Tres cartes ben jugades al Liceu.

02.04.2022

Author

Tornava al Liceu la ja clàssica producció de Gilbert Deflo de La Dama de Piques, òpera de Txaikovski, amb un muntatge interessant que ens transporta a la cort, els carrers i les ribes dels rius del Sant Petersburg d’una època pretèrita. L’escenografia clàssica amb decorats luxosos, que a priori podrien semblar d’allò que en diem ‘cartró pedra’, no impedeixen aprofundir en el retrat psicològic dels personatges d’aquesta obra mestra, aquest prodigi de la grandiositat simfònica que és Pikovaia Dama.
He de reconèixer que vaig anar al Liceu amb poques ganes, poc interès i una mica de mandra. Em vaig asseure a la butaca pensant que sentiria una Dama de Piques mediocre i sense ànima. Tot el contrari. Vaig sortir molt contenta i no m’ho esperava. És possiblement l’òpera que més he gaudit de tot el que portem de temporada. Va ser una festa txaikovskiana digna de treure el xampany.

Va ser la batuta de Dmitri Jurowski l’encarregada de dirigir l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el Cor infantil VEUS – Amics de la Unió de Granollers, que, malgrat els esforços, no es va sentir gaire. Jurowski s’ho va prendre amb calma. Si be és cert que l’inici del primer acte va atiar molt l’orquestra, tant que ni els cantants se sentien, a mesura que avançava l’òpera el director va fer baixar l’orquestra per donar protagonisme a uns cantants que van anar in crescendo. En general va ser una bona direcció musical amb una orquestra eficaç i un cor del teatre solvent, tot i el pols lent i sense nervi de Jurowski. La Dama de Piques també inclou un conjunt de ballet clàssic al principi del segon acte representant una coreografia de Nadejda L. Loujine d’aquelles que fan bonic.
En aquest cas, la bogeria i la tragèdia d’un heroi romàntic com Hermann van caure a mans del tenor George Oniani amb un resultat fantàstic. Potser en algun agut es va veure una mica compromès però ho va resoldre bé. És clar que, a gust personal, hi ha tenors amb veus més boniques que la seva, però Oniani té un centre atractiu que el fa destacar en una òpera com aquesta. Pel que fa al paper de Lisa, tots hi esperàvem sentir, suposo, la nostra estimada Sondra Radvanovsky, que al final va haver de cancel·lar totes les funcions per motius personals. En el seu lloc, vam sentir la soprano Lianna Haroutounian, que tan malament, tan malament, tampoc està. De fet, tot el contrari. Es va lluir especialment al segon i tercer acte. L’emissió és àmplia, cuidada i la veu ben controlada. El canvi va valer la pena. La feina de la mezzo-soprano Lena Belkina als papers de Polina/ Milovzor va ser destacable, al costat d’una notable Prilepa de Mercedes Gancedo. El rol de la Comtessa va ser interpretat per Elena Zaremba i, tot i que al principi l’orquestra la sobrepassava, va anar de menys a més per culminar una brutal aparició fantasmagòrica. Va estar molt bé també el Príncep de Rodion Pogossov, que va arrencar bravos al final de la funció. Bona feina també de Łukasz Goliński com a Tomski i vam tenir també un Surin de luxe a càrrec de Dimitar Darlev vocalment i Albert Estany en el moviment d’escena. Van completar el repartiment un correcte David Alegret com a Txekalinski, Antoni Lliteres com a Txaplitski, Mireia Pintó en el rol de la governanta, Gemma Coma-Alabert com a Maixa i Marc Sala com a mestre de cerimònies.

Sense cap mena de dubte, programar La Dama de Piques ha estat tota una jugada mestra.

Fotografia de Toni Bofill, cortesia del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Author