La Companyia Paradiso 99 s’instal·la al Teatre Tantarantana amb un espectacle de títol força explicatiu: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el cámbiame. Amb aquesta proposta de creació, la companyia inaugura la seva residència de tres anys a El Cicló, el programa d’ajut a la producció del Tantarantana. S’estrena el 16 d’octubre i romandrà en cartell fins al 3 de novembre.
És, doncs, la primera estrena de la companyia Paradiso 99 dins EL CICLÓ, Projecte de suport a la creació de les companyies en residència. S’ha presentat als mitjans amb la presència del director del teatre Ferran Murillo, de l’autora i directora Begoña Moral, i els intèrprets Chap Rodríguez, Blanca Garcia-Lladó, María Jurado i Arnau Comas.
L’argument ens presenta una parella humil que viu a l’extrarradi i que barrina sobre si val la pena o no portar criatures en aquest món, on el capitalisme salvatge ens ha convertit a tots en una mena de animals engabiats. Però un feixista, encarnat en presentador d’un programa de televisió o en empresari de supermercat, no els hi ho posarà gens fàcil.
L’espectacle és com un conte de terror que parla de la maternitat i la ràbia, del trauma i la por arrossegada dels vençuts i de la impunitat descarada dels vencedors. De com construïm el present i la identitat quan ens han privat del passat. I ens pregunten: Serà, potser, la capacitat de l’ésser humà per sentir i exercir la bondat, aquell gen roig que tant va obsessionar al psiquiatre Vallejo Nájera? Serà avui la ràbia la única possibilitat d’expressió d’aquesta bondat?
SOBRE L’ESPECTACLE
L’autora i directora Begoña Moral explica: “És un espectacle per caure en el compte de com ens minva aquest episodi de la nostra història. Vivim com si aquesta fos l’única quotidianitat possible i no ho és. Si les coses són avui com sóc és perquè hi ha culpables. I l’obra pretén assenyalar alguns dels que considerem culpables. Això i que ens enamorem una mica de la parella protagonista!”
Ferran Murillo, el director de la sala, ha volgut destacar dos trets distintius de la companyia Paradiso 99. D’una banda la potència que caracteritza els seus muntatges, i de l’altra la seva perícia per a combinar amb igual força la poètica del text, del moviment, de la música i de la proposta visual.
Pel que fa al muntatge i l’escenografia: “A Paradiso 99 ens agrada fugir del costumisme per treballar l’espai a nivell simbòlic. La idea de conte es va anar gestant perquè treballem amb estereotips: la parella, el feixista, el bé i el mal… Això ens va portar a dues idees: la de treballar a diferents nivells generant altures perquè les ocupin els personatges i la de treballar amb estructures amb impressió d’estar a mig construir, a la nostra escenografia, com als personatges, se’ls veuen els ossos i les venes”, continua la directora.
Aquest estil el comparteixen els dos titelles, un a escala humana, que apareixen a l’espectacle. El seu constructor, Arnau Comas, que participa a l’espectacle també com a actor, explica: “Les volia el més orgàniques possible, i l’escuma amb la silicona donen una imatge de carn que m’interessa.”
A PARTIR D’UN FET REAL
Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el cámbiame
Ja s’endevina amb el nom, o, si més no, podria estar inspirat en els Reality Shows. Però la veritat és que es tracta d’un fet real: “Volia fer un espectacle sobre els més de 300.000 nadons robats de la dictadura, i buscant informació al respecte vaig trobar aquesta història: al setembre de 2017, una dona de 36 anys va participar com a concursant en el reality Cámbiame amb esperança que algú la reconegués, perquè sospitava que havia estat un dels nadons robats del franquisme. Poc després, una dona va contactar amb el programa convençuda que era la seva mare, es van fer les proves d’ADN i van coincidir en un 99%. I va seguir: Cámbiame televisió, la seva primera trobada en directe. En aquell moment em vaig adonar que l’espectacle no anava a succeir en els anys 40, sinó en el present. És terrorífic que un tema com aquest es resolgui en directe a la televisió. A Espanya, el dolor és un reality“, assegura Begoña Moral.
UNA SACSEJADA PER REACCIONAR
L’equip actoral ha definit el procés de muntatge com a esgotador física emocionalment per la gran implicació que demana i pel context polític i social que envoltarà l’estrena.
“Treballar en dies com aquest és complicat, un voldria estar al carrer. Però fer-ho en aquest tipus d’obres és necessari perquè és ficció, però una ficció que parla del que està passant allà fora, i de per què. I aquí hi ha espai que permet emprenyar-te i fins i tot riure de l’absurd, i en definitiva adonar-te que has crescut en una societat que viu encara de la dictadura. I reflexionar. I sortir a fora a petar-ho tot!”
ELS ACTORS PARLEN DELS SEUS PERSONATGES
CHAP RODRÍGUEZ: “Jo sóc el ‘hombre sin abuelos’. Sóc un tio normal que fa el que pot. Treballa al Mercadona i no va conèixer els seus avis i aquesta manca l’ha fet reflexionar sobre deixar petjada al món, i desitja tenir un fill amb totes les seves forces. Però la seva parella no vol de cap de les maneres.”
BLANCA GARCIA-LLADÓ: “Jo sóc ‘La hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame’. El meu personatge té un buit i el seu objectiu és trobar la seva mare per omplir aquest buit. Un cop el tingui omplert es podrà plantejar continuar endavant. I al llarg de l’obra veure com va evolucionant sobre aquest buit.”
MARIA JURADO: “Interpreto a Matilde Landa, una militante antifranquista que se suicidó en 1942 para evitar que la obligaran a bautizarse. Soy una observadora silenciosa que acompaña a la pareja protagonista, se opone al personaje de Arnau y observa donde ha llevado el futuro por el que luchó.”
ARNAU COMAS: “Jo encarno el feixista en totes les seves vessants. L’opressor en totes les seves màscares que coarta la parella. És com una mena de geni de la llàntia que es va transformar per aparèixer en diferents moments i encaminar la situació cap als seus interessos.”
Paradiso 99 és una de les 5 companyies residents aquesta temporada al Tantarantana dins del projecte El Cicló. Formada a Barcelona a principis del 2016, des dels inicis s’ha caracteritzat per realitzar una proposta dramàtica singular i alternativa. Els seus projectes parteixen del text com a base de la creació dramàtica, però també fan incursions en el llenguatge poètic, i utilitzen la història i la política com a elements de recerca en eines expressives diverses com el moviment i l’ús metafòric de l’espai escènic. La recerca constant també els ha permès aprendre, créixer i millorar en la seva capacitat creativa, en una recerca contínua de noves formes d’expressió i d’enteniment amb el públic.
L’espectacle s’estrena el 17 d’octubre i estarà en cartell fins el 3 de novembre.