Mercè Managuerra, actriu, directora, productora i pedagoga de casa nostra, s’aventura
amb l’obertura al barri del Poble Sec d’un nou espai escènic amb un nom preciós: Dau al Sec Arts Escèniques. El projecte neix amb el propòsit de dinamitzar la reflexió, promoure l´agitació, el compromís amb la paraula i el diàleg sobre els conflictes socials, mitjançant la
programació d’espectacles i la producció d’esdeveniments en l’àmbit de la cultura
escènica.
Després de 10 anys dirigint el teatre Akadèmia, Mercè Managuerra assumeix la direcció
artística d’aquest espai que allotjarà espectacles i esdeveniments teatrals, en un entorn
càlid i molt especial al barri del Poble Sec. L’acompanyarà Sylvie Lorente, amb una llarga
experiència en el món de les arts escèniques.
El nom de Dau al Sec sorgeix de la mateixa arquitectura de l’espai, que evoca un dau, i
de la intenció de retre homenatge a una de les avantguardes més riques en imaginació
i poesia que ha donat el nostre país. Està situat al Poble Sec, al carrer Salvà 86-88.
Les portes de Dau al Sec Arts Escèniques s’obriran demà, 29 de novembre amb Gravedad, un espectacle de creació personal d’Alonso Abarzúa, que interpreta ell mateix i compta amb la col·laboració de Thomas Richards. Es podran veure tres funcions els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre a les 20h.
SOBRE GRAVEDAD. NOTES DEL DIRECTOR
Gravedad és una peça creada l’Workcenter Studio in Residence, un programa iniciat al Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards al març de 2016.Gravedad incorpora reflexions sobre identitat i pertinença en relació amb el concepte de “llar”. Durant el procés creatiu, aquests temes fonamentals van existir per a nosaltres com un far, guiant Alonso Abarzúa cap endavant en un procés a llarg termini que ha culminat en aquest sol.
A Gravedad un narrador ens porta en un viatge cap a la llar. Començant amb la història d’una família forçada a l’expatriació durant la dictadura xilena, el nostre narrador ens condueix a una comprensió de l’exili que no només és exterior, sinó interior. A l’escenari, ell encarna principalment tres veus de diferents generacions dins d’aquesta família: l’oncle avi, el pare i el fill. A través de les seves memòries sobre la seva exili a Suècia i el seu retorn a Xile, a través dels seus vans intents mentre van i vénen entre les diferents cultures per lliurar-se d’una sensació permanent de desarrelament i la necessitat d’encaixar, s’entrellaça una simfonia de veus , que finalment revela el desig desesperat del fill de trobar la “llar”.
És a través de les diverses històries del narrador i els seus punts de vista, i la multiplicitat de personatges que encarna, que finalment, es veu conduït a enfrontar un altre tipus d’exili, patit a l’interior, nascut de la nostra condició humana. Nosaltres, com a individus, estem com dispersos en el temps. Desesperadament fragmentats, condicionats pel passat, preocupats pel futur, ens hem oblidat d’habitar el moment, i el que sempre existeix en el moment, el cos, segueix sent una llar deshabitat, l’estatge d’un exili sense fi: això de nosaltres , nosaltres mateixos d’això, i nosaltres de Allò. I no obstant això, dins d’aquesta nit fosca de l’ànima, un, com el nostre narrador, pot descobrir un camí paradoxal i alegre de destrucció, un intent de destrucció de tot allò que, dins d’un mateix, es nega a si mateix a possibilitat de tornar a la llar.