Aquest dijous 13 de febrer, s’estrena a la Sala Gran del TNC una de les obres potents de la temporada, que entra com un guant a la frase d’un dels seus protagonistes, en Roger Coma: “La Sala Gran ja és un gènere en si mateixa.” El títol és Justícia i és un l’encàrrec que el TNC va fer al dramaturg Guillem Clua, per a qui significa la pujada per primer cop a aquest temple de la pl. de les Glòries. Compta amb un repartiment que combina actors consagrats amb gent que comença: Josep Maria Pou, Vicky Peña, Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Pere Ponce, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Avui s’ha presentat a la premsa amb l’assistència de l’autor, el director Josep Maria Mestres, alguns dels intèrprets i el director del TNC, Xavier Albertí. Es podrà veure fins al 22 de març.
Xavier Albertí ens ha volgut situar en el caràcter trencador del text recordant la frase d’un polític sobre Àngels a Amèrica, l’obra que va obrir el TNC, a la que s’ha comparat amb Justícia: “Si jo fos Conseller de Cultura aquesta obra no s’estrenaria al TNC. Avui no crec que ningú del Govern digués això sobre Justícia. I no perquè Clua hagi baixat les expectatives: l’obra expressa clarament les transformacions que durant les darreres dècades han alterat alguns imaginaris morals.” El director ha volgut agrair a l’equip el seu compromís amb un drama contemporani d’aquesta magnitud. “És un repte per a un autor viu, jove i català. I necessita complicitat!”
Entre moltes altres coses, Justícia proposa un recorregut per la història de Catalunya dels últims 80 anys. I és força optimista perquè “s’allarga fins al 2123!”, han dit. Arranca amb una Missa seguida d’un sopar familiar i festiu, per celebrar la Jubilació als 80 anys del prestigiós jutge i posteriorment parlamentari Samuel Gallart, tot un prohom entre els polítics i bons vivants de la ciutat. Al sopar hi assisteix la família propera i el capellà, un amic de tota la Entre la taula i la cuina comencen els records, les descobertes, els retrets, l’aflorament de sentiments amagats… Anem vivint la construcció de la identitat personal i col·lectiva del Jutge i la seva família: “El jutge és un prohom que, després d’haver gaudit d’una carrera polítics brillant i una vida pública immaculada, s’enfronta als seus fantasmes i a la seva pròpia sentència”, exposa el director, Josep M. Mestres. La història ens presenta una família burgesa catalana que ve determinada per la relació del poder amb les institucions, el jurat, el Parlament… “No és cap biografia concreta, tot és fictici, no hi surt en Pujol encara que si el pujolisme, però no hi ha inspiració directa.”
En Guillem Clua ha agraït al TNC el privilegi i el repte de confiar-li “la meva posada de llarg com a dramaturg, que és la pujada a l’escenari de la Sala Gran. Ha estat un repte escriure i omplir de contingut l’obra, que no és sobre la identitat catalana sinó sobre les Identitats en general. He intentat crear una identitat per a cada personatge, sobre tot per al Jutge, que interpreta en Josep Maria Pou.” Els personatges solen explicar qui són i aquest és el conflicte: no són conscients del que han de dir, ja que al Judici es veu no només el que són ara, sinó com se’ls recordarà al futur. “I també vull dir que per a mi ha estat una experiència brutal veure-la créixer amb aquest equip d’actors!”
Se’n diu una obra sobre la identitat, perquè n’és el nucli central. És extensa, tracta de molts temes que parteixen d’una identitat de família. I pel que fa al títol, entre d’altres motius, es diu Justícia perquè “parla de com jutgem els altres, i com determinem la nostra visió del món i del temps que estem vivint.”
Guillem Clua ens diu que ja no vol parlar gaire més: “El meu teatre es basa en el thriller, girs inesperats… i no es pot explicar tot! Hi ha un naturalisme que es trenca, tot i que en la superfície és un melodrama. Veureu un sopar que acaba malament, hi ha molts flashbacks, trenquem la 4a paret… i més sorpreses!”
