Som a l’estiu del 2017. Una parella s’entesta encara avui en casar-se en una Ermita, tot i no ser massa còmoda i plena mosques. Entre els convidats, un pagès, una actriu coneguda, un jove vestit amb un smoking… Els serveix una cambrera. Què hi faig aquí?, es pregunten. Durant el convit, en un racó del jardí troben amagada una bomba Orsini, nom degut al seu dissenyador, el revolucionari i entusiasta partidari de la unificació d’Itàlia Felice Orsini. Són esfèriques, de ferro fos i envoltades, a la manera de punxes d’eriçó, per uns detonadors cilíndrics a base de fulminat de mercuri, que esclaten en impactar contra el terra o una superfície dura. Una d’aquestes bombes va esclatar al Liceu l’any 1893.
Aquest és el punt de partida de Orsini, una producció pròpia de la Companyia Solitària, escrita per Aleix Aguilà i dirigida per Xicu Masó. L’interpreten Júlia Barceló, Pol López, Míriam Alamany i Pau Vinyals. Un espectacle amb moltes claus de lectura que podrem descobrir a partir del 2 de maig a la Sala Tallers del TNC, on es quedaran fins el 25 de maig.
Aquest divendres es va presentar als mitjans amb l’assistència de tot l’equip creatiu, i el director del TNC Xavier Albertí. Van deixar clar de bon començament que l’obra no explica una història lineal sinó un viatge, que va des dels atemptats a la Rambla fins un segle i poc abans, quan el Liceu, situat just al davant del lloc on acabava el recorregut de la furgona del 2017, vivia un atemptat durant una funció “una tràgica convulsió sociopolítica que ha marcat coses que ajuden a entendre la dramatúrgia de la proposta.”
L’autor ha triat la bomba del Liceu per parlar de com reacciona el poder davant els atemptats, i escorcolla en els mecanismes de la violència, incloent la crema de contenidors actuals, a la vegada que proposa una reflexió profunda sobre la burgesia i el proletariat barceloní de finals del segle de XIX i els nostres equivalents.
No ens han volgut parlar massa més de l’obra per no desvetllar coses que cal descobrir en directe, “perquè ens ha sortit un espectacle especial i molt atractiu, ple de sorpreses que t’atrapen i t’has de deixar portar. Un treball no fàcil i delicat, que estic mot content d’haver pogut compartir,” ha dit el director.
Però si que ens han parlat del procés creatiu. Xicu Masó coneix bé la Companyia Solitària: “Jo havia treballat amb en Pol en dues ocasions, fins i tot havíem compartit camerino! La Júlia va ser alumna meva i en Pau també; amb la Míriam hem compartit moltes coses… Per dirigir necessito molt el seu estímul i espero que ells puguin aprofitar la meva experiència”, explica, I continua: “Quan m’ho van proposar, vaig pensar que ja m’ajudarien! Jo tenia moltes ganes de fer un treball intergeneracional de debò, que no vol dir que uns joves expliquin les meves neures sinó que, des del primer moment, seiem junts a discutir què volem fer i de què volem parlar.”
Les primeres converses es remunten a la primavera del 2017, és a dir, abans dels atemptats. Ja van anar a parlar amb en Xavier Albertí que els va permetre treballar amb temps. Però l’estiu es convulsa i després arriba l’Octubre… “Mentre treballàvem anaven passant coses que ens feien modificar les idees. La mateixa violència provoca preguntes: ara tots som no violents i jo personalment no estic segur de qui ho ha decidit. Potser els convé, potser ens han anat desactivant les maneres possibles de fer-los por…”, apunta el director.
L’AUTOR, ALEIX AGUILÀ
És el dramaturg de la companyia, tot i que és conegut també com a escriptor amb un estil on predomina un sentit de l’humor molt personal. Sobre Orsini, diu que “en un any i mig n’he escrit 10 versions!” I és que “vam fer varis debats i a les nostres reflexions el tema de la violència anava sortint. Vaig optar per treballar els personatges i aparcar la violència, buscava emotivitat… Però al final va sortir!” La violència apareix com un llamp, de manera abrupta. “Ens hauria d’obligar a aturar la inèrcia i a plantejar-nos-en els motius, a examinar-nos, a reflexionar-hi… però malauradament seguim endavant sense fer-ho, seguim amb l’impuls de les nostres projeccions personals o ideològiques, sense mirar de cara el món on vivim”, afegeix en Xicu.
El fet de posar la mirada en els fets del Liceu pretén incidir en la ironia que, la nit de l’explosió s’estava representant l’òpera Guillem Tell, un heroi romàntic que lluita per la llibertat del seu poble, davant la mirada dels burgesos. I és que a l’època, la gent anava al Liceu a esvair-se del que passava al carrer, “que era xungo.“ Hi havia una gran desconnexió entre els burgesos i la classe més popular: “Els burgesos no volien veure què passava, ni el dolor. No es reconeixien com als causants o els explotadors. I això fa que uns se sentin enfrontats als altres” explica l’autor.
El burgès de l’època anava al Liceu no només per mirar l’espectacle sinó també per exposar-se entre els seus. Per tant, anava al teatre a fer teatre, però també per mirar-se al mirall. Setmanalment, assistien a l’escenificació d’un relat fictici en el que volien veure’s reflectits i en sortien amb el seu relat reforçat, sense adonar-se que també es tractava d’una ficció. Orsini, tant la bomba com l’obra, vindria a simbolitzar aquest intent de rebentar la bombolla de relats i ficcions que no deixa veure el desequilibri social que hi havia a la realitat.
Cal puntualitzar que el Liceu d’avui ja no té aquestes connotacions, que hi ha una política de preus assequibles i que fins i tot i actuen mites roquers!
A Orsini, un suposat anarquista vol usar l violència per despertar els oprimits: “Aquestes són les llavors de la ceguesa de la comunitat i de l’individu. Per a mi, la barbàrie és no poder veure l’altre, potser perquè no et reconeguis a tu mateix,” apunta Aguilà.
ELS ACTORS
Júlia Barceló remarca que “hi ha un moment històric: el 2017. I després, hi ha paral·lelismes. S’intenta fer un viatge conceptual entre el Liceu i què hi ha de similitud temàtica.”
En Pau Vinyals afegeix que “és com un forat negre. Ens han dit que sembla un capítol de la sèrie Black Mirror o que té aspectes de pel·lícula de David Lynch i també de La Memòria dels Cargols. És a dir que estem entre Lynch i Dagoll Dagom!”
Pol López, que diu que va treballar al TNC per primer cop als 17 anys, confessa que “la Companyia Solitària ja ens posem normalment en berengenals que ens agraden i ens aporten molt. És com si estiguéssim abocats a les dificultats! Aquest cop hem tingut la sort de tenir en Xicu, que ha fet que aparegués el sentit de l’humor i una atmosfera fantàstica que és el que volíem. La gent s’acaba trobant! I han sorgit diàlegs fructífers i ganes que l’espectador vegi coses una mica especials.”
L’actor també agraeix al TNC “que ens hagin deixat l’espai per treballar amb temps una cosa popular i que en pugui gaudir tothom. Veníem de fer Hedda Gabler, que és un tòtem de teatre psicologista. En Xicu ha aconseguit un resultat molt atractiu.”
En Xicu tanca la trobada afirmant que “ens hem adonat que no servia treballar personatges amb psicologismes. La vida és plena de coses d’acció/reacció, on la psicologia no existeix.”