Tenim una molt bona notícia: Baró d’evel Cie. la companyia franco-catalana fundada per Blaï Mateu Trias i Camille Decortye, torna a Barcelona, al Teatre Lliure de Montjuïc, amb un espectacle molt diferent dels que ens tenen acostumats. És interessant, emotiu, visual, poètic… preciós com tots, però d’un gran format impactant que fins ara no ens havien mostrat. Es diu Falaise, que en francès vol dir penya-segat, i combina acrobàcies de circ, música en directe, llenguatge teatral… Compta amb set intèrprets: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Noëmie Bouissou, Claire Lamothe, , Julian Sicard, Martí Soler, Guillermo Weickert, un cavall i uns quants colomets. Com que és molt gran, s’han instal·lat a la Sala Gran del Lliure, però diu que “gairebé ens ha costat tant de muntar com quan muntàvem la carpa!”
Blai Mateu i Trias
La presentació s’ha celebrat a la bonica Sala dels Miralls, que és la de maquillatge però amb nom poètic. S’ha fet en un format curiós d’entrevista, en què Juan Carlos Martel-Bayod, director del Lliure, feia les preguntes i en Blaï Mateu i Trias, anava contestant. Després, és clar, ens hi hem afegit els periodistes!
Falaise, que es va estrenar aquest estiu al Grec amb tres úniques funcions, forma part d’un díptic iniciat amb Là, que també va ser al Lliure la temporada passada. Per a en Blaï “és com un retorn a l’inici, a Bèsties, on també vàrem fer un treball de grup amb molts artistes i animals.” Pel que fa a la relació amb Là “aquella seria l’Adam i Eva d’una civilització que neix i apareix a Falaise, que es la lluita per existir.”
L’ARGUMENT
“Això passa 200 anys abans o després d’un cataclisme. Bé, és com parlar de la impossibilitat de continuïtat del món actual i les pors humanes que la situació provoca. És una metàfora de com confrontar el buit, de no saber on som ni no anem… I de l’abisme amb què ens enfrontem almenys un cop a la vida. Però sobretot parla de la necessitat universal de connectar”, explica en Blaï, que assegura que “al Grec, encara estàvem acabant d’entendre coses. Ara ja està molt més acabat. Ja va bé, perquè tenim programades 80 actuacions, d’aquí al juny!”
Explica que el fet que formi un díptic amb Là “ens ha portat més temps de creació de l’habitual. No està molt acotat, s’acoblen unes coses amb les altres… Però és una manera de regenerar.” Pel que fa al seu habitual llenguatge poètic: “La poesia és una paraula que pot deixar el llenguatge al costat. Fem el que podem amb el que sabem i intentem millorar cada vegada.”
La música “forma part de la base del que fem a nivell d’escriptura. També practiquem molt la veu perquè s’acobli a la música. Després és l’espectacle el que ens ensenya a triar.”
EL TREBALL AMB ANIMALS
‘Falaise’, de Baró d’Evel Cie
Tant els actors, com els tècnics, com els animals, formen una única família a l’espectacle. “És el teatre de troupe! Però als animals costa una mica més de controlar i els deixem que siguin ells els que portin el ritme!” Baró d’Evel ja hi havia treballat força vegades, recordem el meravellós cavall Bonito, del que ens ha donat la mala notícia que va morir. Però els animals són sempre de casa: “El cavall d’ara és jove i treballa tranquil·lament quatre cops a la setmana. I amb els coloms, fan treball de grup!” Fins i tot comenta que: “Si els suspens un actuació, els fas una putada. És el seu esbarjo!” I a la pregunta de com ho fan, ha contestat: “el secret de la trompeta és tocar-la, anar mirant, observant…”
L’AMBIENTACIÓ
Si bé la primera part, el Là, era de color blanc, a Falaise passen al negre. “Aquesta segona part ja neix del negre, ens agrada el contrast com a significat de inrevés. El blanc pur es va enfosquint…” El blanc és l’esperança: “Potser sempre hem fet coses més blanques, però ara mirem el que passa al món d’una altra manera, Ja tenim 40 anys i teniem ganes de mostrar aquest món que s’està caient, que s’està acabant.” Malgrat tot: “hem de poder donar optimisme i que el públic surti recarregat o regenerat amb una nutrició no material però palpable i necessària, que és el que ens fa aguantar i seguir en aquesta feina. Ei, també hi ha comicitat, eh!”
L’ESCENOGRAFIA
Lluc Castells signa una escenografia que es transforma completament al llarg de la representació. “Així com a Là partíem d’un espai més abstracte i pur, que s’anava complicant, a Falaise, concretem l’espai i avancem de la foscor a la llum.” Ha estat el primer cop que han treballat l’escenografia abans de començar els assaigs. “És un repte entrar a escena ja amb les eines del teatre, això no passa a la carpa. I anem a la Sala Gran!” L’escenari és com un espai de joc amb alçades “on els nostres cossos poguessin treballar.” El decorat fa 4,30m d’alçada i 7,5 d’ample. “Hi caben sorpreses que no expliquem!,” apunta en Blaï. El que veurà l’espectador s’aconsegueix en bona part amb els llums: “Podrà imaginar un castell, un penya-segat, la plaça del poble…”
No és el primer cop que deixen la Carpa: “Ja havíem actuat en altres teatres, en format més petit, però aquest cop hem anat més lluny- L’hem imaginat com un espai de joc.”
Ara, l’espectacle es podrà veure del 25 de setembre al 13 d’octubre al Lliure de Montjuïc en la que serà la seva única presentació a Catalunya, abans de començar una gira per Europa, que engega a França: “Gràcies a l’èxit de Là, se’ns ha obert un circuit de teatres grans, nacionals o de administracions i propietaris diversos.
L’embergadura de Falaise ens obliga a buscar llocs més concrets.”
Doncs aquí tenim el Lliure! No oblideu les entrades!