Després de l’èxit aclaparador obtingut aquest estiu al Teatre Grec de Montjuïc on només s’hi van poder quedar 3 dies, Àngel Llàcer i Manu Guix han fet el trasllat de la seva La tienda de los horrores al Teatre Coliseum, on s’hi han instal·lat fins al 3 de novembre. Després d’uns quants dies de prèvies, en què fins i tot van muntar una fantàstica gala amb Rac1, ahir va tenir lloc l’estrena oficial. El Coliseum estava que no hi cabia ni una regadora, feia goig! La Audrey II -la planta carnívora, per si hi hagués algú que no ha dormit bé i no sap de qui parlo- devia estar llepant-se les fulles pensant a qui s’endraparia!
Mònica Oérez i David Olivares
Àngel llàcer i Ivan Labanda
Lloll Bertran i Diana Roig
Diana Roig i Àngels Gonyalons, dues Audrey’s!
Marc Artigau i Lluis Marco
Com sempre en aquests casos, ens vam aturar una estona a l’entrada per observar els famosos -i la resta- alguns dels quals goso dir que repetien, perquè és impossible que no l’hagin vist al Grec. Entre d’altres: Marc Artigau -traductor i adaptador-, Jordi Selles -productor- Ivan Labanda -gairebé de la família-, Àngels Gonyalons -que havia fet d’Audrey a la versió de Dagoll Dagom-, Alfred Garcia, Roger Coma, Elena Gadel, Clara Peya, David Selvas, Anna Moliner, Lluís Marco, Lloll Bertran, Sílvia Abril, Che Arana, David Olivares, Toni Cruz, Bernat Dedéu, Ramon Mirabet, Els Amics de les Arts, Nil Moliner, Mònica Pérez, Jordi Rios, Joan Pera, Clara Segura, les T de Teatre, Ricard Ustrell, Samanta Villar, Bet Orfila… Polítics, poquets. O no els vaig reconèixer. Però els va venir a veure en Ferran Mascarell, vell amic de Cultura!
Un dels grans moments del Photo Call va ser quan va sortir al vestíbul tot l’equip, ja vestits per a l’espectacle, a fer-se a foto junts. En Llàcer -ho porta a la sang- els anava dirigint la manera de posar-se per sortir tots ben guapos!
Potser és repetir el de sempre, però d’aquestes estrenes el que més m’agrada és la fal·lera dels passants casuals -o no- que intenten posar-se a primera fila i fer-se selfies, amb o sense consentiment. Sempre hi són, va ser molt divertit!
I comença l’espectacle. L’argument és conegut, ja s’ha fet al cinema i al teatre, en versió musical i parlada. L’any 1987 vam poder veure la que va presentar Dagoll Dagom, em sembla recordar que també al Grec, i més endavant -ara fa uns 20 anys- els mateixos Llàcer i Guix la van representar en castellà, produïda per Ricard Reguant.
En Corbcho, un dentista perillós…
Bé, tot gira al voltant d’una planta carnívora -però no de les que es conformen amb els mosquits-, que apareix misteriosament. De petitona és tan tendra com un gatet, fa carones demanant una goteta de sang per menjar. Al principi, el seu descobridor i cuidador, en Seymour, empleat de la floristeria gairebé ruïnosa del Sr. Mushnik, n’hi va fornint fent-se punxades als seus propis dits. Però la planta, que és molt especial, es fa famosa i els treu de la misèria. I és clar, és necessari continuar donant-li de menjar. L’Audrey II creix, creix, creix… De l’argument, ja n’hi ha prou. Ah, no: L’Audrey és una noia maltractada, el que la situa a l’actualitat. I pel que fa a l’Audrey II, cap problema: vam sortir del teatre -en principi- tantes persones com hi vam entrar.
L’Audrey crescudeta i en Marc Pociello
The Little Shop of Horrors va néixer als EUA el 1960 com a pel·lícula, dirigida per Roger Corman. Es va fer famosa per la rapidesa en què ho fan fer. Diuen que Corman i el guionista, Charles B. Griffith, van escriure el guió en una única sessió i que els actors van assajar només tres dies abans del començament de la pel·lícula. La major part del rodatge es va fer en dos dies i una nit, mentre que la resta es va rodar les dues setmanes següents. I va ser una de les primeres pel·lícules que va interpretar Jack Nicholson, on feia de pacient del dentista. La versió musical es va estrenar el 1982. Diuen que hi ha dos finals, però que només poden escollir els que la fan en versió parlada.
El Sr. Mushnik ben envoltat
Això és una croniqueta d’ambient, no una crítica, però us diré el que em va semblar, que ho resumiré amb una paraula: impecable, un muntatge rotundament primmirat! Unes veus magnífiques que no van fallar mai, un gran format de tres nivells d’escenografia, una interpretació excel·lent per part de tots: els protagonistes Marc Pociello (Seymour) i Diana Roig (Audrey)… quines veus!- les Say Sisters, omnipresents perquè són la consciència i surten tota l’estona esplèndides. I sobretot destacar la presència de dues belles -de guapos- glòries del teatre a qui feia temps que no veia actuar i que s’agraeix: en José Corbacho i en Ferran Rañé. Fantàstics! Però, sincerament, ho estava tothom. En Manu Guix és el que canta quan canta la planta i us recomano que no us el perdeu: es dalt, dins la cabina dels músics, saltant pletòric… l’abraçaríeu!
L’equip de producció
I poca cosa més! A la sortida vam brindar per una llarga vida a la producció. Però ja no puc explicar més xafarderies perquè els de províncies tenim que tornar a casa amb la Renfe!