Aprofitant que Xavi Sáez és un dels intèrprets de La gavina, l’adaptació que l’Àlex Rigola fa del text de Txékhov a la sala Villarroel dins la programació del Festival Grec, parlem amb el consolidat actor sobre la seva carrera i els seus projectes.

Ha estat la teva primera vegada amb l’autor?
Vaig fer amb el Pep Tosar a la direcció Qui bones obres farà, al Teatre Nacional de Catalunya a la temporada 2015-16. En Pep va fer tot un text nou a partir de L’hort dels cirerers i La gavina, precisament. Però ell va fer un enfocament molt diferent del de l’Àlex. Si que és veritat que en aquesta Gavina hi ha més text de La gavina del que es pensa la gent. És veritat que es barregen les paraules de Txékhov amb coses autobiogràfiques dels actors, i on ficció i realitat es mesclen. Però hi ha un alt percentatge de text de La gavina.

I aquesta sensació de despullar-te no fa por? Sents la vulnerabilitat?
Jo tinc la sensació que em protegeix una mica que no tot el que es diu és veritat, i vulguis o no tens la coartada que la gent que et coneix sabrà que estàs explicant coses que són absolutament certes, però per a la gent que no et coneix, disseccionar què és veritat i què és mentida ho tindrà més complicat. Però sí, hi ha entrega i vulnerabilitat, perquè no estàs construint el personatge ni res. Som nosaltres. I a part, l’Àlex demana precisament això, ell no vol que fingeixis cap emoció ni que facis veure res. Sí que hi ha un text bastant tancat, però el tipus de treball que es fa és de desconstruir la interpretació. És una no-interpretació. El que fem és anti-actuar.

I com ha estat treballar amb l’Àlex Rigola també compartint escena?
Ja era així la idea de personatge quan ho van fer el Pau MIró i el Jordi Oriol en sortir de gira. Estava enfocat així, que el personatge de Trigorin el faria un autor real (tots dos ho són). El per dramàtic del personatge de Trigorin no és tan gran, i no té massa frases en escena. I com que, tal com et deia, l’Àlex no ens demana interpretar i actuar, en realitat es tracta més d’abaixar els nervis d’estar a l’escenari davant del públic. Has d’estar tu, allà. No has d’actuar. No oblidem que la carrera de l’Àlex s’ha fet amb la seva feina de director, però ell va graduar-se com a actor a l’Institut del Teatre. Ha sigut divertit veure’l a escena, perquè estàs acostumat a treballar amb ell a l’altra banda.

En això de treballar amb directors que tenen experiència com a actors hi tens la mà trencada amb la teva companyia: Prisamata
L’Ivan (Morales, director a Prisamata) és actor, n’ha treballat en paral·lel a la direcció i sap molt bé què pot necessitar una actriu o un actor. Sap millor com funciones per dintre, i això ajuda. No he treballat mai amb el Julio Manrique, però intueixo que també ho sap fer, això. Són gent que coneix l’instrument i t’ajuden a afinar-lo, pots anar més lluny. L’art interpretatiu sol ser un valor afegit.

Creus que aquest tipus de feina ha potenciat la naturalitat, el sentit de veritat amb què treballes?
Aquesta és una pregunta difícil de contestar per a mi! En el meu cas, jo crec que és una mica la barreja de totes les coses diferents que he fet. He treballat cinc anys amb la Marta Carrasco fent una feina naturalista, teatre dansa d’allò més apretat amb uns monstres molt frikies, Vaig aprendre a dominar el cos. I també he fet teatre de text. Sí que és veritat que en aquesta construcció de personatge més des de tu que des d’allò que t’arriba extern, és una cosa personal que m’ha agradat treballar. De tots els personatges que faig m’agrada pensar ‘com seria jo si fos així?’.

I fins a quin punt t’ha conflictuat fer el personatge masculí d’El que no es diu (text escrit i dirigit per Marilia Samper, Sala Beckett).

Aquest és un altre exemple que no s’ha fet una construcció molt visible de personatge, perquè volíem que aquest home fos o pogués ser qualsevol, no exclusivament un maltractador o algú que respongués a estereotips de masclista o violent. No, podia ser el teu germà, el teu cosí, tu mateix podies haver fet coses terribles. I aquí hi havia la dificultat de baixar a l’infern. I aquest va ser un dels motius que em va portar a fer aquesta obra. Amb tot el que ha posat en evidència el me too aquests darrers anys, el desequilibri que hi ha hagut durant segles entre home i dona, els comportaments que hem tingut durant tant de temps, tenia ganes de mirar-lo a la cara. Davant totes aquestes reivindicacions, jo creia que el que em tocava fer era escoltar i callar. Amb el text de la Marilia vaig veure que tenia l’oportunitat de fer una altra cosa: mirar als ulls als meus propis comportaments terribles que dec haver tingut. Les coses terribles que he pogut fer, i intentar mirar-les a la cara per no tornar-les a fer. Ha estat un dels personatges que més m’han marcat dels meus últims treballs Les funcions implicaven molta energia, només érem dos en escena, ens esgotàvem. Tots dos anàvem a un lloc que era emocionalment molt desgastant.

Aquesta mena de treballs em fa pensar en la complicitat que generes amb els companys de feina.
En teatre ja passa molt. Quan tu coneixes una persona, te la presenten, per establir vincles parles en general de coses frívoles, En teatre, el primer dia d’assaig o el segon ja has d’estar representant uns vincles que en la vida real necessites un temps per establir. Et dius de seguida ‘t’estimo’ o ‘t’odio’. Hi ha una obertura emocional molt forta, per això, en general, les amistats, encara que durin dos o tres mesos, la velocitat de complicitat i intimitat a la qual arribes amb les persones amb què treballes és exponencialment més ràpida del normal. Per això en les companyies hi ha tan bon rotllo o tan poc bon rotllo. En l’escenari fas molt ràpid el que amb una persona fora d’ell pots trigar anys a fer.

On podrem veure’t en els pròxims mesos? A quines feines?
Ara estic fent moltes coses d’audiovisual. Després de l’estiu començarà la gira del 23-f (23F.Anatomía de un instante, dirigida per Àlex Rigola), El que no es diu també tindrà gira. A l’octubre s’estrenarà  Las leyes de la frontera (adaptació de la novel·la del mateix títol de Javier Cercas). Ara mateix estem en la preproducció del rodatge que començarem a l’agost d’una pel·lícula amb Alberto Rodríguez (La isla mínima), fa poc s’ha estrenat també El inocente de Netflix…

No pares!
No paro, no,no. Porto un parell d’anys que està sent una bogeria i és meravellós! I tpco fusta perquè continuï així! Ara tinc molts projectes audiovisuals: al setembre-octubre ve també una minisèrie amb Mediapro. No em puc queixar. En quatre mesos he estrenat tres obres (23F.Anatomía de un instante, El que no es diu i La gavina), ara ve la pel·lícula… Estic content, però també tinc ganes de descansar. Al novembre-desembre pararé una mica.