UNA OBRA MOLT GRAN, COM UNA ÒPERA
Amb tot, el director Josep Maria Mestres vol puntualitzar que “no sé si és un gran espectacle, però puc assegurar que és un espectacle molt gran, per l’extensió del text sobretot. Però és un text potent, ambiciós, que convida a escoltar i a descobrir. Tenim també una gran companyia de 10 actors, amb alguns que s’estrenen a l’obra interpretant personatges importants i compartint escenari amb gent molt coneguda. S’encomanen els uns als altres la vitalitat, la il·lusió, la passió… “ I també ressalta les identitats:” Parla de molts anys i de l’actualitat. Tot passa aqui. Hi ha referències als CDR, a Ciutadans, als burgesos… L’important de l’obra és que explica com s’ha de ser de valent per poder viure plenament. És tot molt gran, com una òpera!”
Tothom ha fet un gran treball. L’escenografia, rotundament espectacular, és de Paco Azorin, ja conegut com a escenògraf d’òperes, gènere que també dirigeix; Gabriela Salaverri ha dissenyat el vestuari, Ignasi Camprodón ha fet els llums, Jordi Bonet el so… “L’obra beu molt del cinema!”, assegura el director.
Mestres també explica que “Al públic se l’ha de tractar com a un ésser intel·ligent. El conte ha d’estar ben explicat. Hi ha molts canvis de temps però ahir vam tenir una funció de prova amb amics i ningú va sortir amb dubtes. Hi ha molta complicitat i això és un al·licient que contribueix a que el públic hi arribi bé.”
PARLEN ELS ACTORS
Josep Maria Pou ens diu: “Quan vaig llegir l’obra, el primer que vaig veure va ser que, més enllà de jutjar-la, havia el compromís d’interpretar un autor jove i català a la Sala Gran. Vaig aparcar moltes coses que tenia entre mans i aquí estic!” Sobre el personatge: És un Jutge que, apel·lant la tradició nostrada dels 16 Jutges…, els porta tots junts al cap i li passen moltes coses! Forma part d’aquells personatges perdedors -que tinc al currículum- i que m’agraden. És tan ric, que encara ahir vaig descobrir coses noves!” Concretament parla de que en Roger Coma, que “fa de mi quan era jove, li diu al seu amant: a mi no m’agraden els homes, m’agrades tu, la mateixa frase que jo deia a Àngels a Amèrica, una negació de la realitat. Ha valgut la pena deixar les coses que feia per emprendre aquest viatge tan fantàstic.”
En aquest sentit, Clua afirma: “Per a mi Tony Kushner ha estat un autor influent. Àngels a Amèrica em va canviar la vida. Encara no el coneixia, vaig llegir l’obra, el vaig estudiar molt i crec que totes les meves obres tenen la seva influència.”
En Pou recorda l’estrena a la Sala Tallers “Va ser molt, molt polèmica. Als assaigs, a la sortida, cada dia hi havia 4 o 5 periodistes a veure si els explicàvem novetats de tant polèmica que era. I no només pel text. També pel fet de inaugurar el TNC amb una obra valenta, d’un autor no català. Crec que aquell espectacle va marcar clarament la trajectòria posterior del TNC.” I ha recordat unes frases de persones que van dir a les copes post-estrena: “Quina pena, quina vergonya que el TNC s’inauguri amb una obra de maricons!” Dies després, un autor català va dir més o menys el mateix, acusant l’obra de no arribar ni a vodevil. “Això fa pensar en quina gent governava llavors. És molt emotiu que avui puguem recordar els Àngels a Amèrica i tot el que va passar en aquella època.”
Tornem a Justícia. Diuen que hi ha política però que no és una obra política. Passeja, en forma de records i flashbacks des del final de la Guerra Civil, per moments àlgids com ara l’any 1951, el concert dels Beatles, la transició democràtica, l’inici del moviment LGTB, Ocaña, Nazario… Moments escollits que determinen múltiples identitats amb importància cultural, religiosa, familiar. Tots defineixen qui som nosaltres avui i què som a partir dels altres.
