La Villarroel ha acollit la presentació de L’enterrador, una obra escrita dirigida per Gerard Vázquez. L’espectacle està protagonitzat per Pepe Zapata. És una producció de Teatro de dos i Mediterránea. A la roda de premsa hi han assistit Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, i Pepe Zapata; protagonista i impulsor de l’obra.
Tania Brenlle ha encetat l’acte agraint, com sempre, la presència dels mitjans i confessant la il·lusió que sent podent programar, dos anys després de la seva estrena, un espectacle que: a més del seu inequívoc interès artístic, està protagonitzat per una persona amb qui comparteix una amistat com és: Pepe Zapata. “Vaig anar a veure un assaig i em va semblar un exercici molt honest, construït des de la veritat. És una producció que porta ja més de 80 representacions i augurem que n’hi queden moltíssimes més. Crec que és un espectacle molt necessari i que, més que mai, hem de treballar: per protegir i mantenir viva la memòria històrica.”
Pepe Zapata, ideòleg de l’espectacle i l’actor que interpreta al personatge principal en aquest monòleg cru i visceral sobre: la memòria històrica, ha explicat com va sorgir la idea una obra com aquesta. Segons Zapata, el projecte neix de les ganes de portar a escena una obra sobre testimonis reals d’herois anònims; de gent que havia vist la guerra civil i la postguerra. L’enterrador, a mig camí entre la ficció teatral i el teatre documental, parteix de la figura real de Leoncio Badía; anomenat l’enterrador de Paterna, qui, després de la Guerra Civil, per sobreviure: va haver d’acceptar la feina d’enterrador al seu poble natal.
Més enllà de la perspectiva tràgica de les seves circumstàncies personals i de la cruesa de la seva desagraïda tasca; (es creu que, en 4 anys, va enterrar prop de 2.500 afusellats, entre els quals s’hi comptaven coneguts i amics), l’aspecte que més va colpir i emocionar a Zapata va ser: com Badia va esforçar-se, clandestinament, per posar nom a tots aquells cadàvers que haurien quedat en l’anonimat; de no ser per ell:
“Va crear un sistema per identificar-los a tots. Els rentava, els posava bé, guardava objectes, cabells, n’apuntava el nom en un paperet… tot pensant que servís per la seva identificació. De nit, es va establir una xarxa secreta de dones, mares, germanes i filles dels ajusticiats: que s’encomanaven a l’enterrador perquè els digues on estava el seu familiar.”
Pepe Zapata també ha explicat que, tant per Gerard Vázquez, director de l’espectacle, com per ell mateix, el muntatge obeïa: a més, a una necessitat de perpetuar un cert coneixement, d’una negativa a permetre que els fets, tragèdies i heroïcitats; que van entapissar els anys de la guerra i la posterior devastació social i humana, es perdés; i no arribés a les noves generacions, difuminant-se en l’oblit les lliçons que ens pertoquen com a herència compartida.
“Jo tinc 3 fills que en aquell època eren adolescents; i, un dia, parlant de la Guerra Civil, em va sobtar molt el que ells, des de la seva percepció: entenien i sabien d’aquell conflicte. De fet, des del principi teníem molt clar que ens calia ser respectuosos amb aquesta història i, per documentar-nos: vam anar a dormir a Paterna. Allí, visitant la tomba de Leoncio Badía, vam conèixer la Maruja, la seva filla que, ara, ja comptava 81 anys. Li vam explicar el nostre projecte i, ella, amb llàgrimes als ulls, va compartir fets íntims sobre el seu pare; però també ens va confessar que no se’n parlava massa a casa de tot allò. Era com si sobre aquella història pesés una tela de silenci. Necessitàvem tenir el seu vistiplau per l’obra i la vam convidar a venir. Ella no parava de dir que era igual que el seu pare; i ens va dir una cosa que ens ha acompanyat com un mantra: «aquest tipus d’espectacle haurien de servir perquè les noves generacions siguin conscients del que ens va passar.» En aquest, sentit– assegura Zapata– tenim molta sort que l’espectacle formi part de la programació del COOLTIVA’T de Focus.”
Segons l’actor, no es tracta ni d’un espectacle pamfletari ni d’una proposta partidista; sinó que intenta mantenir-se dintre de la fidelitat d’aquells temps convulsos, acceptant que es van viure atrocitats i tragèdies en: ambdós bàndols. La pròpia dramatúrgia del muntatge permet aquest distanciament mitjançant la metateatralitat de la premissa, presentant a un actor: que es troba assajant l’obra sobre l’enterrador de Paterna. “En el text, que té una poètica molt suau, no només hi ha qüestions que van passar amb l’enterrador; sinó també testimonis d’altres persones i familiars que es van trobar en els mateixos casos.” – explica Zapata.
Finalment, l’actor destaca l’experiència amb el públic jove, on es fa palès el desconeixement sobre els fets relacionats amb: la Guerra Civil i el franquisme, però també la profunda impressió que s’enduen de l’obra; un cop surten de la sala: “A banda del silenci sepulcral, es queden sorpresos del que estic explicant perquè no s’ho esperen. Estan farts de veure coses de guerra a la tele, però al·lucinen només de pensar que això va passar aquí. No ho tenen gens interioritzat. Nosaltres hem col·laborat amb en Jordi Barra, historiador, qui també coordinarà una post funció que farem. Ell ha conformat un dossier pedagògic per acompanyar no només el que es faci a classe; sinó també al públic en general.”
A més, el projecte ha generat un abast que ha transcendit les fronteres del país, sent seleccionat i participant: en el XIII Festival Internacional Santiago Off, (celebrat a Santiago de Xile del 18 al 27 de gener); efectuant 3 representacions de l’espectacle.
L’enterrador es representarà a partir del diumenge 14 de juliol a La Villarro
L’ARGUMENT
Una experiència escènica que et farà reviure un episodi colpidor de la nostra memòria històrica.
L’enterrador tracta de la nostra memòria històrica. Es basa lliurement en les vivències d’herois anònims -com les de l’enterrador de Paterna, Leoncio Badía Navarro- que: amb la seva determinació, van deixar testimoni d’humanitat i dignitat enmig de l’horror i la barbàrie de la Guerra Civil ; i la postguerra. En l’espectacle, un actor prepara un monòleg que representarà davant els espectadors d’aquí a uns dies. L’ha escrit ell mateix a partir del que la seva família li va explicar durant anys sobre: el seu avi i els seus amics, els quals van patir terribles episodis durant la postguerra. El personatge que interpreta ha d’enterrar, com cada dia, als afusellats que li porten al cementiri. Enterrar… o desenterrar?