De nou, els grans noms de l’escena internacional comparteixen escenari amb el talent nacional i les propostes emergents a la programació del Festival Temporada Alta, que, pandèmia pel mig, arriba als 30 anys. Parlem dels continguts més destacats amb el seu director, Salvador Sunyer.
30a edició del Festival Temporada Alta. Una edició molt especial. Podem dir que té el millor de les edicions presencials i el millor de l’edició pandèmica? S’ha recuperat el format d’espectacles en directe, però també té un apartat de creació digital.
Tornem a agafar el fil -que no direm que es va interrompre, però sí que vam mantenir com van poder l’any passat- del 2019. Torna a haver-hi uns eixos molt semblants, i l’única cosa és la incorporació de coses a distància, digitals. No ens enganyem, el teatre és essencialment presencial. És la relació entre unes persones que estan a sobre de l’escenari i unes altres, la ciutadania, que són a baix, el públic. I cap funció és igual cada dia. I aquest any hi ha això, 90 espectacles diferents presencials. Però a banda d’això, l’experiència de l’any passat amb la pandèmia ens ha fet veure que hi ha primer, una oportunitat interessant pel món digital: formats diferents, nous, Per exemple: Lagartijas tiradas al sol i la conferència Lázaro, el Rodrigo García o la Juana Dolores … Són gent del món del teatre que treballen en formats diferents, en la frontera entre el teatre i altres llenguatges artístics.
Una altra cosa que ens ha permès el digital és fer algunes coses enlínia. Sabem que no és el mateix i per tant, que no té res a veure. Però per a gent que no ho havia pogut veure per distància o per altres qüestions, es puguin seguir d’aquesta manera. Per exemple, el Torneig de dramatúrgies.
Tornen els espectacles internacionals.
Torna un dels eixos del festival, la programació internacional, amb 15 espectacles de 14 països diferents. Un altre dels eixos del festival és intentar que gent d’aquí treballi amb gent de fora com havíem fet amb en Guy Cassiers, amb La néta del senyor Linh, amb en Daulte o amb Christian Lupa. I aquest any, Oskaras Koršunovas, un director Lituà, fa un Vània perquè entén Txékhov diferent de com es fa aquí, i ho fa amb artistes d’aquí. Treballar amb gent d’aquí i gent de fora té avantatges: primer, la gent té mirades diferents. Per exemple, ja veurem com Txhékov fet per un home lituà, molt més a la vora del món rus, és molt diferent d’un Txékhov com els hem vist normalment aquí. I té dificultats, la primera és la llengua, la segona els hàbits, però em sembla que això és bo i oxigena el país.
Quins noms dels espectacles internacionals destaques?
A nosaltres ens fa una especial il·lusió la directora brasilera Christiane Jatahy i el seu muntatge Entre chien et loup, una versió de la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier. Com fa sempre ella, combina els gravats i la càmera i el teatre en viu per explicar una història que és molt d’avui dia: l’explotació laboral. A mi particularment em fa molta il·lusió un altre espectacle: Aucune idée de Christoph Martaler.És un dels grans directors mundials i ens fa il·lusió i el Festival coprodueix aquest espectacle.
Romeo Castelluci, amb el muntatge Bros és un altre dels meus favorits. Aquest muntatge, que aborda la responsabilitat dels individus, és una estrena a l’Estat Espanyol.
(Els tres espectacles esmentats per Sunyer tenen ja les entrades exhaurides!).
En un altre àmbit, molt és estètic, més visual, destaco Bells & Spells de la Victoria Thierré, que és la neta de Charles Chaplin. En aquest espectacle, amb el que Thierré torna al Temporada Alta després de venir els anys 2008 i 2011, Victoria la néta de Chaplin torna a crear un univers surrealista ple de meravelles i humor. És un espectacle per a públic a partir de deu anys i encara hi ha entrades disponibles.
Aquesta trentena edició del Temporada Alta es salda amb més co-produccions que mai.
És l’any en què hem participat en més coproduccions, fins i tot d’espectacles internacionals. Són 26 produccions i coproduccions. Molts d’aquests espectacles s’etrenen aquí, d’internacionals n’hi ha un parell, per exemple el Martaler i el Castellucci. Dels del país, hi ha l’espectacle inaugural, que és L’oncle Vània, Hi ha també un monòleg d’un autor català, en Josep Maria (Xose) Miró, que és El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, dirigit per Xavier Albertí i protagonitzat per Pere Arquillué, una feina brutal per l’actor. Trobo que aquest tipus de muntatge, com va ser Història d’un senglar l’edició passada, ens ensenyen què és un gran actor i ens donen una visió diferent del que ens envolta.
A l’edició d’enguany hi ha també moltes estrenes de companyies que no són necessàriament produccions del Festival. Les irresponsables, per exemple, dirigit per la Sílvia Munt, que després es veurà a Barcelona, o El gran comediant, de Joel Joan i Hèctor Claramunt, o el que serà la tornada de Jordi Boixaderas al teatre: el Final de partida de Beckett, en la versió i direcció de Sergi Belbel. Tot això, si ens fixem en el teatre de text. Hi ha altres formes teatrals com el circ, el teatre d’objectes, la música i la dansa.
La intenció d’oferir el màxim ventall d’opcions i que al Temporada Alta s’hi puguin veure les peces més destacades ha existit sempre.
