Aquest dilluns 28 d’octubre s’estrena a La Villarroel Una història real, que ha escrit i dirigit Pau Miró. Tania Brenlle, directora artística de la sala, ens ha manifestat la seva felicitat absoluta perquè “per a mi ha estat un regal tenir l’oportunitat d’encarregar un text a Pau Miró i que Julio Manrique estigués al seu costat fent un dels protagonistes ja que, fins ara, en Julio ha dirigit però mai havia actuat en aquesta casa.” I el regal no acaba aquí, perquè també compta amb “Laura Conejero, Mireia Aixalà -tot i que ja és una habitual- i Nil Cardoner -que hi debuta amb un bon currículum malgrat ser tan jove- com a intèrprets. Quatre grans de l’escena per a una proposta que s’està coent des de fa un parell d’anys o més”, diu la Tània.
Sobre l’encàrrec, Miró l’agraeix a la Tània i a Focus i explica que “no em vaig posar a escriure fins que va aparèixer una idea que em tocava, que estava passant. M’ha costat trobar la forma, almenys hem provat 10 versions, però aquesta excel·lent companyia m’ha ajudat molt a trobar a millor versió!” La idea fa referència a l’ascens de l’extrema dreta aquí a casa i també al món. “I a mesura que anava escrivint, m’adonava que, en realitat, el que em preocupa més el discurs de l’extrema esquerra, perquè, malgrat té bones intencions, és ple d’esquerdes i contradiccions i, al meu parer, s’hauria de revisar.”
Tot escrivint, l’autor va aprofundir amb els personatges i “vaig veure que és molt difícil posar-se l’un a lloc de l’altre. I tot plegat conforma un allunyadament que em preocupa.”
L’ARGUMENT
Parla de un pare escriptor i del seu fill adolescent, que a perdut la mare prematurament. El pare, per fer el dol i superar el buit escriu un llibre que esdevé un èxit. El fill no paeix que hagi utilitzat el dol per vendre llibres. Inconscientment, el fill té la possibilitat de ‘coquetejar’ amb el discurs neoliberal o ultraconservador, el que li serveix per alimentar un combat amb el pare. “Un combat polític, tamisat per les emocions. La idea és que dos personatges que estan lluny, es puguin apropar.”, diu Miró.
LA VEU DELS INTÈRPRETS
Júlio Manrique reitera els agraïments i diu que ja té moltes ganes de fer sonar la partitura amb el públic. “Vàrem viure el procés com una cosa de tots. El personatge que interpreto és com una part de mi. Té un fill adolescent, jo també. No sóc escriptor com ell, però treballo al món de la ficció…” I afegeix: “Ara, que estem vivint una pujada des ultres i, per altra banda, de joves molt enfadats, aquest escriptor necessita escriure-ho. Però se li barregen els dos mons! Una cosa és el que diuen i l’altra, la que callen. Un relat serveix per caricaturitzar l’altre. I acaba mostrant que ells saben més coses de nosaltres que el que els diuen les nostres paraules.”
Laura Conejero és l’editora, que empatitza amb l’autor i el protagonista de l’obra. Explica que “l’editora també participa perquè, com tota escriptora, està preocupada sobretot perquè el llibre triomfi i intenta posar-se en el lloc de l’altre. I és que les idees progressistes que podem tenir són unes i després les nostres accions són altres. Potser són idees boniques però després ser coherents és molt complicat.” I posa l’exemple: “Jo puc anar a la mani a favor del Planeta mentre la meva casa és pena de plàstics. Hi ha moltes contradiccions, moltes idees maques que no tiren endavant. I els fills, que són com esponges, ho capten.” La relació entre ella i l’escriptor és un detonant, però no se’n pot parlar. “El que fa és endreçar el material i convertir-lo en una millor versió de la novel·la… per vendre!”
Mireia Aixalà fa al personatge de la psicòloga, que representa la realitat i n’està encantada: “La Villarroel sol acollir propostes arriscades i interessants i em sento molt feliç de participar a aquesta.” La psicòloga atén al noi i s’hi involucra, encara que d’una manera externa. És un personatge amb un vel de misteri que no es pot desvetllar, però sobre el que Pau Miró explica que “representa la realitat, una visió externa sobre la incapacitat que tenim els que ens dediquem a la ficció per connectar amb la realitat dels altres.”
Nil Cardoner afirma que només pot parlar de gratitud i felicitat. “Avui trobar feina ja és una casualitat i començar amb aquest equip per a mi ha estat… tope!” I sobre el personatge: “Planteja el per què un fill es torna de dretes per anar contra el pare. Es pot entendre per la situació actual, per les relacions familiars que s’estableixen de vegades… Hi ha molts motius perquè el fill es pugui transformar d’aquesta manera. A Vox poden haver pares sociates, per posar un exemple!” Aquí, la Laura ens recorda una frase senzilla però contundent: “La gent que està perduda i no sap on agafar-se, és capaç de fer coses terribles.”
Pau Miró ho confirma: “de cop i volta un dia et despertes i veus la dreta al teu voltant. És una similitud amb el que passa entre pare i fill. El noi se’n va cap a aquesta deriva per un còctel, no pel pensament. Per a ell és un lloc on agafar-se.” I Manrique afegeix: “l’obra planteja una idea sobre l’egoisme. L’egoisme personal que fa que el fill el converteixi en l’egoisme de les persones que l’envolten en ideologia: Faré com vosaltres però a més portaré els seus emblemes prioritzaré el benefici individual sobre el col·lectiu.”
I apareix la pregunta inesquivable: què en penseu d’estrenar en un moment com ara? “Doncs… és una obreta comparada amb el que passa a fora! És una mica estrany: un dia, mentre assajàvem, sentíem sirenes, helicòpters… Vam sortir al carrer i era ple de pilotes de goma. Sempre passen coses a fora, però ara ho tenim més aprop.” I la Tània ha recordat: “si, perquè a l’Amazones s’hi 4qexterminen civilitzacions senceres!”
Finalment, Manrique conclou dient: “Una part important de l’obra te a veure amb el que no es diu, sobre la punta de l’Iceberg. Hi ha un autèntic iceberg: els personatges callen molt. És un drama amb tocs de thriller i misteri… que tan de bo fos ficció!”
UNA HISTÒRIA REAL
Funcions del 23 d’octubre al 29 de desembre
La Villarroel
Entrades, aquí