El Gran Teatre del Liceu portarà per primer cop a Barcelona l’òpera Rodelinda, de Händel, dirigida per Claus Guth, amb dramatúrgia de Konrad Kuhn i interpretada per Lisette Oropesa, Bejun Mehta, Fabián Augusto Gómez, Joel Prieto, Sasha Cooke, Gerald Thomson i Gianluca Margheri. El director musical del Liceu, el Mestre Josep Pons, ha assumit la direcció musical de l’espectacle, amb la participació de David Bates. S’estrena el 2 de març i es podrà veure els dies 5, 8, 11, 13 i 15 del mateix mes.
Rodelinda ho té tot per engrescar els amants del Belo Canto: és una obra passional, amb personatges plens de caràcter, una escenografia espectacular i una música essencial. S’explica a través de la mirada d’un nen, en Flavio, que interpreta “d’una manera molt creïble” l’actor -adult- Fabián Augusto Gómez. Aquest matí ens l’han presentat en roda de premsa la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann; el Mestre Josep Pons, Marcelo Buscaino, repositor de l’espectacle, la soprano Lisette Oropesa “una de les sopranos amb una coloratura més aclamades del moment” i el contratenor Bejun Mehta.
El Mestre Josep Pons ens ha parlat de la complexitat de la música i a la vegada, de la seva bellesa: “Per al creixement d’una orquestra, treballar amb música barroca és essencial. Si a més, tenim la composició que tenim, veus una lliçó contínua de 35 números orquestrals, que són com a petits poemes amb principi i final. Però tots diferents: parlen de gelosia, amor, dolor, d’ocells… Són com petites joies musicals concentrades, que esdevenen porcions perfectes. ” A més els és essencial tocar net i polit “perquè l’orquestra ha de trobar el fraseig a partir de la veu.” També diu que treballar amb música de Händel i amb tot el barroc “és l’essència per poder interpretar després a Mahler.” L’espectacle s’ha vist a Madrid (també és el primer cop que es veu a l’estat espanyol), Lyon i, després de Barcelona anirà a Frankfurt.
L’ARGUMENT
Es basa en fets reals que van succeir al s. VII, sobre el rei Bertarido i la seva esposa Rodelinda. Més tard, a l’època de Corneille (s.XVII), ja es va transformar en peça. L’obra avança al moment en què Grimoaldo pren el tro a Bertarido, el que provoca la seva fugida sobtada i fa que tant Rosalinda com Flavio el donin per mort. Però no ha mort i retorna disfressat després d’haver fet circular ell mateix l’informe fals de la seva mort. Mentrestant, Grimoaldo, malgrat estar compromès amb Eduige, germana de Roselinda, busca l’amor de Rodelinda.
L’òpera es presenta sota la mirada del nen, que va fent dibuixos mostruosos que surten del seu imaginari, ja que tot ho percep súper augmentat. Viuen en una casa georgiana, de les típiques de l’època en què Händel va escriure l’obra (s. XVIII). “Hem fracturat la casa en dos pìsos i l’hem obert a un univers que, en comptes de ser una llar, és un lloc permanentment en perill a la ment del nen, perquè ell imagina que hi entra gent estranya.”
Rodelinda és un drama en tres actes, llibret de Nicola Francesco Haym i música de Georg Friedrich Händel “una autèntica muntanya russa emocional”, assegura Marcelo Buscaino, repositor de l’espectacle. La seva estrena absoluta va ser el 13 de febrer de 1725 al King’s Theater de Londres. És una coproducció del Liceu, el Teatro Real, l’Opéra de Lyon i l’Oper Frankfurt.
ELS ARTISTES
Lisette Oropesa ha explicat que és el primer cop que ve a Barcelona i n’està molt agraïda perquè “la meva besàvia era d’aquí. I jo tinc també sang de Cuba, per tant, estic com a casa!” És el primer cop que interpreta a Roselinda, el primer cop que canta Händel… “És una música complicada. Canto 8 àries totes llargues i la última està tallada, perquè la cantem en duet amb Bejun. Sigui com sigui, Rodelinda passa per moltes emocions. Està processant el dolor per la pèrdua del marit, està obsessionada amb el seu món de depressions i dificultats i deixa el fill a l’últim terme. Jo no sóc mare, però… crec que ella no és una bona mare!”, ha dit. I continua: “Ella pateix i ignora que el nen pateix molt, també. Hi ha moments en què cantem àries lentes de ràbia o estem muts al pis de dalt. No marxem d’escena, no tenim aquell moment de descans al camerino. És una obra molt exigent però he de dir que així és com creixem com artistes. He après molt als assaigs!”, assegura.
Bejun Mehta ha manifestat també la seva satisfacció per interpretar Händel “la música barroca és com un aliment per a una orquestra. És bona per a tots, el text es correspon amb la dansa i amb la forma que ha d’adoptar el cos, et permet utilitzar la respiració com a instrument i et porta a Mahler.” Explica també que: ” Funciona tot meravellosament. Jo canto molt barroc, també canto Mahler… I també canto cançó moderna. I des de la meva experiència vull agrair al Mestre Pons i a la bona disposició de l’orquestra en estar tan concentrats. La seva actitud ajuda a que tot funcioni bé, tant amb instruments antics com moderns.”
En aquest sentit, el Mestre Pons havia dit que havien fet alguna prova de treballar amb instruments originals però no s’hi han atrevit: “Els instruments descobreixen l’art barroc perquè descobreixen un tipus de fraseig i això ja ho fem. És com una manera més fàcil de tocar l’art barroc. Però ja falta menys, no ho descarto de cara al futur. Ara ja tenim el germen! ”
Davant una insinuació lligada amb l’acústica, ja que l’òpera barroca requereix la màxima pulcritud sonora, Bejun Mehta ha sentenciat: “El Liceu no és massa gran per a una òpera barroca. I punt! A l’òpera de Chicago hi ha 3.600 butaques i es fa Händel. Nosaltres escollim els colors de veu, les emocions no tenen res as veure amb el to i, per tant, si l’escenari és gran, és igual. El Barroc és el Bel Canto per excel·lència i és tot emoció. Això és el que hem de mantenir viu! Jo portaré aquí, per a vostès, les mateixes emocions que vaig portar al Metropolitan”, conclou.