El Lliure dels Nens és a punt de començar. Aquest dimarts dia 6 ja engeguen les funcions escolars del primer dels espectacles del cicle: Libèl·lula, de quan la Pili va dir Libel·lula, una idea, creació i interpretació de Toti Toronell. S’instal·la a l’Espai Lliure fins al 15 de novembre, on s’obrirà a tots els públics els dissabtes i els diumenges. Hem assistit a la presentació aquest matí a Montjuïc, on també ens han parlat de La llavor del foc, de Babou Cham i Carlota Subitós i de la Biblioteca de sons i sorolls, d’Enric Monfort i José Antonio Portillo, els espectacles del cicle que seguiran a la Libel·lula. Coincideixen en què tots tres estan molt cuidats, són clarament artesanals, provoquen emocions, vivències i fins i tot aventures i estan pensats per a la màxima proximitat i contacte amb el públic.
Comencem per Libel·lula, que ens ha presentat el seu creador, el reconegut pallasso Toti Toronell, que no fa de pallasso.
A Libèl·lula en Toti no pretén actuar però fa de tot: de taquillera, d’acomodador, de tècnic… Es baralla amb els seus autòmates-actors que no acaben de funcionar. Per acabar-ho d’adobar, una baixada de corrent fa que hagi de fer anar alguns mecanismes a ma.
Libèl•lula, transcorre dins d’un circ a l’antiga, amb totes les virtuts de les coses senzilles: proper, poètic, entranyable… farcit de petits detalls que criden l’atenció –o no- però que tots serveixen per a alguna cosa, com ara un paper higiènic que fa de fil de funambulista. En Toti posa en marxa titelles de dit, autòmats, sabates, globus, carotes dibuixades a mà en fulls de llibreta… Un desplegament de imaginació que sorprèn i atrapa a cada moment i que cap dia és igual perquè compta amb la complicitat del públic.
“L’espectacle barreja els meus mons, la fusta, els objectes, els autòmates… Jo em vaig fer un teatret i, mentre el feia, vaig descobrir Alexander Calder. Em va fascinar sobretot perquè era enginyer però fabricava joguines per a la seva germana. I perquè va crear el meravellós Circ Calder.” I amb tot aquest bagatge: “Vaig construir la Libèl·lula! Tenia ganes de deixar una mica de fer de pallasso, canviar… Però no volia explicar una història ni fer una dramatúrgia. Volia transmetre. I sense paraules, no fan falta… Bé, al personatge no li fan falta!”, explica.
I tot plegat resulta més que un espectacle. És una experiència: “La idea és que ho sigui una experiència, que els nens i nenes sentin que no han anat només a veure un espectacle. Que entrin, seguin i els vagin passant coses. L’espai és tan petit que, quan són tots dins, ja els vas coneixent. I acabem formant una mena de família!” La capacitat és aproximadament per a unes 50 persones.
Els protagonistes, els autòmates, són en bona part, pallassos: “Jo sóc pallasso d’ofici i els primers autòmats que vaig construir em van sortir de circ.” El personatge que interpreta és ell mateix, en Toti, que s’adreça directament al públic. Un públic que “està vivint una experiència. Està en un estat que no li permet estar en un altre lloc. No és un espectacle passiu.” Amb tot: “Si he de dir alguna cosa, tot i que no parlo… no me’n estic!”
No és una estrena. Libèl•lula ja ha obtingut el Drac d’Or a la Millor Escenografia a la Fira de Titelles de Lleida “per obrir-nos les portes d’un món-casa lúdic i hospitalari tant absurd i entranyable com la quadratura d’una carpa de circ.” Ha passat per diversos festivals de Catalunya i ha viatjat a França, Anglaterra… “Hem fet al voltant de 130 actuacions i, curiosament, a l’estranger sol venir gent més gran que aquí.” Diu que està pensat per a més grans de 5 anys “que és quan ja tenen el cap moblat.” També adverteix que “la Pili del títol no surt a l’espectacle.”
————————————————————
La llavor del foc, de Babou Cham i Carlota Subirós.
Dramatúrgia i direcció, Carlota Subirós
Intèrpret Babou Cham
Espai Lliure, del 20 al 25 de novembre.
Per al públic, dissabte i diumenge, a les 12 h.