La idea és tenir sempre una programació àmplia, oberta., perquè tant hi puguin assistir criatures acabades de néixer (que n’hi ha, d’espectacles perquè hi puguin anar), com públic que vulgui veure dansa contemporània o el teatre més rabiosament actual. També hi ha espai per aquells a qui els agradi una comèdia o, per posar un altre exemple, el flamenc. Per exemple, Mellizo doble, amb El Niño de Elche i Israel Galván, o l’espectacle que oferirà la jove cantaora cordovesa formada a l’ESMUC Maria José Llergo.
Es mantenen la trobada de programadors, i el combat de dramatúrgia (pel que ja no queden entrades presencials). Hi ha alguna altra novetat respecte al suport a la creació?
Aquestes dues activitats no canvien amb el pas dels anys. La trobada de programadors serà la tercera setmana de novembre. A veure aquest any què passa, si la gent es pot moure amb una certa normalitat. L’objectiu és que venint tres dies e es puguin veure 10 espectacles de creació contemporània: Castellucci, la Veronal, Angélica Lidell, qui estrenarà un nou espectacle aquí coproduït pel festival. Es titula Terebrante.
El Torneig de Dramatúrgia portem fent-lo anys i anys . Cada any pensem que serà l’últim, i no! Dona per fer-lo encara una altra vegada. Aquest any s’afegeix la Trobada Internacional de l’Associació Internacional de Teatre (ATN). Cada any es reuneix en un lloc diferent i aquest 2021, la cita és aquí.
No falta la música.
Hi ha una pauta molt àmplia, també, després d’algunes coses que es van fer l’any passat. El concert de Gilberto Gil, que ve acompanyat dels seus fills per fer un recorregut al llarg de la seva carrera. Hi ha la Sílvia Pérez Cruz, qui presentarà Farsa (Gènere Impossible), Passem per l’Ara Malikian, per a un públic també molt ampli, o la gent d’El petit de Ca l’Eril que presentaran el seu nou disc, acabat de fer, Hi ha un concert per celebrar un altre aniversari: els trenta anys del disc Ben endins de Sopa de Cabra. (Per a aquest concert s’han esgotat les entrades). Podem destacar també Joan Dausà, o la música clàssica de Manuel de Falla barrejada amb una visió contemporània de la GIOrquestra dirigida per Xavier Sabata. I la Rigoberta Bandini, que és una dona de teatre, que s’ha llençat a la música i la cançó i que a més col·labora amb el curt del festival. (Tampoc no queden entrades ja pel concert de la Rigoberta)
També mantenen les iniciatives per atreure públic jove.
Hi ha un paquet de propostes per a menors de trenta anys al que hem anomenat Artèria. Tot i que jo crec que el teatre, la música, la dansa, la literatura, quan és bo, és convenient tant per a públic jove com per a públic gran. Sí que hi ha uns temes que potser interessen més a la gent jove, però sí que hi ha una part de la programació com el PPP, de danses urbanes, fet per persones de 18 a 25 anys d’aquí i de 14 països diferents. O també la Juana Dolores, o d’altres espectacles que, per la seva temàtica, s’adrecen a públic jove, l’IETM, el projecte A Tempo o la setmana de creació contemporània.
El condicionant de la Covid continua present. Ara l’aforament de cada espectacle és del 70%. Espereu ampliar-lo?
Després de l’experiència de l’any passat, cal preveure-ho tot una mica, així que sí, preveiem tot: tant que redueixin l’aforament com que l’ampliïn. Jo encara tinc l’esperança que s’augmenti al 100% per la situació general. Si, pel que diuen, és molt millor, no té gaire sentit que en un teatre que hi ha totes les mesures i tot se segueix tan estrictament, l’aforament no es pugui omplir al 100%, de 500 passar a 600 persones, i en canvi se’n puguin posar 20.000 o 30.000 en un altre espai.
El Festival Temporada Alta arriba a la trentena edició en unes circumstàncies excepcionals.
No havia imaginat que faríem trenta anys, encara menys que els celebraríem en aquestes condicions. De tota manera, està bé. El nostre país té tendència a què les coses durin poc. De vegades n’hi ha que s’haurien de matar, eh? Però jo crec que està bé que les coses tinguin un recorregut. Jo crec que està bé que les coses tinguin una vida i una mort quan els hi toca, evidentment. Jo diria que al TA encara no li toca, però no sóc objectiu. La idea és anar canviant coses per adaptar-te al temps, i de l’altra, perquè el que fas tingui algun sentit.
Estar enamorats i la por a la mort, aquests són dos motors de la creació artística que s’assenyalen al video de presentació del festival enguany. Dos ‘donadors de sentit’.
És veritat que en el món artístic hi ha hagut una tendència a parlar de coses de la realitat quotidiana, i està molt bé. Però sempre, des dels grecs, i el teatre no té pas ni deu, ni cinc ni mil anys d’història, en té força més. Hi ha hagut uns temes que no han canviat. Són inherents a la persona, no depenen de la circumstància temporal i són aquests: l’amor i la mort. I n’hi ha d’altres, és clar. Ens sembla que està bé que en una programació cultural, i no només que sigui teatral, parlem també de música i literatura, del que es vulgui, es parli d’aquests temes. Si oblidem aquests, només ens queden, de vegades, anècdotes. Que ens afecten molt, però que no són tota l’essència de la persona.