Vicky Peña també està molt satisfeta de “poder ser aquí al TNC amb una obra tan complexa i ambiciosa, i que toca tantes tecles d’una manera tan rica i compromesa.” Li sembla que formen una companyia molt nutritiva: “Treballar amb gent jove és estimulant. És la segona vegada que en Pou és el meu marit, de la primera ja fa 40 anys!”, comenta. I pel que fa a l’obra: “Se l’ha comparat amb Agost, però jo veig que sobretot evoca Àngels a… Catalunya.” Interpreta almenys tres papers i diu que “és divertit!”
Per a Manel Barceló ha estat descobrir una família nova, ja que és el primer cop que el dirigeix en Mestres i també que treballa amb en Pou i la Vicky. Explica que l’escenografia “requereix un gran esforç físic… segons l’edat. Però és tan diferent, tan especial que t’estimula! És com una joguina: puges escales, es mouen coses…” I pel que fa als companys: “És un goig gaudir de noves generacions que entren amb tanta generositat i preparació i fan uns treballs acurats i ben perfilats. És un goig estar en una companyia tan transversa.” I ens fa un pertit espoiler que considera d’interès: “Al moment en què es parla del moviment LGTB, es fa un homenatge a persones que se les va emportar la policia i també a gent com Nazario i Ocaña, que reivindicaven l’homosexualitat a través de la provocació. Ho dic perquè no està explicat. Està actuat i prou.”
Pere Ponce emfatitza el sentiment de família que han adquirit. Una família que “es reuneix al TNC per primer cop, a aquesta sala que és tot un gènere. L’obra és una gran partitura, un treball difícil, canviant, de gran dificultat per als actors. Però la complicitat entre tots fa que arribi a bon port. Té un perfum de tragèdia però un punt de comèdia. La gent ho rep d’una manera particular.”
Roger Coma, que interpreta un personatge amb diferents tonalitats, assegura que: “És com un susto ser a la Sala Gran! Res pot baixar d’intensitat, estem a un 7 sobre 10!” I comenta: “En un moment, el meu personatge diu: de vegades, arriba a la teva vida una situació en que no saps si caus o voles. Això ens ha passat cada dia!”
Els actors joves Katrin Vankova, Marc Bosch i Alejandro Bordanove agraeixen l’oportunitat de “fer aquest viatge de bogeria que ha estat un gran aprenentatge.” Tots tres diuen que han après molt dels grans, sense excepció. Que han fet pinya, cohesió. “Fem molts personatges, alguns amb molta llum, d’altres més tràgics i d’altres amb remordiments. M’agrada el meu personatge perquè reivindica la llibertat. És una putada no ser lliure perquè això es queda dins“, diu Bordanove, que està content perquè “sóc el primer nét de Josep Maria Pou, un noi molt radical, no s’assembla a mi!” “El que Pou ratifica dient que “en 50 funcions és el primer cop que faig d’avi!”
Guillem Clua conclou dient “Jo volia parlar d’un jutge que s’enfronta a la seva pròpia sentència. Mirar al passat per entendre el present.” I malgrat l’anar i venir per tants anys: “L’obra passa explícitament el mateix dia de la funció. Una manera de dir que és indissoluble del que passa al carrer.”
Abans d’acabar, Xavier Albertí ha volgut aportar una reflexió sobre el polític que va qualificar Àngels a Amèrica ‘d’obra de maricons’: “Jo afegeixo que el que ho va dir era un intolerant, però també un inculte perquè la literatura catalana n’és plena de maricons: En Joan Doneta de Pitarra, El Bon Policia de Rusiñol, el Peter’s Bar de Ramon Vinyes… per citar nomes uns clàssics.”
Com ja és habitual, recordem que el públic podrà adquirir el text de Justícia a un preu de 3 €, en venda a la sala i mentre l’espectacle estigui en cartell.
I conjuntament amb Arola Editors, el TNC també ha editat i publicat el volum de Teatre reunit de Guillem Clua. Es podrà comprar a www.tnc.cat, taquilles del TNC i a les llibreries habituals.
No us ho perdeu! Entrades, aquí