Carlota Subirós està contenta de fer la presentació al costat d’en Toti: “Ja vam compartir veinatge a la Fira d’Igualada i certament, el seu espectacle transmet alegria… És una meravella, un viatge del que vam sortir feliços!” Després d’aquestes floretes, passa a explicar-nos què és La llavor del foc, de fet, la llavor de la vida: “Està absolutament basat en la paraula i en la mitologia. El primer impuls va ser fer un espectacle sobre en Prometeu, que va robar el foc als déus i es va convertir en la llavor del coneixement.” Però com que el mite del foc s’ha explicat a diferents cultures i de diferents maneres, “hem fet un recull de 8 històries i les hem adaptat per parlar de l’origen de la vida, del foc, de les persones, de la humanitat,” explica la Carlota.
Com sigui que amb totes aquestes històries en surt un relat de múltiples lectures, potent i poètic, primer van pensar en els adolescents o públic en general. Però “no hi ha ningú que entengui millor la mitologia que els nens i nenes!”
Totes aquestes histories o sentiments s’expliquen a través de la figura d’El Viatger, l’únic personatge, que l’interpreta en Babou Cham. Viatja amb una maleta plena de històries, manipula objectes -que han fet amb la col·laboració de Cabo San Roque– “i que també estan inspirades en el meravellós Circ de Calder. Una obra mestra!”
En Babou Cham, que viatja amb el públic situat en rotllana al seu voltant, ha explicat, visiblement il·lusionat que “m’agrada fer teatre a pèl, amb el públic com més proper millor! I també les històries que s’expliquen, que en essència demostren que tots venim del mateix origen, encara que siguem diferents. Tots ens fem les mateixes preguntes, tenim les mateixes inquietuds… I m’agrada observar quin efecte fa. Als adults els treu l nen que tenen dins i als nens els col·loca en un lloc reflexiu.”
La Carlota assegura que “Cada dia passen coses. M’ha agradat ajuntar coses de l’origen de la vida amb les nostres vides personals, que aparentment no hi tenen res a veure. Però això desperta preguntes als nens, com ara d’on venen, quants ha passat a un altre lloc… Fa que connectin l’origen de la humanitat amb l’origen de les persones.” I encara diu: “El teatre és un espai de resistència que afavoreix el estar present, ara i aquí, compatint experiència i imaginari.” Al que Babou afegeix: “Una mica de resistència si, davant dels nens, que han estudiat mitologia! Certament teníem necessitat d’explicar històries fictícies o reals als nens, connectar amb ells i veure com s’apropen a tu i et volen seguir… És un teatre fet artesanalment, que és bo que existeixi!” En Babou com en Toti, també va a rebre els espectadors i a saludar-los: “El primer contacte amb el públic és un exercici actoral màgic!” assegura la Carlota.
Tampoc és una estrena. Ja fa 10 anys que ho van estrenar però ho han tingut aturat una temporada. I inicialment l’havien “concebut fora de la bombolla del teatre, per anar al carrer, a la vida!” Però el Temporada Alta els va descobrir i els va donar suport. L’han fet un centenar llarg de vegades. Ara fa 3 anys seguits que hi participen dins del programa ATempo, per a les escoles. A l’Espai Lliure compten en què ho cabran uns 80 espectadors.
……………………………………………………………
Biblioteca de sons i sorolls
Biblioteca de sons i sorolls, d’Enric Montfort i José Antonio Portillo (autoria i direcció)
Intèrpret: Enric Monfort; veu en off: Pep Cortés; veu cançó: Alexandra Duvekot
Del 5 al 20 de febrer. Diumenge (per al públic) a les 11 i a les 12.30 h.
És la culminació final del projecte de dues personalitats creatives singulars: l’escenògraf i mestre d’escola José Antonio Portillo i el músic Enric Monfort, que uneixen aquí els seus mons artístics. Un projecte l’inici del qual vam poder veure al Teatre Lliure la temporada 15/16 sota el títol de Biblioteca de cordes i nusos. Aquest cop, doncs, veniu a llegir els sons!
La companyia no ha pogut venir a la presentació. L’Aurora Rosales, directora artística del Lliure, ha explicat que “és una biblioteca molt semblant però amb sons. Els nens van creant sorolls, potser té més tècnica.. Però té la mateixa idea.” Es representarà a l’Escenari de la Sala Gran, per a grups reduït d’un màxim de 40 nens. El contacte és molt directe i sempre s’ha fet a llocs especial, insòlits.