè no l’havien vist mai riure així. O un altre que va acabar a urgències perquè de tant riure se li havia fissurat la costella. 

Núria Espinosa: Quanta gent ha vingut aquí obligada pel seu entorn d’amics o família perquè estan tristos, i ens diuen després: ‘veure-us a vosaltres em treu d’aquell lloc tan lleig, me n’oblido’. I és que…’para llorar ya está la vida’.