Llegat arriba al Teatre Akadèmia, després del gran èxit d’A.K.A. (Also Known As), que continua representant-se amb diferents produccions nacionals i internacionals després de set temporades.
Àngels Gonyalons i Pau Oliver tornen a convertir-se en mare i fill després del gran èxit de: L’alegria que passa. Marc Pociello completa un repartiment espectacular que uneix, per primer cop sobre un mateix escenari, a tres generacions d’intèrprets.
L’ARGUMENT
L’Oriol té vint anys i només vol gaudir de la vida, lligar i abandonar-se al plaer, lluny de tot compromís i contacte familiar.
En Javi en té trenta-sis i una nit qualsevol, de festa, buscant evadir-se de les responsabilitats que com a adult ha d’afrontar, coneix l’Oriol i s’enrotllen.
La Clara, la mare de l’Oriol, en té… (quina importància té l’edat?) i ha decidit –o la vida ha decidit per ella– que és el moment de parar màquines i replantejar-s’ho tot.
El matí que l’Oriol s’emporta a en Javi a casa seva, es troben amb la Clara. Ella l’està esperant per donar-li una notícia força rocambolesca, per a l’estil de vida que han tingut fins ara: la casa s’ha venut, i se n’aniran aquesta mateixa nit a un viatge desconegut, en furgoneta, tots dos, sols, junts.
Més sobre LLEGAT
Tot i les reticències del fill a marxar amb la seva mare, i la mala relació que tenen, ella juga les seves cartes i finalment emprenen l’aventura. És en aquest nou marc espacial, en moviment constant, que es retrobaran i aprendran a estimar-se d’una altra manera; i a gaudir de moments compartits, i que refaran les bases de la seva relació passada.
Durant l’absència de l’Oriol, en Javi i ell construiran una relació prematura, a distància, sense fonaments sòlids; i oberta a qualsevol possibilitat futura. I serà a través d’aquestes aventures, de temps finit, com tot en aquesta vida; que enfrontant-se cara a cara a cada relació, les podran reconfigurar i podran reconfigurar-se com a persones.
La visió de l’autor
Mai no és fàcil explicar per què un escriu una obra ni saber de què anirà. Simplement, passen coses a la teva vida, i les canalitzes en una peça. I descobreixes pors, desitjos, sentiments oposats, complexos, ocults, fantasiosos, etc.
Mentre escrivia Llegat, em vaig descobrir amb ganes de riure, de gaudir moments especials, de remoure tot aquest interior; i plasmar-lo en una comèdia agredolça, afectuosa però àcida, removedora però vitalista.
Tenia ganes de reconciliar-me amb sentiments que, a priori, poden semblar negatius: com l’odi, la ràbia, la ira, la impossibilitat de frenar una estona i gaudir perquè el temps transcorre; i és irrefutable el fet que totes i tots acabarem morts.
“Sentia l’impuls de retrobar-me amb la sensació de l’abraçada materna de la infantesa; la passió, el descontrol i la inconsciència de quan ets jove. I un cop retrobades, la necessitat de sacsejar a l’adult adormit en qui segurament m’estic convertint.”
Estem sobrevivint o vivint? És necessari viure aquesta carrera -que és la vida- sense parar? No ho sé. Però ha estat aquesta voluntat d’entendre, de transitar i d’enfrontar les respostes o les possibles preguntes que vindran: les que em van portar a l’escriptura.
I va ser així que vaig arribar a la història -desitjada o temuda-; d’un últim viatge d’un jove amb la seva mare, i dels primers passos d’una nova relació d’aquest fill amb un amant. Al cap i a la fi, totes dues són aventures.
Perquè potser és explorant paisatges inhòspits i situacions diverses, posant-nos en risc; l’única manera de poder aconseguir que la vida sigui autèntica, real i memorable.
Daniel J. Meyer
L’obra en paraules de la directora
Sobre les relacions patern/maternofilials se’n parla poc, dels com i dels perquès de cada relació. De com un fill passa a adonar-se de la presència d’un adult; persona que fins ara era només la seva protectora, generadora, cuidadora, i qui li proporcionava l’escalf, l’amor, l’aliment; i les garrofes que necessitava.
Redescobrir una figura tan coneguda per un mateix i percebre-la com a algú tan desconegut; és quelcom que sempre m’ha fascinat. Quan t’adones que els teus pares també pateixen, ploren, riuen, gaudeixen, són, en definitiva: persones al marge de la teva existència, la relació fa un gir.
Qui som, com a éssers? En què ens convertim i on dipositem tot el nostre jo, com a pares? Com d’egoista, reclamant, exigent, etc., és el fill amb la mare; i quant o quant poc arriba la mare a tenir en compte al fill per prendre decisions?
Parlarem poc o gens de les decisions preses i de com afronta cadascú el seu camí vital, ens interessa com a punt de partida, no com a fi; és de com això afecta les relacions més properes, del que intentarem treure suc en la funció. I de quin és el dret que tenim o no a exigir a l’altre que estigui sempre al nostre costat i que ens entengui en totes les nostres decisions, també.
El fill està cansat de no sentir-se mirat i valorat per la seva mare, que, aparentment, ho ha fet tot perquè ell estigués bé. I la mare està cansada que el seu fill la menystingui tot i adonar-se que potser no l’ha tingut prou en compte en les seves decisions.
I quan canvia la mirada? En quin moment veuen que el món que han cregut haver construït és un altre, o que mirat de prop no és el castell que havien aixecat, sinó una casa en runes, o a la inversa? I com tornen a dissenyar un espai nou que sigui un indret comú amb un fogueret que els escalfi a tots dos?
Fins on ens empeny la voràgine social, laboral, i ens fa fora d’allò que tenim al costat? Cal abandonar aquest ritme de vida trepidant per poder abraçar a l’altre, o és qüestió de mirar-se i veure’s?
Montse Rodríguez Clusella