Presentació ‘Eurohouse’ i ‘Palmyra’, al Lliure de Gràcia
Aquest matí s’han presentat al Lliure de Gràcia dues peces, dues autèntiques delicatessen per als amants del teatre i de les històries que ens toquen, perquè, a més, e’expliquen d’una manera molt diferent a l’habitual. Aurora Rosales, directora artística del Lliure, ens ha presentat Bertrand Lesca i Nasi Voutsas, autors, intèrprets, productors… Dos joves, un francès i un anglès-grec, tots dos desconeguts per a nosaltres però amb un currículum excepcional, que s’han unit per investigar, parlar i fer-nos reflexionar sobre Europa, Orient-Occident, les barbàries de les guerres, els polítics, les relacions entre el poder i els polítics… i en clau de comèdia! “Són dues situacions en un context polític en unes peces que no són del tot polítiques”, diuen.
Els ha sortit una trilogia “a l’atzar, no era la nostra intenció”, de la que podrem veure dues obres: Eurohouse (Premi Summerhall a l’Edimburgh Festival Fringe 2016 ) i Palmyra, (Premi Total Theatre Award 2017 Innovation, Experimentation & Playing with Form a l’Edimburg Festival 2017/Gran Premi Stockholm Fringe 2017/ Premi del Jurat al FITT Festival de Tarragona 2018 / Premi ‘Best of BE’ Festival.) La tercera es diu One i se centra en la polarització dreta/esquerra i la forma de trobar una reconciliació. I no descarten que acabin amb una tetralogia perquè, tot remenant, van sortint coses pendents: “És important parlar de l’ascens de l’ultra dreta per arreu, tot i que ja en parlem a One.” Anem per les dues que ens han portat, les primeres.
Abans, però, un mala notícia: només els tindrem del 19 al 21 d’octubre. Es faran les dues peces cada dia, començant per Eurohouse (19 h), seguida de Palmyra, 21 h. Totes dues duren una hora. Va, que hi ha esperances: http://www.teatrelliure.com/ca/entrades/per-internet/venda-dentrades
EUROHOUSE
Les dues peces incideixen en el tema de la confusió a la que ens indueixen les notícies que ens envolten i que plantegen preguntes. “Estem confosos sobre molts temes i aquest és el material de les obres. Eurohouse va néixer gràcies o a causa de la crisi grega del 2015. Era el primer cop que treballàvem junts. Vam trobar una forma de treballar que ens agrada a tots dos: una sala gairebé buida, nosaltres dos sols i el púbic. La relació és molt directa i no parlem només del moment que es presenta sinó que proposem anàlisis que ens portin més enllà.”
Eurohouse parla de la crisi d’Europa en general, de les tensions internes a la Unió Europea… “d’un núvol on tot està confús i ho volem tractar des de les emocions, amb una mirada còmica i negra.” L’any 2015, el poble grec (el 61%) rebutja la recapitalització del deute públic que proposa la Unió Europea i es postula en contra d’altres nombrosos posicionaments d’aquesta UE: “Quan vam començar encara no es parlava del Brexit, però molta gent ja es feia preguntes sobre la Unió Europea i en tenia unes idees inquietants. Els mostrem que un projecte polític com és la UE, no sempre aconsegueix el que vol i com sorgeix el Brexit. La idea és que el públic sigui crític amb la UE. Que, tot i voler estar junts, cal que se sàpiga què és Europa. I sempre és la seva visió. És un espectacle en viu!”
PALMYRA
Pel que fa a Palmyra, l’orígen és a la destrucció de la ciutat homònima per part de l’ISIS també l’any 2015, quan, en prendre’n el control, van destruir-ne els temples, van saquejar les tombes i van fer servir el seu amfiteatre, una de les joies més visitades pels turistes, per executar els seus enemics. “Pretén investigar què significa per als occidentals, o què diu de nosaltres el fet que ens sorprenem davant d’una barbàrie.” A partir d’aquesta pregunta, intenten replantejar la relació entre Orient i Occident i les seves conseqüències: “A l’obra, el Nasi va agafant el lloc del civilitzat. Es comunica molt amb el públic i al final serà aquest el que haurà de decidir de part de qui estan les seves lleialtats.”
L’escenari -i s’han referit a les dues peces- és gairebé buit. Hi ha dues espelmes, cadires i un portàtil per posar música. “És una decisió estilística, encara que també és perquè vam començar molt pobres…” A Palmyra hi ha objectes perillosos com ara una escala molt alta, plats, pilotes que roden… “La idea és fer que el públic estigui tota l’estona patint i senti la necessitat de pujar a l’escenari per evitar un accident.”
Asseguren que la gent surt amb idees més clares però amb una mica de confusió: “Voldríem fer una mena de transfusió a la claretat per acabar-ho d’entendre, però són coses que no es poden entendre perquè no han quedat, i probablement no hi quedaran mai, de clares. Nosaltres intentem arribar a aquell punt mig on es troben les idees de tots. Fem una mica de catarsi.”
LES PECES NO ES QUEDEN AL 2015
Tots dues peces, allà on s’han pogut veure, han despertat comparacions amb situacions locals. Palmyra, que va venir a Catalunya aquest estiu i va ser premiada al Festival de Tarragona, “ha suggerit comentaris com ara que l’obra parla de la venjança, i relacionaven els nostres personatges amb Rajoy i Puigdemont. Nosaltres vam notar que hi havia por als carrers i una mena de calfred al públic, ja que estaven veient un conflicte que podria materialitzar-se aquí.” També els va passar a Belfast, on ho veien amb circumstancies semblants. L’obra s’ha vist a Madrid i a Pamplona i no ha deixat ningú indiferent.
La intervenció de públic és molt sorprenent, perquè li demanen de prendre decisions. I n’hi ha algunes que, a cop d’ull, no tenen res a veure amb la conclusió final. Al final diuen que la peça “perd el control i nosaltres ja no podem controlar el públic. Cadascú s’ho pren en funció de les seves circumstàncies i això ja s’escapa del nostre control. Però l’important és fer-lo còmplice de l’espectacle i ho entenen de seguida. És més una participació de complicitat que notablement activa”, conclouen.