El TNC, no avesat a fer reposicions alienes, ofereix l’oportunitat de tornar a veure Amanda T, el text d’Àlex Mañas basat en fets reals, que es va estrenar l’any 2016 a la Sala Atrium. Xavier Pujolràs, coordinador de la programació del teatre, ha explicat que l’obra torna amb l’ànim de oferir teatre per als joves, “un objectiu que vam iniciar amb Youth#4, de Didier Ruiz i al que donarem continuïtat.” És, doncs, el segon espectacle adreçat prioritàriament aquest públic que afortunadament, cada vegada troba més opcions escèniques. Però no només, ja que és un tema universal que afecta tothom, sobretot les famílies. I avancem que el 20 de març s’estrenarà El futur, d’Helena Tornero, també dins del Cicle de Teatre per a Joves del TNC.
L’Amanda Todd era una nena canadenca de 15 anys que es va suïcidar després d’advertir-ho per la xarxa i explicar-hi els motius: era víctima del ciberassetjament i també de bullying per part fins i tot dels seus companys de curs. Va haver de canviar de ciutat 3 vegades. El motiu: una fotografia els seus pits. L’autor va fabular aquesta història barrejant-li altres casos d’assetjament també reals. ” Vaig pensar que tenia a veure amb una proposta que tenia al calaix i que no trobava la forma d’explicar.” Però, per als que l’hagueu vist, assegura que “el canvi de repartiment canvia tota la perspectiva de l’espectacle, però, a més, el text ha anat canviant i puc dir que es tracta d’una versió 3.0, ja que en la gira, a Madrid, ja vam fer la 2.0.”
Amanda T es va estrenar amb Greta Fernández i Xavi Sáez. A la versió 2.0, en Xavi va ser substituït per Isak Férriz. Ara, el rol de l’Amanda l’interpreta Laia Manzanres i en Xavi i l’Isak s’intercalaran les representacions. Mañas assegura que la Laia ha aportat una mirada retrospectiva i que ara la ferida és més visible. “Cal explicar-ho i plantejar el fet de com una societat pot ser corresponsable de fets tan terribles. Amb tot el que està passant té sentit seguir fent l’espectacle, encara que ja tinc ganes de ficar-me en una altra cosa!”
El fil conductor de l’espectacle és el vídeo que l’Amanda va penjar a la xarxa explicant el que estava patint: “Encara hi és i es pot veure. Però tot i que advertia que se suicidaria, va viure un temps d’esperança i hi ha missatges posteriors. Al final, la desesperació va guanyar.” L’intèrpret masculí es fica a la pell de tots els personatges que l’envolten. L’espectacle està dirigit pel mateix Àlex Mañas i es podrà veure del 10 al 20 de gener, a la Sala Tallers, del 10 al 12 amb Xavi Sáez i amb Isak Férriz fins al 20 de gener.
LES EMOCIONS DELS INTÈRPRETS
Laia Manzanares ens diu que “fa 3 dies vam trobar el lloc real des d’on explicar la història. És un moment nou en què la història de l’Amanda és només el punt de l’iceberg d’una gran quantitat de casos. No fa gaire, una noia va ser assetjada i agredida sexualment per un grup de nois, per una captura de pantalla on sortia despullada. És important que els adolescents vegin això i s’adonin fins quin es pot arribar fent bulling. És un abús de poder que pot portar a la mort.” I per altra banda: “Estic molt agraïda i dolguda a la vegada per permetre’m portar aquesta història dintre. Em fa mal cada dia i, malgrat tot, l’he de posar dins del meu cos.”
L‘Isak Férriz parla del procés d’assaigs, durant el qual “hem tingut moltes xerrades per trobar la manera d’explicar-ho bé, per anar curosos. I l’hem trobat, tot i que és dolorosa.” I ens explica que “jo he estat públic i la reacció és desoladora. Em vaig quedar mut 10 minuts! Com una persona jove pot arribar a assetjar una altra? Com s’atreveix en ficar-se a la seva vida fins aconseguir la mort? Tinc ganes de veure la reacció dels joves.”
Xavi Sáez exposa que “l’obra no dóna cap resposta, planteja preguntes que a mi m’interesssen. Qui té la culpa del que està passant? Tots una mica! Hem de ser la societat civil la que lluiti i denunciï tots els casos que conegui. És desesperançador veure el silenci de les escoles i els polítics en determinats casos.” I afegeix: “Ara, davant l’amenaça de VOX. cal que vingui molta gent al teatre a veure peces com aquesta.”
Gina Aspa, ajudant de direcció, explica que “tot i que l’Àlex s’ha basat en fets reals, queda clar que és una historia fabulada i que l’únic absolutament real és el vídeo que va penjar l’Amanda, que té una durada de 9 minuts i que hem reduït a entre 6 7.” L’autor diu que se li va plantejar un problema ètic: “No és el primer cop que parlo de suïcidi i ja estic en un altre projecte similar. Però era important dignificar l’Amanda, fer-li un homenatge amb respecte però no fer-ne una heroïna, ja que seria perillós. Els experts diuen que cal parlar del suïcidi, que es normalitzi a les converses i deixi de ser un tema tabú.”
L’espai escènic vol simbolitzar l’habitació de l’Amanda, amb l’ordinador, la taula… “El lloc on va passar tot. L’habitació va canviant i es converteix en el lavabo de l’escola i altres llocs on va patir assetjament,” diu Mañas.
Xavier Pujolràs tanca aquesta interessant roda de premsa dient: “L’obra fa mal i per això és bona. El dolor fa reflexionar i dóna eines, que és el que necessitem en aquest moment tots. però sobretot els joves, el públic jove ha de tenir eines.” Encara ha explicat que van programar 12 funcions perquè, en haver estat estrenada, no van gosar fer una programació normal d’un mes: “Però ens vam equivocar. Les sessions dels caps de setmana ja s’han pràcticament exhaurit!”