El reconegut director argentí i molt estimat a casa nostra Claudio Tolcachir autor entre d’altres de la inoblidable L’omissió de la familia Coleman torna al Temporada Alta –i ja serà la cinquena vegada que ve!- amb Próximo, un espectacle que ha escrit i dirigit ell mateix “des de l’ànima.” Estrenat l’any 2017 “va néixer de les ganes de treballar amb Lautaro Perotti, amb qui vam fundar la companyia Timbre 4, i amb Santi Marín, conegut actor de teatre, cinema i televisió espanyol. Certament, acabes fent coses amb la gent que t’envolta i que et fa sentir viu! I tenia moltes ganes de dirigir-los junts en un espectacle”, ha exposat Tolcachir aquest matí, en una roda de premsa a la que ha acudit en ple jet lag, ja que acaba d’arribar de Buenos Aires. L’ha acompanyat Narcís Puig, adjunt a la direcció del Festival, que ens ha recordat que “l’últim treball que va presentar en Claudio aquí va ser Dinamo i era sense paraules. Aquí ja es torna a parlar, aquest cop de les relacions virtuals.” Próximo es podrà veure al Teatre de Salt, els dies 1 i 2 de novembre.
A banda de treballar amb dos amics, hi ha més coses que han impulsat la creació de l’espectacle. Una és el resultat de la reflexió que l’autor ha fet sobre la situació política al seu país. “Estem molt tristos i derrotats anímicament i en som conscients. Però veiem que, malgrat tot, la gent tira endavant. La cultura continua i la gent, també. Al meu país, la dreta va fer sentir que les coses no canviarien i que no té sentit pensar per un mateix. I, davant del desert i els temps difícils, vaig sentir que havia de parlar de l’amor. És la primera història d’amor que faig! Té a veure amb la tecnologia, les comunicacions electròniques i les xarxes sense fils.”
UN AMOR DE PUNTA A PUNTA DEL MÓN
Una constant al teatre de Tolcachir és que, una vegada té pensat l’argument, busca una manera diferent d’explicar-lo. A Próximo, els protagonistes són dues persones que dalt l’escenari són l’una al costat de l’altra però que estan molt distanciades en kilòmetres: “A mi el que més m’agrada del teatre és aquell contingut primari de la mentida, m’agrada jugar. Aquí, els actors han de tenir la capacitat de fer creure a l’espectador que un és a Madrid i l’altre a Austràlia, on va marxar a buscar-se la vida, sense papers. I el seu punt de trobada és Internet”, explica Tolcachir. I continua: “La xarxa permet obrir-nos a fons a algú a qui saps que no coneixeràs mai. També moltes vegades, si no fos per Internet, seria impossible saber d’altres vides, connectar amb persones de pensaments diferents, parlar amb algú que està passant l’hivern mentre tu vius l’estiu…” Una clau o pregunta de l’obra és: què passa en el cos quan els sentiments neixen més enllà dels nostres límits? Podem estimar sense tocar-nos, sense olorar, sense conèixer la pell?”
El vincle entre els dos homes comença casualment, com sol passar a Facebook. A l’emigrat a Austràlia cada vegada li costa més sobreviure. A més, la soledat i el fet d’estar lluny dels seus éssers propers el torna cada cop més fràgil i tot plegat influencia a que es refugiï al vincle per la xarxa. L’altre és una persona coneguda que prové d’una família poderosa. Ha hagut de defensar-se de la seva homosexualitat i, poder obrir-se a algú que és tan lluny, també és un refugi. “A poc a poc cada un es converteix en l’única cosa que l’altre té al món. I neix l’amor. I es genera un projecte per trobar-se que no us explicarem. Però en la seva correspondència, es toquen molts temes polítics, socials, actuals… També parla de la solitud que queda després de compartir un dinar per skype, per exemple... Les obres s’alimenten del que està passant.”
Tolcachir confessa que l’argument se li va acudir a partir d’una situació personal: “Era un moment en què jo estava travessat per la distància. Era assajant a Roma mentre al meu pare l’estaven operant del cor a Buenos Aires. I, a més, estava ‘embarassat’ a Chicago. Faltava poc perquè naixés la meva filla. Per a mi, aquells dies, el més important era el mòbil! De vegades les critiquem, però les xarxes ajuden a comunicar-nos en situacions que, en altres èpoques, hagués estat impossible.”
I va començar a treballar, buscant una manera diferent d’expressar-ho. “Hi ha una idea de falsa proximitat. Per als actors no és fàcil: són a l’escenari i no es poden trobar amb la mirada. És un treball complex, perquè no poden alimentar-se l’un del que fa l’altre, que és el que se sol experimentar a escena.” Però la situació enganxa molt el públic: “M’agrada el teatre des de la relació més pura amb l’espectador, que està disposat a deixar-se portar amb la màgia de les eines més subtils.”
L’espai escènic és una ruta, una autopista que es va formant. Però hi ha alguna cosa de no real, d’espai de trànsit… Els mobles serveixen a tots dos. Va canviant el format, el clima i la forma de comunicació entre ells. Tolcachir ha explicat que, fins ara, per la reacció que ha anat tenint el públic, està content perquè hi ha de tot: “No tinc la intenció de provocar sentiments, prefereixo l’ambigüitat. M’agrada que passin coses diferents en una mateixa funció.” Explica que “em va cridar l’atenció que commovia més als homes. En general, els finals no m’importen. Veure’ls a ells ajudar-se i protegir-se ja em commou. L’obra parla de la persistència. M’agrada que passin coses!”