La sala Atrium celebra 10 anys de funcionament. Així defineix l’equip responsable del projecte què significa aquest espai: “Assegura una relació íntima i especial amb el públic permetent una comunicació directa i facilitant l’experiència vital que representa un espectacle per l’equip artístic, el tècnic i el públic. La seva capacitat i característiques la fan singular i càlida per facilitar l’intercanvi d’idees i d’inquietuds comunes per a tots”. Mireia Trias, Patricia Mendoza, Carlos Duran i Raimon Molins van fundar aquest projecte per crear i actuar deu anys enrere. En parlem amb Raimon Molins, director artístic del projecte.
Moltes felicitats. Fa deu anys que estrenàveu la sala, en un moment molt difícil, però no menys del que vivim avui. Us imaginàveu aleshores arribar fins aquí?
Ara és més difícil de sostenir. Un teatre amb el 50% dels serveis s’aguanta un temps. De l’altra manera, mira, era una crisi econòmica, et rebaixes el sou, anaves fent el que podies. Però és que ara no entren ingressos, no poden entrar. I això és terrible.
Però en tot cas, no, no ens imaginàvem res. Només imaginàvem el present. El present, la il·lusió d’aquell moment, les ganes de tirar endavant aquell projecte… El que no sabíem era l’experiència que ens aportaria. Ni ens ho havíem preguntat… Era una provocació que ens havíem plantejat nosaltres mateixos per anar a parar a un lloc en l’experiència artística.
La Sala Atrium és una de les parts del projecte general, que inclou un estudi, un lloc on poder fer les creacions, i també una productora.
Hem acabat sent empresaris de teatre, per dir-ho d’alguna manera, però nosaltres érem un col·lectiu de gent que el que volia era un espai estable on poder treballar. Aquest espai s’ha obert a la necessitat d’altres companyies d’exhibir. Però el cor que hi ha al darrere és un projecte artístic, més que un projecte empresarial o de tenir un teatre.
Una xifra d’aquests deu anys és el nombre de produccions pròpies que, segons t’he llegit, han passat per la Sala Atrium: 16.
Vols que et digui la veritat? No sé quantes són exactament! (riu). M’ho van preguntar l’altre dia i crec que la cosa va per aquí. Perquè de produccions n’hem fet a la Sala, però també n’hi ha hagut al Romea, al Nacional, a La Seca…La productora ha treballat fora, també. Però sí, són moltes aventures a tots nivells. I si tenim en compte la programació de la sala Atrium, doncs són moltes més! Però insisteixo: el projecte va néixer en el present, no va néixer amb cap ambició, ni tan sols la de ‘fer’ un teatre. I pensem que potser pot canviar, aquest projecte, segons la necessitat que hi hagi al darrere. I si en aquest moment la circumstància demana que es faci servir la sala només com a espai de creació, doncs ho tirarem endavant.
Sempre adaptant-se al present.
A les nostres necessitats. Crec que aquesta és la clau.
Celebreu els deu anys recuperant un espectacle estrenat el 2016, dins la ‘Trilogia de la imperfecció’, Júlia. És una adaptació que has fet i dirigit de La senyoreta Júlia d’August Strindberg.
I encara està modificada, la peça, pel fet que hem afegit algunes coses més i està més assajada que quan la vam produir per primera vegada. Jo crec que oferim una versió millorada, en algun lloc s’ha de notar, això. Entenc també que el nivell d’exigència ha canviat, que tots hem madurat, i ens hi enfrontem des del que som avui, no des del que érem fa quatre o cinc anys. I això ho ha regirat tot una mica. Júlia és un espectacle que explicava no només el nostre passat i el nostre present, sinó també cap a on podíem anar. Per això vam decidir escollir-lo en aquesta celebració.
La crisi que ha provocat aquesta pandèmia ha modificat també l’obra? Creus que el teatre ha canviat? El fet de veure el teatre a travès d’una pantalla, per exemple, es quedarà?
El teatre seguirà sent teatre, el que no sé és el futur que l’hi espera. Tot passa molt més ràpid amb la pandèmia, però passaria igualment al llarg del temps. La societat va canviant i pot ser que hi hagi cada cop menys gent que decideixi anar a espais no virtuals: desplaçar-se, romandre tancat durant una hora i mitja, escoltar… Però això és inevitable. Una altra cosa és si el teatre com a art en viu pot evolucionar en l’experiència del públic d’avui. És una experiència molt més vivencial, més immersiva. En aquest sentit, les eines digitals i audiovisuals permeten aquesta immersió. de manera més directa. Més poètica, fins i tot. Menys intel·lectual potser, o no, perquè també pot tenir elements de tipus intel·lectual, la pintura, i per tant tot el món visual poden ser-ho. Diria que són eines que permeten expressar-nos encara millor avui en dia, amb més possibilitats.
Com va passar al segle XIX, quan l’electricitat es va socialitzar i de cop i volta els teatres tenien llum elèctrica. Això ho va canviar tot. Va aparèixer el naturalisme i va canviar la història del teatre i de la tècnica. Ara van apareixent altres mitjans que canviaran inevitablement la relació entre l’espectacle i el públic.
Tard o d’hora, el teatre tornarà. Podrem tornar a les sales.
O tornarà o morirà. Però no crec que quedi així. O es revalorarà l’experiència del que és viu, de l’art en viu, o es dira que ja no es vol més, i que ens quedem amb el que és virtual només. Això ho decidirà el públic. Mentrestant, nosaltres seguirem fent el que sabem fer el millor que podrem. Això sí, l’exigència és molt gran perquè la competitivitat, la competència amb tot els altres mitjans d’entreteniment, de temps lliure, és enorme. Nosaltres el que podem fer, com fa tothom, és intentar comunicar-nos cada vegada més amb la nostra societat, i que siguem imprescindibles.
Júlia es veurà fins al 28 de febrer.
Si podem, sí. Si ens deixen. Ja veurem què passa.
Ho veieu malament?
Jo veig que tot està molt malament. El que no entenc és perquè no…No tenim clar si estarem un mes o no. Ningú diu que es tanca, però tothom diu que estem fatal.
Temeu que arribi la notícia d’un nou tancament.
Temem que arribi la notícia que finalment es tingui la valentia de fer el que s’ha dit: si els contagis continuen creixent i les UCI estan bloquejades s’ha de parar. Però el que no es pot fer és allargar en el temps aquesta agonia. Cal ordenar una mica la situació i organitzar-nos, perquè aquesta incertesa genera molta angoixa professional i personal. Perquè si a nosaltres ens diuen: ‘escolteu, s’ha de tancar’. Doncs nosaltres mira, a l’abril ja ho farem. Però no t’ho diuen. No ho sabem. En fi, de moment seguim el lema de la casa: viure el moment present. I ens preparem pel que pugui passar el millor que puguem.